Primer round (n’hi ha tres) del anàlisi de la fiscalització del Compte General de l’Estat de l’any 2008 a les Corts. (El Tribunal de Comptes rendeix els seus informes a una Comissió Mixta del Congrés i del Senat).
Probablement serà el darrer anàlisi de l’actual mandat, tota vegada que dubto que puguem veure els comptes del 2009, que dictaminarà el Tribunal de Comptes a finals d’aquest any present, amb la Legislatura encara viva. Les circumstàncies parlamentaries dels mesos de desembre i gener ho fan difícil.
Els comptes de l’Estat del 2008 tenen una particularitat de sobres coneguda. Són els primers afectats per la crisi econòmica i presenten un resultat negatiu, de dèficit, desprès d’uns quants anys –des del 2004- amb superàvit.
Malgrat que no és feina de la Comissió Mixta valorar el resultat dels comptes, sinó sols atendre l’informe de fiscalització del Tribunal de Comptes en el sentit de si els comptes estan o no ben fets (art. 199 del Reglament del Congrés del Diputats) i què cal proposar per corregir-los o millorar-los si cal, és evident que els grups parlamentaris, especialment l’alternativa que ara està a l’oposició, aprofitarien aquesta primera presentació per fer una valoració política de l’actuació governamental tal com es desprèn dels resultats expressats en els comptes. Per tant, ja anava preparat per afrontar-la, no m’havia d’agafar per sorpresa un deriva prèvia d’aquesta mena.
La meva prevenció va ser superada. El portaveu del PP, la meva contrapart en aquesta Comissió, es va llançar a un furibund atac tot just començant la seva intervenció, amb uns qualificatius del més pujat to. Traïdoria, engany, mentides, cap al poble espanyol per part del President del Govern. Clar, Zapatero és l’ase dels cops, però darrera d’ell el Govern i el grup parlamentari que li dóna suport. És a dir, nosaltres, jo també.
Per sustentar aquesta cataracta de desqualificacions, Ramon Aguirre, va treure una carta que l’Associació d’Inspectors del Banc d’Espanya varen enviar al Vicepresident Solbes el maig del 2006 en que denunciaven l’actitud complaent del llavors Governador del Banc d’Espanya (el seu cap superior) cap a l’elevat risc en que al seu parer estaven incorrin les entitats financeres per culpa de la “bombolla” immobiliària i el daltabaix que es podia ocasionar. “Vostès ja ho sabien i ho varen amagar!” va clamar vehement i rotundament el portaveu popular.
La carta en qüestió és coneguda ja que ha estat utilitzada darrerament per la premsa anti governamental per fer els seus atacs. És la tàctica de fer sortir primer la notícia en determinats mitjans i desprès, emparant-se en la seva publicació, fer l’atac polític a les Cambres. Cal, però, llegir-la. La carta és una denúncia que s’adreça a l'Executiu -el que ha de proposar la regulació (també la pot proposar el Legislatiu)- de que el supervisor, el Banc d’Espanya, no fa bé la seva feina.
Desprès de maldar – molt especialment les corrents liberals europees- per un supervisor independent de l’Executiu, no sotmès a les seves instruccions, ara resulta que qui és el culpable de tot és el Govern. Clar, per la dreta, la culpa de tot és del President Zapatero. Si ell desaparegués, bé, millor, si manessin ells, s’acabarien tots els nostres mals.
Aquest furibund atac, o aquesta direcció de l’atac, es deixa moltes coses, n’obvia moltes. La més principal, que s’acaba d’exposar: No distingir, o intentar confondre, la diferència entre el supervisor i el regulador, quasi bé res. Però n’hi ha moltes de tant o més importants: el moment de la denúncia, en el punt àlgid de la bombolla especulativa que ningú aconseguia aturar; el to preventiu del que podia passar, que certament va ser premonitori; la indicació de les causes, la cerca de recursos al exterior amb productes ”híbrids”, titulitzacions d’actius i endeutament a curt termini al mercat majorista exterior. I sobre tot, la causa que va descabdellar tot el procés de l’esclat de la bombolla immobiliari: l’esclat previ de la bombolla financera internacional (hipoteques subprime el 2007, Lehman Brothers el 2008) que havia permès l’altra bombolla (tal com diuen els inspectors en la seva carta). Tot això en el marc internacional, no pas solament espanyol.
Tal com vaig replicar en el debat que férem a la Comissió Mixta, ara, quan li hem aixecat la cua veiem si és mascle o femella. Ara, quan ja han petat –i no només a Espanya- les bombolles especulatives, és fàcil carregar els “neulers” al Govern de les conseqüències de l’ensulsida. Però, és fer trampa, és tenir una actitud tramposa, “trapacera” (vid. Casares: que con astucias y mentiras procura engañar a otro). D’acord, el Govern té alguna responsabilitat en no haver tallat de soca-rel l’espiral especulativa (encara que, era fàcil fer-ho? I d’intents, com la nova Llei del Sol, en va fer), però ningú va preveure l’esclat tant virulent i l’ensorrada tant ràpida que es va produir entre el primer trimestre del 2008 i el segon del 2009. Ni el PP en el seu programa electoral del 2008, ni els Governs de la majoria de països occidentals, ni els analistes i comentaristes. Ara, es veu molt clar què va passar, però ni en la formació de la bombolla, ni en els beneficis que gaudirem gràcies a ella, tots, que gaudirem tots, varen aixecar-se gaires veus dient que anàvem per mal camí, o que acabaríem tant malament. Sí, ara sí. Ara són molts que ho dieu, però desprès de haver-li aixecat la cua.
El que ve després ja és conegut: l’intent de mantenir la demanda amb esforç públic, les mesures per sanejar el sistema financer llastrat per les totxanes, les exigències derivades del manteniment de la moneda única. ¿Blasmarem d'aquells intents, amb els FEIL’s per exemple, o els estímuls fiscals, o el FROB? És normal que els comptes del 2008, i els que sortiran del 2009, registrin dèficits. És el fruit d’unes polítiques anticícliques que varen emprendre, mentre varen poder, molts governs de tot signe. És la conseqüència dels anys bons en que tots varem viure obnubilats en el si de la bombolla financera, que en el nostre cas s’hi afegeix la immobiliària. És el final del manteniment de polítiques públiques apalancades amb deute que ara esdevé insostenible.
En aquesta nova etapa -en que ens hi hem trobat més sobtadament del que pensàvem- és de trapelles i de avantatgistes carregar totes les responsabilitats cap a una sola persona que, a més, brega per sortir-se’n i sortir-nos-en assumint l’esforç i la responsabilitat. És de desvergonyits pretendre treure rèdits electorals immediats sense explicar que les coses són molt més complicades i que no s’arreglaran sols pretenent encolomar les culpes a una sola persona, sinó que caldran molts esforços consensuats, explicats i compartits mani qui mani.
El combat del Compte General de l’Estat del 2008 continua. Encara queden dos assalts més en les properes setmanes. A la Comissió per prendre les resolucions corresponents i després la seva ratificació al Ple de les Cambres.
Mataró, 4 de març.
Probablement serà el darrer anàlisi de l’actual mandat, tota vegada que dubto que puguem veure els comptes del 2009, que dictaminarà el Tribunal de Comptes a finals d’aquest any present, amb la Legislatura encara viva. Les circumstàncies parlamentaries dels mesos de desembre i gener ho fan difícil.
Els comptes de l’Estat del 2008 tenen una particularitat de sobres coneguda. Són els primers afectats per la crisi econòmica i presenten un resultat negatiu, de dèficit, desprès d’uns quants anys –des del 2004- amb superàvit.
Malgrat que no és feina de la Comissió Mixta valorar el resultat dels comptes, sinó sols atendre l’informe de fiscalització del Tribunal de Comptes en el sentit de si els comptes estan o no ben fets (art. 199 del Reglament del Congrés del Diputats) i què cal proposar per corregir-los o millorar-los si cal, és evident que els grups parlamentaris, especialment l’alternativa que ara està a l’oposició, aprofitarien aquesta primera presentació per fer una valoració política de l’actuació governamental tal com es desprèn dels resultats expressats en els comptes. Per tant, ja anava preparat per afrontar-la, no m’havia d’agafar per sorpresa un deriva prèvia d’aquesta mena.
La meva prevenció va ser superada. El portaveu del PP, la meva contrapart en aquesta Comissió, es va llançar a un furibund atac tot just començant la seva intervenció, amb uns qualificatius del més pujat to. Traïdoria, engany, mentides, cap al poble espanyol per part del President del Govern. Clar, Zapatero és l’ase dels cops, però darrera d’ell el Govern i el grup parlamentari que li dóna suport. És a dir, nosaltres, jo també.
Per sustentar aquesta cataracta de desqualificacions, Ramon Aguirre, va treure una carta que l’Associació d’Inspectors del Banc d’Espanya varen enviar al Vicepresident Solbes el maig del 2006 en que denunciaven l’actitud complaent del llavors Governador del Banc d’Espanya (el seu cap superior) cap a l’elevat risc en que al seu parer estaven incorrin les entitats financeres per culpa de la “bombolla” immobiliària i el daltabaix que es podia ocasionar. “Vostès ja ho sabien i ho varen amagar!” va clamar vehement i rotundament el portaveu popular.
La carta en qüestió és coneguda ja que ha estat utilitzada darrerament per la premsa anti governamental per fer els seus atacs. És la tàctica de fer sortir primer la notícia en determinats mitjans i desprès, emparant-se en la seva publicació, fer l’atac polític a les Cambres. Cal, però, llegir-la. La carta és una denúncia que s’adreça a l'Executiu -el que ha de proposar la regulació (també la pot proposar el Legislatiu)- de que el supervisor, el Banc d’Espanya, no fa bé la seva feina.
Desprès de maldar – molt especialment les corrents liberals europees- per un supervisor independent de l’Executiu, no sotmès a les seves instruccions, ara resulta que qui és el culpable de tot és el Govern. Clar, per la dreta, la culpa de tot és del President Zapatero. Si ell desaparegués, bé, millor, si manessin ells, s’acabarien tots els nostres mals.
Aquest furibund atac, o aquesta direcció de l’atac, es deixa moltes coses, n’obvia moltes. La més principal, que s’acaba d’exposar: No distingir, o intentar confondre, la diferència entre el supervisor i el regulador, quasi bé res. Però n’hi ha moltes de tant o més importants: el moment de la denúncia, en el punt àlgid de la bombolla especulativa que ningú aconseguia aturar; el to preventiu del que podia passar, que certament va ser premonitori; la indicació de les causes, la cerca de recursos al exterior amb productes ”híbrids”, titulitzacions d’actius i endeutament a curt termini al mercat majorista exterior. I sobre tot, la causa que va descabdellar tot el procés de l’esclat de la bombolla immobiliari: l’esclat previ de la bombolla financera internacional (hipoteques subprime el 2007, Lehman Brothers el 2008) que havia permès l’altra bombolla (tal com diuen els inspectors en la seva carta). Tot això en el marc internacional, no pas solament espanyol.
Tal com vaig replicar en el debat que férem a la Comissió Mixta, ara, quan li hem aixecat la cua veiem si és mascle o femella. Ara, quan ja han petat –i no només a Espanya- les bombolles especulatives, és fàcil carregar els “neulers” al Govern de les conseqüències de l’ensulsida. Però, és fer trampa, és tenir una actitud tramposa, “trapacera” (vid. Casares: que con astucias y mentiras procura engañar a otro). D’acord, el Govern té alguna responsabilitat en no haver tallat de soca-rel l’espiral especulativa (encara que, era fàcil fer-ho? I d’intents, com la nova Llei del Sol, en va fer), però ningú va preveure l’esclat tant virulent i l’ensorrada tant ràpida que es va produir entre el primer trimestre del 2008 i el segon del 2009. Ni el PP en el seu programa electoral del 2008, ni els Governs de la majoria de països occidentals, ni els analistes i comentaristes. Ara, es veu molt clar què va passar, però ni en la formació de la bombolla, ni en els beneficis que gaudirem gràcies a ella, tots, que gaudirem tots, varen aixecar-se gaires veus dient que anàvem per mal camí, o que acabaríem tant malament. Sí, ara sí. Ara són molts que ho dieu, però desprès de haver-li aixecat la cua.
El que ve després ja és conegut: l’intent de mantenir la demanda amb esforç públic, les mesures per sanejar el sistema financer llastrat per les totxanes, les exigències derivades del manteniment de la moneda única. ¿Blasmarem d'aquells intents, amb els FEIL’s per exemple, o els estímuls fiscals, o el FROB? És normal que els comptes del 2008, i els que sortiran del 2009, registrin dèficits. És el fruit d’unes polítiques anticícliques que varen emprendre, mentre varen poder, molts governs de tot signe. És la conseqüència dels anys bons en que tots varem viure obnubilats en el si de la bombolla financera, que en el nostre cas s’hi afegeix la immobiliària. És el final del manteniment de polítiques públiques apalancades amb deute que ara esdevé insostenible.
En aquesta nova etapa -en que ens hi hem trobat més sobtadament del que pensàvem- és de trapelles i de avantatgistes carregar totes les responsabilitats cap a una sola persona que, a més, brega per sortir-se’n i sortir-nos-en assumint l’esforç i la responsabilitat. És de desvergonyits pretendre treure rèdits electorals immediats sense explicar que les coses són molt més complicades i que no s’arreglaran sols pretenent encolomar les culpes a una sola persona, sinó que caldran molts esforços consensuats, explicats i compartits mani qui mani.
El combat del Compte General de l’Estat del 2008 continua. Encara queden dos assalts més en les properes setmanes. A la Comissió per prendre les resolucions corresponents i després la seva ratificació al Ple de les Cambres.
Mataró, 4 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada