"No és temps de foguerades ni de gesticulacions que duren el que duren, però que no canvien res i porten a la frustració."
Mataró, 29 de juny.
29 de juny, 2010
25 de juny, 2010
No ho sabíeu?
En un acte públic pregunten a Miguel Boyer si no faria res tornar a formar part del Govern. S’escapoleix. És un llest gat vell. Diu que ja no té edat. Però dona una altra raó que és interessant ja que se sent molt poc. Diu que paguen malament!
En la demagògia populista que està molt estesa pels mitjans, i més per la xarxa, sobre els sous dels polítics, ell, que fa anys que viu al i del sector privat, sap molt bé quines retribucions s’hi donen i quines grans diferències hi ha amb el sector públic. De seguir per aquest camí, diu Boyer, anirà baixant la qualificació i la qualitat dels servidors públics (en realitat, la seva apreciació és més dura).
El debat populista que hi ha actualment a la societat enfoca erròniament l’objectiu. En lloc d’acceptar que hi hagi bons sous que retribueixin adequadament els responsables públics es mira al revés: ja que es qualifica (segons aquesta visió) als responsables públics com a dolents cal pagar-los menys, amb el que es pot caure en un cercle viciós de degradació dels serveis i la funció pública. S’hauria d’enfocar des de l’angle contrari, càrrecs ben pagats i amb una forta exigència de resultats en la seva gestió.
Potser, en el fons és el que volen els inspiradors intel·lectuals de la campanya. Segurament els agradaria la reducció o eliminació de l’administració seria i rigorosa del comú per poder actuar ells millor sense traves i impediments.
Madrid, 23 de juny.
En la demagògia populista que està molt estesa pels mitjans, i més per la xarxa, sobre els sous dels polítics, ell, que fa anys que viu al i del sector privat, sap molt bé quines retribucions s’hi donen i quines grans diferències hi ha amb el sector públic. De seguir per aquest camí, diu Boyer, anirà baixant la qualificació i la qualitat dels servidors públics (en realitat, la seva apreciació és més dura).
El debat populista que hi ha actualment a la societat enfoca erròniament l’objectiu. En lloc d’acceptar que hi hagi bons sous que retribueixin adequadament els responsables públics es mira al revés: ja que es qualifica (segons aquesta visió) als responsables públics com a dolents cal pagar-los menys, amb el que es pot caure en un cercle viciós de degradació dels serveis i la funció pública. S’hauria d’enfocar des de l’angle contrari, càrrecs ben pagats i amb una forta exigència de resultats en la seva gestió.
Potser, en el fons és el que volen els inspiradors intel·lectuals de la campanya. Segurament els agradaria la reducció o eliminació de l’administració seria i rigorosa del comú per poder actuar ells millor sense traves i impediments.
Madrid, 23 de juny.
24 de juny, 2010
També condemnat pels mahometans.
La Lídia Santos va cloure el seu parlament, com a membre de la C.E.N., al darrer Consell de la Federació del Maresme del PSC, amb la cita d’una sura de l’Alcorà que més o menys diu així (el que recordo, no sé si és la seva literalitat):
“Déu castiga als que apaguen la lluïssor dels ulls dels homes”.
“Déu castiga als que apaguen la lluïssor dels ulls dels homes”.
Redéu! I jo economista!
Em toca per ofici fer tocar la gent de peus al terra. Dir-los el què hi ha, quins recursos disposa i quines alternatives són possibles. Això comporta, quasi bé sempre, estroncar il·lusions que els homes i les dones persegueixen moltes vegades alegrement o ingènuament.
Llavors surt sempre Gramsci: “Contra el pessimisme de la raó, l’optimisme de la voluntat”. El que passa desprès, generalment, és una ensopegada o, pitjor, una patacada.
No em rebran a cap cel. Sort que sóc agnòstic.
Madrid, 23 de juny.
22 de juny, 2010
Al Senat.
Aquests darrers dies del període oficial de sessions parlamentàries hi ha molta activitat de comissions per anar tancant temes. Per exemple, avui al Congrés hi havia a la mateixa hora les de Economia i Pressupostos. La meva, la Mixta pel T.Cu., també es reunia a la mateixa hora, però per manca de sales ens envien al Senat. Res d’anormal ja que al ser mixta Congrés – Senat ja fem sessions allà a vegades.
Al Senat també hi ha molta activitat i ens assignen com a sala l’antic saló de Sessions. Tot un honor. A part de la incomoditat dels seients et cau a sobre el pes de la història.
Evidentment els membres del GPS ocupem el banc blau del Govern i a mi, lògicament pel càrrec, m’escau ocupar la capçalera, el lloc del Cap del Govern. Renoi!, quines coses passen en la quotidianitat de la feina.
Al Senat també hi ha molta activitat i ens assignen com a sala l’antic saló de Sessions. Tot un honor. A part de la incomoditat dels seients et cau a sobre el pes de la història.
Evidentment els membres del GPS ocupem el banc blau del Govern i a mi, lògicament pel càrrec, m’escau ocupar la capçalera, el lloc del Cap del Govern. Renoi!, quines coses passen en la quotidianitat de la feina.
(La foto és de la Meritxell Cabezón)Tanquem, amb les corresponents presentacions del President del T.Cu., els temes pendents entrats fins a l’acabament del 2008, i ja tenim vistos els més rellevants que hi ha fins avui com el que protagonitzarà el debat estrella de la sessió que és de les propostes de resolució de l’informe del finançament dels partits polítics corresponent a 2006. No està malament, 21 sessions amb 75 temes informats, en dos anys.
El portaveu popular continua amb la brega que va començar fa quinze dies amb la regularització dels préstecs vençuts del PSOE. Sóc més incisiu en la contrarèplica ja que no poden pretendre desviar l’atenció dels seus problemes amb unes operacions transparents que liquiden el principal i els interessos remuneratoris del deute i negocien, com passa sempre a particulars, empreses o institucions, els càrrecs de demora. Tot està explicat en l’informe del T.Cu., l’apartat 11è. de les conclusions (pàg. 219) és definitori, i sols el intent de tapar les seves vergonyes actuals fa que això sigui polèmic. Els he remés al informe de la liquidació dels comptes d’ells corresponents a l’exercici 1989 que n’hi ha per sucar pa.
He treballat bé per aconseguir transaccionar les propostes presentades pels altres grups i votem tots, llevat del PP, aquesta proposta consensuada. Ells mantenen la seva que es derrotada. Pretenien “colar” unes resolucions que representaven qüestionar la Llei Orgànica vigent, la 8/2007, que en la seva disposició transitòria segona estableix els processos de refinanciació del deute dels partits.
En acabar la sessió, a la sortida del Palau del Senat, el sol ja cau a plom. Són quarts de dues i a Madrid ja ha començat la calor de l’estiu.
Madrid, 22 de juny.
21 de juny, 2010
19 de juny, 2010
Resposta a uns comentaris.
1. En aquest blog vaig fer una introducció a la reproducció del article publicat al Capgros.com sobre la retallada en la qual explicava l’origen del mateix. Deia així:
La setmana passada no, l’altre, vaig fer una roda de premsa pels mitjans de comunicació locals en la que vaig explicar les exposicions que estava fent sobre la situació econòmica en actes diversos organitzats pel PSC a la comarca.
La setmana passada no, l’altre, vaig fer una roda de premsa pels mitjans de comunicació locals en la que vaig explicar les exposicions que estava fent sobre la situació econòmica en actes diversos organitzats pel PSC a la comarca.
Un imprevist va fer que no fos possible l’assistència a la convocatòria de la gent de la redacció del Capgròs.com i a canvi em varen demanar que els fes un article sobre el tema. Aquí va tot seguit. Intenta resumir d’alguna manera les meves explicacions i conté, evidentment, moltes de les coses que he anat exposant en diverses entrades darrerament.
2. Es tractava, doncs, de reproduir en l’espai d’un article una conferència que dura aproximadament una hora, que ve recolzada amb una presentació en un “power point” que pot arribar a tenir en alguna versió unes vint diapositives. En algunes d’aquestes diapositives els quadres i gràfics que s’hi contenen són cabdals per l’explicació que faig. N’he fet vint de xerrades d’aquestes fins ara.
3. En l’article del Capgros.com vaig intentar salvar la diferència col·locant enllaços (hipervincles) que portaven a altres explicacions que havia fet al meu blog que contenien materials i d’altres enllaços per ampliar el què deia i també a articles i comentaris periodístics aliens i a les fonts de la informació.
4. Intento, no sé pas si ho aconsegueixo, explicar què passa i per què passa fugint d’interpretacions massa polítiques o polititzades, tant de part interessada com d’interessos contraris. Crec que algunes explicacions que faig no són massa complaents amb el Govern, amb el meu Govern, però em rebel·len d’altres explicacions simplistes que es fan servir en la batalla política que sols estan assentades en l’animadversió, legítima en democràcia, però subjectiva, cap al Govern.
5. Lamento per tant aquelles desqualificacions que penso que no han tingut en compte aquest plantejament que faig i els elements elaborats que poso a debat (vull creure que són fruit més del desconeixement que d’altra cosa). Lamento, encara més, les desqualificacions d’ordre personal que s’entreveuen darrere algun comentari que trobo molt injust però que malauradament hi ha qui no dubte en estendre.
6. Per últim, si algú vol parlar obertament de sous no tinc pas cap inconvenient en fer-ho del meu. No m’avergonyeixo del que cobro atenent a la meva qualificació i recorregut (ja llarg) professional, la responsabilitat que tinc i les circumstàncies en que la exerceixo amb la corresponent avaluació pública de la ciutadania. No sé si tothom pot defensar-se igual. Ah, per cert! Els Diputats/es portàvem ja el sou congelat dos anys i ara ens l’han retallat en un 10%. No em queixo, crec que és just.
Madrid, 17 de juny.
2. Es tractava, doncs, de reproduir en l’espai d’un article una conferència que dura aproximadament una hora, que ve recolzada amb una presentació en un “power point” que pot arribar a tenir en alguna versió unes vint diapositives. En algunes d’aquestes diapositives els quadres i gràfics que s’hi contenen són cabdals per l’explicació que faig. N’he fet vint de xerrades d’aquestes fins ara.
3. En l’article del Capgros.com vaig intentar salvar la diferència col·locant enllaços (hipervincles) que portaven a altres explicacions que havia fet al meu blog que contenien materials i d’altres enllaços per ampliar el què deia i també a articles i comentaris periodístics aliens i a les fonts de la informació.
4. Intento, no sé pas si ho aconsegueixo, explicar què passa i per què passa fugint d’interpretacions massa polítiques o polititzades, tant de part interessada com d’interessos contraris. Crec que algunes explicacions que faig no són massa complaents amb el Govern, amb el meu Govern, però em rebel·len d’altres explicacions simplistes que es fan servir en la batalla política que sols estan assentades en l’animadversió, legítima en democràcia, però subjectiva, cap al Govern.
5. Lamento per tant aquelles desqualificacions que penso que no han tingut en compte aquest plantejament que faig i els elements elaborats que poso a debat (vull creure que són fruit més del desconeixement que d’altra cosa). Lamento, encara més, les desqualificacions d’ordre personal que s’entreveuen darrere algun comentari que trobo molt injust però que malauradament hi ha qui no dubte en estendre.
6. Per últim, si algú vol parlar obertament de sous no tinc pas cap inconvenient en fer-ho del meu. No m’avergonyeixo del que cobro atenent a la meva qualificació i recorregut (ja llarg) professional, la responsabilitat que tinc i les circumstàncies en que la exerceixo amb la corresponent avaluació pública de la ciutadania. No sé si tothom pot defensar-se igual. Ah, per cert! Els Diputats/es portàvem ja el sou congelat dos anys i ara ens l’han retallat en un 10%. No em queixo, crec que és just.
Madrid, 17 de juny.
17 de juny, 2010
Quatre ombres.
D’aquí un temps, sense la pressió política i comunicativa que exerceix l’actualitat, es tindrà una visió diferent de les polítiques econòmiques que han fet els Governs per fer front a la crisi. Correrà molta tinta, s’escriuran moltes pàgines. Ara, avui, tant des de posicions progressistes com conservadores, és fàcil fer crítiques amb impressions i percepcions a ras dels fets sense considerar enfocaments més amples i perspectives de més abast. Costa més fer aquestes mirades.
Segurament llavors es posaran sobre la taula errades que potser s’haurien pogut evitar, o no. Es veurà quines mancances havíem de superar, o potser tampoc. Es veuran més clarament les correlacions de forces que s’estan posant de manifest i sí encara es mantenen. Qui mana en realitat. Es valoraran millor els encerts governamentals que segur hi ha hagut, o al menys llavors es veurà així, i els seus efectes. Però caldrà tenir una certa distància per ser més objectius.Però crec que ja ara es poden posar sobre la taula alguns elements que són ombres que no ajuden a clarificar el panorama, que si s’esvaïssin ho veuríem tot millor i ens impedeixen tenir una acció política més efectiva.
1. Europa com a unitat política, la U.E. Més Europa és el que necessitem. Tothom hi està d’acord sobre el paper, però els Governs nacionals de tots els colors que són els que determinen el què serà això d’Europa no ho concreten gaire. Tenen pànic a la transferència de sobirania que comporta, estan aclaparats encara per la història,... i per les seves pròpies conteses electorals. Volen mantenir les característiques “nacionals” en un món que canvia acceleradament. Estan lligats a les seves expectatives polítiques immediates. Han renunciat a explicar l’única sortida possible de futur si no volem caure en una dolça, però potser ràpida decadència.
2. L’Internacional Socialista. Ah, però això existeix? Fa pocs dies em varen preguntar sobre la reunió del Club Bilderberg a Sitges. La meva resposta va ser que no em preocupava massa que es reunissin “ells”, el que em preocupava molt era que no ens reuníssim “nosaltres”. D’això es tracta, crec que hi ha una clamorosa absència de la socialdemocràcia sobre el què s’ha de fer. Suposo que aquest tema està molt lligat amb el punt anterior. Com aconseguir la superació de les particularitats i visions de cada territori. Suposo que és difícil, molt difícil, trobar punts en comú per a l’acció al món d’avui ara que aquest món cada vegada és més ample, que cada vegada hi juga més gent i no sols els “occidentals”.
3. El rigor en l’actuació pública. El increment exponencial de les possibilitats de recursos col·lectius; la continua ampliació de les demandes i exigències ciutadanes –tot són drets assolits o per assolir; les creixents complicacions tècniques de la gestió pública; l’ampliació de les alternatives possibles d’objectius; el major control, o manipulació, per part de l’opinió pública de l’acció política; la major força dels agents socials que fa els debats menys previsibles; ...; tot això porta paradoxalment no a un increment del rigor en l’acció pública sinó, com veiem en una mirada somera a qualsevol pressupost públic (i privat), a munió de polítiques que debiliten la imatge que haurien de presentar els administradors de la cosa pública. Hi ha una consciència força laxa de la política com posen de manifest els mitjans, interessadament?, dia sí dia també.
4. La renuncia a l’autogestió. Cada vegada més la ciutadania traspassa a la col·lectivitat, bé, als gestors de la col·lectivitat, la responsabilitat de la gestió i els resultats de qualsevol problemàtica ja sigui gran o petita. Tot ho ha de resoldre algú al que en sóc aliè. Els “polítics”, les “empreses”, el “sistema”, els “rics”, el “poble”, sempre com uns sers, organismes o estructures de les que la ciutadania no sembla pas formar-ne part. Clar, així l’únic país del món que no depèn dels “mercats” és Corea del Nord ja que no els hi demana res. Si hi ha dèficit públic no és pas perquè hi ha unes despeses de les que ens aprofitem tots i uns ingressos que no aportem entre tots, alguns menys que d’altres, sinó perquè el Govern de torn no sap trobar la bota de Sant Ferriol. Aquell ben intencionat intent de “Esto lo arreglamos entre todos” va ser escarnit i diluït. És fàcil, la culpa de tot la té el Govern, a nosaltres que no ens busquin ja que no hem d’espavilar-nos per res sinó que hem vingut sols a gaudir del que ens cau del cel.
Madrid, 16 de juny.
16 de juny, 2010
El pont de Sant Joan.*
*(dedicat a la meva companya de feina M.Gràcia Muñoz)
Ho intuïa. L’anunci a les teles és molt curt, els 20 o 30 segons corresponents, però al You Tube he trobar el vídeo clip sencer de més de tres minuts. Es tracta de l’anunci de la campanya publicitària d’aquest any de la cervesa Estrella Damm. Si la temporada passada fou Formentera, ara el fan sobre Menorca. Mediterràniament. El títol, “El pont de Sant Joan”, enllaça festes i esbarjo, terres i paisatges, mar i platges amb la botella de cervesa per entre mig.
El vídeo clip sencer comença a Cadaqués, carregant cervesa al veler, fent la festa a costat d’una foguera de Sant Joan i, ja a continuació, el “prota” es desperta de la ressaca a la llitera de la barca mentre que la “noia” ja està al timó rumb a Menorca. A Ciutadella, passejada per Ses Voltes i comprar unes avarques abans de anar a “Es jaleo”, cavalls amunt! Dos dies més, es de suposar, enguany divendres i dissabte, fent bicicleta, pel camí d’en Kane?, obrint tanques, escoltant concerts mig hippies, arribant a cales paradisíaques, les untades de crema pel sol (el toc eròtic), miradetes dels protagonistes, òbviament bevent cervesa (per això es fa el clip), i retorn, altra vegada a la platja de Cadaqués, amb final feliç.
Algú pensarà que tot això és postís o forçat, però té la seva arrel de relació marinera. Em sembla que està molt explicat i suposo que també molt ben documentat. La ruta de les barques de vela des de la zona de la badia de Roses i del Cap de Creus fins a les Illes Balears seguint els vents segons quan bufen, ara el mestral i la tramuntana cap avall, ara el xaloc o el migjorn cap amunt. No sóc gens entès en mars i vents, però em sembla que ho he après així. En tot cas si els de “ses illes” encara “salen” al parlar sembla que és degut a la característica lingüística d’aquest racó català on pràcticament ja s’ha perdut. Abans les poques comunicacions permetien molt més el manteniment de les varietats lingüístiques, ara amb l’abassegament de la comunicació en general paradoxalment anem cap a la uniformització normativitzada.
Ja ho dic que els anuncis és el millor que fan a la tele. Una gran pel·lícula en quelcom més de dos minuts.
Per cert, fa vint-i-cinc any de la meva darrera estada a Menorca. Hauré de pensar en tornar-hi, en tinc molt bon record.
Mataró, 14 de juny.
Ho intuïa. L’anunci a les teles és molt curt, els 20 o 30 segons corresponents, però al You Tube he trobar el vídeo clip sencer de més de tres minuts. Es tracta de l’anunci de la campanya publicitària d’aquest any de la cervesa Estrella Damm. Si la temporada passada fou Formentera, ara el fan sobre Menorca. Mediterràniament. El títol, “El pont de Sant Joan”, enllaça festes i esbarjo, terres i paisatges, mar i platges amb la botella de cervesa per entre mig.
El vídeo clip sencer comença a Cadaqués, carregant cervesa al veler, fent la festa a costat d’una foguera de Sant Joan i, ja a continuació, el “prota” es desperta de la ressaca a la llitera de la barca mentre que la “noia” ja està al timó rumb a Menorca. A Ciutadella, passejada per Ses Voltes i comprar unes avarques abans de anar a “Es jaleo”, cavalls amunt! Dos dies més, es de suposar, enguany divendres i dissabte, fent bicicleta, pel camí d’en Kane?, obrint tanques, escoltant concerts mig hippies, arribant a cales paradisíaques, les untades de crema pel sol (el toc eròtic), miradetes dels protagonistes, òbviament bevent cervesa (per això es fa el clip), i retorn, altra vegada a la platja de Cadaqués, amb final feliç.
Algú pensarà que tot això és postís o forçat, però té la seva arrel de relació marinera. Em sembla que està molt explicat i suposo que també molt ben documentat. La ruta de les barques de vela des de la zona de la badia de Roses i del Cap de Creus fins a les Illes Balears seguint els vents segons quan bufen, ara el mestral i la tramuntana cap avall, ara el xaloc o el migjorn cap amunt. No sóc gens entès en mars i vents, però em sembla que ho he après així. En tot cas si els de “ses illes” encara “salen” al parlar sembla que és degut a la característica lingüística d’aquest racó català on pràcticament ja s’ha perdut. Abans les poques comunicacions permetien molt més el manteniment de les varietats lingüístiques, ara amb l’abassegament de la comunicació en general paradoxalment anem cap a la uniformització normativitzada.
Ja ho dic que els anuncis és el millor que fan a la tele. Una gran pel·lícula en quelcom més de dos minuts.
Per cert, fa vint-i-cinc any de la meva darrera estada a Menorca. Hauré de pensar en tornar-hi, en tinc molt bon record.
Mataró, 14 de juny.
15 de juny, 2010
Els lleons del Palau del Congrés.
Avui han destapat els lleons que hi ha al peu de l’escala de la porta noble del Palau del Congrés dels Diputats. Han estat tapats, embolcallats, durant el temps que han durat les obres d’arranjament del tros de la Carrera de San Jerónimo que va de la cantonada del carrer de Cedaceros fins a la plaça de Neptuno (oficialment Cánovas del Castillo), que passa per davant del Congrés.L’Ajuntament de Madrid ha aprofitat els fons del F.E.I.L., el
anomenat pla E o pla Zapatero, per donar una nova empenta a refer l’estat dels carrers d’aquesta part del casc antic de la capital, coneguda com el barri de Las Letras. Malgrat els penjaments que els del PP fan cada vegada que han de parlar d’aquest pla o les crítiques acadèmiques que es poden sentir sobre el tema, l’Ajuntament de Madrid amb el seu Alcalde del PP ha fet el que han fet tots els Alcaldes, o la majoria d’Alcaldes assenyats (en qualsevol col·lectiu sempre hi ha elements forassenyats), aprofitar-lo.Probablement la reforma d’aquest tram de la Carrera de San Jerónimo no estava en la llista de les prioritats municipals “capitalines”, però aprofitant la grossa que els va caure als Ajuntaments abans del Nadal del 2008 varen creure convenient fer-ho, tancant una reforma urbana que ja estava fent-se en un carrer emblemàtic.
La reforma segueix els principis que han configurat les remodelacions dels centres urbans, restringint la circulació (de sis carris en dos sentits, a dos carrils de sentit únic), amb aparcament subterrani, ampliant les voreres i ressaltant els edificis i espais destacables. En aquest aspecte, l’ample vorera al cantó del carrer a tocar el Palau del Congrés i les seves ampliacions primera i segona, pujant a mà dreta, o la placa de Las Cortes amb el jardinet que conté l’escultura dedicada a Cervantes. Queda, el conjunt remodelat, molt dur, molt de pedra, i a l’estiu patirem la solejada que hi caurà per l’absència d’arbrat, però crec que la seu de la representació de la sobirania popular guanyarà en perspectiva i en visibilitat des del punt de vista monumental, turístic i representatiu.
Per cert, m’acabo d’assabentar que els lleons tenen nom, estan batejats. Es diuen Daoiz i Velarde! Quina carrinclonada!
Madrid, 15 de juny.
P.S. Ara tinc dubtes de si aquest arranjament s’ha fet amb càrrec al F.E.I.L. o no, ja que el cartell de les obres que encara resta dempeus sols fa referència al Conveni signat entre l’Ajuntament de Madrid i el Congrés dels Diputats per fer l’aparcament subterrani. No tinc la certesa de que la superfície fos feta amb un programa diferent que és el que em semblava. Tindré que acabar d’esbrinar-ho per tenir constància exacta del fet i no deixar dit una cosa que potser no és certa.
Madrid, 16 de juny.
Nou P.S.: Doncs bé, meitat i meitat. A l’entrada de l’obra pel cantó de Cedaceros hi ha un cartell que anuncia l’acord entre l’Ajuntament i el Congrés dels Diputats, mentre que a l’entrada per la plaça de Neptuno hi ha un altre cartell del Plan E. Com es pot veure, com tot bon Ajuntament ho aprofiten tot.
Madrid, 16 de juny.
Enganyar a la gent. La reforma de les Caixes.
La reforma del sistema financer demanada a crits en els darrers temps per quasi bé tothom es va concretant. En una direcció, la volguda pels “mercats”, però es va concretant. Semblava que tot es reduïa a les Caixes d’Estalvis, però avui han entrat també en acció els bancs. Clar, el problema de fons, el de l’aflorament de la realitat dels seus actius i la consegüent repercussió als comptes de resultats és generalitzada per totes aquelles entitats que es van ficar en el “negoci” immobiliari i en el creixement amb recursos interbancaris. Acabades o estroncades ambdues fons d’activitat financera, la reducció s’imposa.
D’això es tracta, de reducció i de reconducció. En el cas de les Caixes la via és la definitiva bancarització i la superació d’unes estructures empresarials atípiques, atípiques al món capitalista.
Ara es pretén fer aquesta operació fent veure que no canvien gaires coses, fins i tot que es fa per “salvar” les essències fundacionals (?) i els llocs de treball. Res més lluny de la realitat.
No és cert que els S.I.P., o “fusions fredes”, donin lloc a Caixes més grans. Donen lloc a entitats financeres més grans, que no és el mateix, ja que donen lloc a nous bancs, quins accionistes seran les Caixes que els conformen, que sols seran això, accionistes que participen en el seu capital. Clar que faran l’estratagema de mantenir les velles marques comercials, però sols també seran això, velles marques comercials. La direcció de la gestió, el comandament empresarial, estarà en la nova entitat, que no serà una caixa d’estalvis, serà un banc. Ja ho veurem, durant un primer temps es mantindran els logos i les imatges primigènies, per anar donant pas mica en mica, primer en els nous emplaçaments i desprès en els antics, a la nova marca ja bancària. O, no ho hem vist en l’anterior procés de concentració bancària? Dels “siete grandes” a dos de potents, el vermell i el blau. Sí, encara hi ha una petita discussió de campanar (especialment de quina CC.AA. rep els impostos) sobre el lloc oficial de les seus d’aquestes entitats, encara que és ben clar on està la seu real.
Respecte al manteniment de llocs de treball una altra fal·làcia. No és cert que de la fusió en surt una nova entitat amb la suma d’oficines, empleats i recursos de les entitats que s’ajunten (o que les fan ajuntar). El resultat de l’operació serà la reducció d’oficines, empleats i recursos, ja que, perquè es fa l’operació sinó per intentar aconseguir adaptar-se a la nova situació? No es mantindran pas els serveis centrals originals de cadascuna, n’hi haurà un de sol. No hi hauran oficines a tocar les unes de les altres que fins ara es feien la competència ja que eren d’entitats diferents. Hi haurà economies d’escala amb tancament d’oficines concurrents. No hi hauran els diferents escalons de comandament duplicats, triplicats, quadruplicats o quintuplicats que es derivarien del manteniment de les antigues estructures. Sobrarà força gent, és una reconversió i passarà tal com ha passat en d’altres sectors econòmics. I baixaran els recursos per neteja dels respectius balanços, neteja d’actius que tindrà correspondència en els passius. S’obren noves perspectives que no seran automàticament la simple addició de les realitats existents avui.
Sí que sols quedaran les estructures d’administració, de direcció i de representació dels accionistes, de les velles Caixes que esdevindran una capsa, potser molt llustrosa i “autèntica”, però sense contingut més enllà d’exercir els seus drets accionarials a la Junta General de la nova entitat bancària. Encara que per alguns dels seus components ja els està bé ja que mantindran “càrrec” sense mantenir responsabilitats.
Ah, les polítiques de comunicació tan ben esteses! Ens volen vendre garses per perdius.
Mataró, 11 de juny.
14 de juny, 2010
L’anàlisi d’en Quim Solé Vilanova.
M’havia fet el ferm propòsit de no tornar a escriure sobre temes d’hisenda municipal. Tinc la sensació, i la certesa, que les meves opinions sobre el cas, fruit de l’ampla experiència que en tenia, són considerades sobreres i fins i tot probablement molestes. “Esgarria cries! No cal fer cas a aquest ocell de mal averany!”.
Heus aquí, però, que m’arriba una comunicació de la Fundació Ernest Lluch que conté materials sobre el que es va dir en la Jornada sobre Hisenda Local que varen organitzar conjuntament amb Nou Cicle ara fa tot just un mes al CCCB de Barcelona.
He llegit el guió de la intervenció del meu vell amic, catedràtic d’Hisenda Pública a la UB, Joaquim Solé Vilanova amb qui sempre he mantingut, ara en la distància, una bona entesa sobre el tema de les hisendes locals.
Sensacional de cap a peus! Des del títol:
“La crisi de les finances municipals. Crisi, de què?”,
a les conclusions, on entre altres coses es diu:
“Tanmateix, al meu modest entendre, hi ha una crisi més profunda de valors que, a mig termini, fan l’economia municipal i-n-s-o-s-t-e-n-i-b-l-e, i que per tant obliga a aprofitar l’oportunitat que ofereix aquesta crisi per fer un replantejament dels comportaments dels polítics i de les expectatives dels ciutadans, i un replantejament de la gestió pública.”,
Heus aquí, però, que m’arriba una comunicació de la Fundació Ernest Lluch que conté materials sobre el que es va dir en la Jornada sobre Hisenda Local que varen organitzar conjuntament amb Nou Cicle ara fa tot just un mes al CCCB de Barcelona.
He llegit el guió de la intervenció del meu vell amic, catedràtic d’Hisenda Pública a la UB, Joaquim Solé Vilanova amb qui sempre he mantingut, ara en la distància, una bona entesa sobre el tema de les hisendes locals.
Sensacional de cap a peus! Des del títol:
“La crisi de les finances municipals. Crisi, de què?”,
a les conclusions, on entre altres coses es diu:
“Tanmateix, al meu modest entendre, hi ha una crisi més profunda de valors que, a mig termini, fan l’economia municipal i-n-s-o-s-t-e-n-i-b-l-e, i que per tant obliga a aprofitar l’oportunitat que ofereix aquesta crisi per fer un replantejament dels comportaments dels polítics i de les expectatives dels ciutadans, i un replantejament de la gestió pública.”,
passant per molts paràgrafs que n’hi ha per sucar-hi pa, com aquests següents:
“EL MODEL DE FINANÇAMENT MUNICIPAL
• L’actual sistema és un bon model!
• Model basat en ingressos propis (60%) i transferències
• Diversitat de figures impositives amb autonomia fiscal
• IBI com a principal figura impositiva (50% dels impostos)
• Pes no residual de taxes i preus públics (17% dels ingressos)
• Pes notable de les participacions o subvencions incondicionades
• Tradició de subvencions per inversions (útil per municipis petits)
• Dret a l’endeutament per inversions i límits objectius raonables”
"Es dona una pràctica desaparició del principi d’economia (l’administració dels recursos escassos): tota prestació es justifica dient que és la “demanda dels ciutadans”, quan tota
demanda només és veritable demanda si aquesta es manifesta a partir d’un coneixement del cost o el preu del servei per part del ciutadà. Les demandes són il·limitades si
s’ignora o s’amaga el cost dels serveis en termes d’impostos o taxes.”
Res, no cal que hi afegeixi res més. Autoritzades veus acadèmiques, amb experiència pràctica del tema, ho diuen ben clar. Jo no en tornaré a parlar.
“EL MODEL DE FINANÇAMENT MUNICIPAL
• L’actual sistema és un bon model!
• Model basat en ingressos propis (60%) i transferències
• Diversitat de figures impositives amb autonomia fiscal
• IBI com a principal figura impositiva (50% dels impostos)
• Pes no residual de taxes i preus públics (17% dels ingressos)
• Pes notable de les participacions o subvencions incondicionades
• Tradició de subvencions per inversions (útil per municipis petits)
• Dret a l’endeutament per inversions i límits objectius raonables”
"Es dona una pràctica desaparició del principi d’economia (l’administració dels recursos escassos): tota prestació es justifica dient que és la “demanda dels ciutadans”, quan tota
demanda només és veritable demanda si aquesta es manifesta a partir d’un coneixement del cost o el preu del servei per part del ciutadà. Les demandes són il·limitades si
s’ignora o s’amaga el cost dels serveis en termes d’impostos o taxes.”
Res, no cal que hi afegeixi res més. Autoritzades veus acadèmiques, amb experiència pràctica del tema, ho diuen ben clar. Jo no en tornaré a parlar.
Mataró, 11 de juny.
13 de juny, 2010
La retallada.*
*(article pel Capgros.com)
La setmana passada no, l’altre, vaig fer una roda de premsa pels mitjans de comunicació locals en la que vaig explicar les exposicions que estava fent sobre la situació econòmica en actes diversos organitzats pel PSC a la comarca.
Un imprevist va fer que no fos possible l’assistència a la convocatòria de la gent de la redacció del Capgròs.com i a canvi em varen demanar que els fes un article sobre el tema. Aquí va tot seguit. Intenta resumir d’alguna manera les meves explicacions i conté, evidentment, moltes de les coses que he anat exposant en diverses entrades darrerament.
La retallada.
¿Algú pensa que a qualsevol Govern, del signe que sigui, li agrada executar retallades pressupostaries? ¿Anar a menys en lloc d’anar a més? ¿Algú creu que al Govern socialista espanyol li ha estat fàcil prendre les darreres mesures fiscals? ¿Treure en lloc de donar?
En l’actual lleugeresa de la política arreu és a contracor, arrossegats i en el darrer moment que es prenen les decisions ineludibles i ineluctables. La situació deu ser molt greu, pensa la ciutadania. Certament, estem al mig d’una voràgine de que en sortirem mal parats, que ningú en dubti.
Al mes de febrer de l’any passat feia un comentari sobre el capteniment del personal, polítics i administrats, en afrontar la crisi: “No sé pas si hi ha atreviment per fer-ho i si hi hauria receptivitat per escoltar-ho”. El Govern s’ha, s’està atrevint. Els administrants, glop a glop, s’ho van, o es preparen per empassar-s’ho.
En les explicacions públiques que faig sempre incloc el quadre de les dades de les liquidacions del Pressupostos generals de l’Estat del últims anys publicades per l’IGAE.
Fins al 2007 varem anar fent més ingressos que despeses, lògic amb la marxa boiant de l’economia en aquells anys. Com expliquen els economistes, Espanya feia correctament els deures. Es podia gastar, es podien contenir o abaixar els ingressos, hi havia superàvit, s’anava rebaixant (en percentatge) l’endeutament.
Al 2008, amb l’ensorrada del creixement econòmic, la situació canvia. Es manté la despesa per reactivar l’economia, baixen els ingressos mantenint les “alegries” fiscals, i es capgira el signe del resultat cap a dèficit.
El 2009 és un desastre, la despesa continua enfilant-se, els ingressos s’ensorren retrocedint a nivells inferiors al 2002, el dèficit es dispara.
La relació a finals de l’any passat, a grans trets i per entendre’ns, és que gastem 30 (bilions de les antigues pessetes), en ingressem uns menys de 20, i es produeix un dèficit de més de 10. 30-20-10, aviat és entès.
Cap anar a buscar els calés que falten a fora, a qui ens els deixi. Parlem? Aquests els podem titllar del que vulguem, usurers, especuladors, “escanya pobres”, “saca mantecas”, tant li fa. Parlem? Sí, sí, ja ens en deixen, però amb condicions, que no sols són del tipus d’interès, sinó de garanties de retorn. Parlem? Estem en mans d’uns altres que tenen els seus interessos i les seves regles del joc que ens poden agradar més o menys. No són les nostres, són les seves. Parlem? Som dependents.
No som sols en aquesta història. Amb més o menys intensitat, tots els nostres veïns estan semblant. La nova fase de la crisi que es va encetar l’any 2008 no és la de l’estabilitat del sistema financer (les conseqüències de Lehman Brothers), no és l’ensorrada del creixement que va tocar fons el segon trimestre del 2009. Ara, 2010, es tracta d’assegurar la solvència del nostre endeutament. De que serem capaços de tornar el que ens deixin.
No és pas que els nostres indicadors, els espanyols, siguin gaire diferents o pitjors que els dels nostres veïns, però alguns d’ells tenen un plus de respecte (real o suposat) major que el nostre. Qualsevol que ha anat a una oficina bancària sap que vol dir això de la confiança en el tracte amb els creditors. La trajectòria, la impressió, la imatge personal, la “xerrera”, l’empatia, els prejudicis, juguen tant o més que les dades objectives que es posen sobre la taula.
Aquí estem, a retallar. Varem començar amb el Pressupost per aquest any, allà per l’octubre del 2009. Desprès amb el Pla d’austeritat a Brussel·les a començaments del 2010. Ara, al maig, amb un dur ajustament. I els alemanys, i els francesos, i els italians, i els anglesos,... És l’economia europea la que trontolla, és la moneda i les institucions comunes les que l’estan ballant.
Ara, és l’hora de la contracció de l’empenta pública que ja no es pot mantenir perquè els que ens haurien de deixar els recursos per fer-ho han dit que prou. Tot just es notaven indicis de sortida de l’ensorrada del creixement que dibuixava una nítida ve i potser assistirem en els propers mesos a una inflexió que ens portarà a veure dibuixada una ve doble, amb la recuperació per més endavant.
Mataró, 11 de juny.
La setmana passada no, l’altre, vaig fer una roda de premsa pels mitjans de comunicació locals en la que vaig explicar les exposicions que estava fent sobre la situació econòmica en actes diversos organitzats pel PSC a la comarca.
Un imprevist va fer que no fos possible l’assistència a la convocatòria de la gent de la redacció del Capgròs.com i a canvi em varen demanar que els fes un article sobre el tema. Aquí va tot seguit. Intenta resumir d’alguna manera les meves explicacions i conté, evidentment, moltes de les coses que he anat exposant en diverses entrades darrerament.
La retallada.
¿Algú pensa que a qualsevol Govern, del signe que sigui, li agrada executar retallades pressupostaries? ¿Anar a menys en lloc d’anar a més? ¿Algú creu que al Govern socialista espanyol li ha estat fàcil prendre les darreres mesures fiscals? ¿Treure en lloc de donar?
En l’actual lleugeresa de la política arreu és a contracor, arrossegats i en el darrer moment que es prenen les decisions ineludibles i ineluctables. La situació deu ser molt greu, pensa la ciutadania. Certament, estem al mig d’una voràgine de que en sortirem mal parats, que ningú en dubti.
Al mes de febrer de l’any passat feia un comentari sobre el capteniment del personal, polítics i administrats, en afrontar la crisi: “No sé pas si hi ha atreviment per fer-ho i si hi hauria receptivitat per escoltar-ho”. El Govern s’ha, s’està atrevint. Els administrants, glop a glop, s’ho van, o es preparen per empassar-s’ho.
En les explicacions públiques que faig sempre incloc el quadre de les dades de les liquidacions del Pressupostos generals de l’Estat del últims anys publicades per l’IGAE.
Fins al 2007 varem anar fent més ingressos que despeses, lògic amb la marxa boiant de l’economia en aquells anys. Com expliquen els economistes, Espanya feia correctament els deures. Es podia gastar, es podien contenir o abaixar els ingressos, hi havia superàvit, s’anava rebaixant (en percentatge) l’endeutament.
Al 2008, amb l’ensorrada del creixement econòmic, la situació canvia. Es manté la despesa per reactivar l’economia, baixen els ingressos mantenint les “alegries” fiscals, i es capgira el signe del resultat cap a dèficit.
El 2009 és un desastre, la despesa continua enfilant-se, els ingressos s’ensorren retrocedint a nivells inferiors al 2002, el dèficit es dispara.
La relació a finals de l’any passat, a grans trets i per entendre’ns, és que gastem 30 (bilions de les antigues pessetes), en ingressem uns menys de 20, i es produeix un dèficit de més de 10. 30-20-10, aviat és entès.
Cap anar a buscar els calés que falten a fora, a qui ens els deixi. Parlem? Aquests els podem titllar del que vulguem, usurers, especuladors, “escanya pobres”, “saca mantecas”, tant li fa. Parlem? Sí, sí, ja ens en deixen, però amb condicions, que no sols són del tipus d’interès, sinó de garanties de retorn. Parlem? Estem en mans d’uns altres que tenen els seus interessos i les seves regles del joc que ens poden agradar més o menys. No són les nostres, són les seves. Parlem? Som dependents.
No som sols en aquesta història. Amb més o menys intensitat, tots els nostres veïns estan semblant. La nova fase de la crisi que es va encetar l’any 2008 no és la de l’estabilitat del sistema financer (les conseqüències de Lehman Brothers), no és l’ensorrada del creixement que va tocar fons el segon trimestre del 2009. Ara, 2010, es tracta d’assegurar la solvència del nostre endeutament. De que serem capaços de tornar el que ens deixin.
No és pas que els nostres indicadors, els espanyols, siguin gaire diferents o pitjors que els dels nostres veïns, però alguns d’ells tenen un plus de respecte (real o suposat) major que el nostre. Qualsevol que ha anat a una oficina bancària sap que vol dir això de la confiança en el tracte amb els creditors. La trajectòria, la impressió, la imatge personal, la “xerrera”, l’empatia, els prejudicis, juguen tant o més que les dades objectives que es posen sobre la taula.
Aquí estem, a retallar. Varem començar amb el Pressupost per aquest any, allà per l’octubre del 2009. Desprès amb el Pla d’austeritat a Brussel·les a començaments del 2010. Ara, al maig, amb un dur ajustament. I els alemanys, i els francesos, i els italians, i els anglesos,... És l’economia europea la que trontolla, és la moneda i les institucions comunes les que l’estan ballant.
Ara, és l’hora de la contracció de l’empenta pública que ja no es pot mantenir perquè els que ens haurien de deixar els recursos per fer-ho han dit que prou. Tot just es notaven indicis de sortida de l’ensorrada del creixement que dibuixava una nítida ve i potser assistirem en els propers mesos a una inflexió que ens portarà a veure dibuixada una ve doble, amb la recuperació per més endavant.
Mataró, 11 de juny.
12 de juny, 2010
Cent anys de parlamentaris socialistes.
Sóc part d'aquesta imatge. N'estic orgullós Madrid, 10 de juny.
11 de juny, 2010
Ecofin.
No, no es tracta de la reunió de ministres d’economia i finances de la U.E., sinó d’un Congrés d’una organització del mateix nom. Va del finançament, principalment en petites empreses, i dels problemes i solucions que pot haver-hi.
La cloenda és una taula rodona de parlamentaris per parlar, en aquell context, de la situació econòmica actual. L’Álvaro Nadal del PP, ho aprofita per parlar des de la seva obsessió, que li he sentit moltes vegades ala Cambra, del “crouding out”, de la competència que el sector públic fa al privat en la obtenció de finançament. L’Imma Riera, de CiU, intenta justificar el seu vot d’abstenció a la convalidació de les mesures del Govern de retallada. Per la meva part aprofito el material que faig servir fa temps i confegeixo un nou “power point”, ara en castellà i ja és el vintè, agafant el que em sembla més escaient pels assistents i afegint-hi una exposició final sobre el que els interessa: com veig el futur dels mercats financers.
Poca gent al final de la jornada. Cal comprendre que han estat tancats tot el dia amb el tema que els interessava i nosaltres sols som la cirereta que suposo que per molts podia ser sobrera. El dirigents d’ATA, Lorenzo Amor, i d’UPTA, Sebastián Reina, í el de la Plataforma Multisectorial contra la morositat, Pedro Torres,tanquen la sessió amb curtes exposicions amb les darreres noticies de la tramitació de la llei de Morositat que s’ha vist al Senat i que suposo que abans de la finalització del període de sessions veurem i tancarem definitivament al Congrés.Madrid, 10 de juny.
10 de juny, 2010
Dècima / Espinela.
Aquí n’hi ha més, moltes d’elles igualment encertades i divertides.Madrid, 10 de juny.
La tinta del calamar.
Al debat de l’informe de fiscalització dels comptes dels partits polítics corresponent al 2006 el portaveu del Grup Popular ha fet una veritable maniobra de distracció i de confusió.
Amb la que els està caient al PP, descobriment dels tripijocs amb aprofitaments particulars i partidistes del cas Gürtel, s’ha llençat en tromba a qüestionar sols un detall contingut a l’informe: la regularització dels crèdits vençuts del PSOE que es va efectuar aquell any i que com a tal va quedar registrada.
Amb la que els està caient al PP, descobriment dels tripijocs amb aprofitaments particulars i partidistes del cas Gürtel, s’ha llençat en tromba a qüestionar sols un detall contingut a l’informe: la regularització dels crèdits vençuts del PSOE que es va efectuar aquell any i que com a tal va quedar registrada.
(Peridís, a El País)
El Tribunal de Comptes havia advertit en el seu informe anterior sobre el tema, el corresponent al 2005, que hi havia crèdits vençuts i no pagats de varies formacions politiques. En l’informe del 2006 explica que algunes formacions ja han regularitzat aquella situació, entre elles el PSOE.
Aquests temes ja han estat resolts normativament en la nova Llei de finançament de partits polítics 8/2007 ja que era una possibilitat no contemplada en la vella del 1987.
No contemplada no vol pas dir prohibida, i la meva pregunta retòrica al debat de la Comissió ha estat: “Perquè es canvien les lleis, o se’n fan de noves?”, “Doncs per adequar-les a la realitat”. No tot el contemplat o no contemplat en un determinat moment és vàlid per sempre en el temps. Potser per aquell moment, sí, però potser més endavant, no. Per això cal anar modulant, adaptant i innovant les normatives. La vida és això, vida, que vol dir canvi, dinàmica, variació, diferència. Sols faltaria que no fos així. El contrari és la mort que no té possibilitats de res, sols d’esdevenir pols o fòssil.
Però el PP per tal d’amagar, i que no es vegin, els seus problemes presents es llença a un furibund atac a l’adversari confonent a la gent.
Un company m’indica que al “Camino” es parla de la necessitat a vegades de la “Santa desvergüenza”. Vaja, de ser desvergonyits, cara girats.
Per la meva part, m’he limitat a retreure’ls aquest comportament i dir-los que nosaltres no entrarem en aquesta Comissió en el “i tu més”, per desprès centrar-me en el conjunt de l’informe
Ara estem en un compàs d’espera per veure els resultats de la fiscalització dels comptes dels partits del 2007 ja amb la nova Llei.
Madrid, 9 de juny.
Aquests temes ja han estat resolts normativament en la nova Llei de finançament de partits polítics 8/2007 ja que era una possibilitat no contemplada en la vella del 1987.
No contemplada no vol pas dir prohibida, i la meva pregunta retòrica al debat de la Comissió ha estat: “Perquè es canvien les lleis, o se’n fan de noves?”, “Doncs per adequar-les a la realitat”. No tot el contemplat o no contemplat en un determinat moment és vàlid per sempre en el temps. Potser per aquell moment, sí, però potser més endavant, no. Per això cal anar modulant, adaptant i innovant les normatives. La vida és això, vida, que vol dir canvi, dinàmica, variació, diferència. Sols faltaria que no fos així. El contrari és la mort que no té possibilitats de res, sols d’esdevenir pols o fòssil.
Però el PP per tal d’amagar, i que no es vegin, els seus problemes presents es llença a un furibund atac a l’adversari confonent a la gent.
Un company m’indica que al “Camino” es parla de la necessitat a vegades de la “Santa desvergüenza”. Vaja, de ser desvergonyits, cara girats.
Per la meva part, m’he limitat a retreure’ls aquest comportament i dir-los que nosaltres no entrarem en aquesta Comissió en el “i tu més”, per desprès centrar-me en el conjunt de l’informe
Ara estem en un compàs d’espera per veure els resultats de la fiscalització dels comptes dels partits del 2007 ja amb la nova Llei.
Madrid, 9 de juny.
Amin Maalouf
Sóc bastant addicte a l’obra d’Amin Maalouf. L’he citat alguna vegada. Si mal no recordo vaig començar per “La història de les creuades vista pels àrabs”, desprès em vaig empassar la trilogia de novel·les que comença amb “Lleó l’Africà”. Em va entusiasmar amb “Les escales del Llevant”. Els seus assajos, “Identitats assassines”, i mig assaig mig història novel·lada, “Orígens”. M’ha fet comprendre la problemàtica de la riba oriental del meu mar i del seu, el Mediterrani. De la construcció de les nostres cultures llatines i la seva diversitat.Em fascina la seva peripècia vital. Llevantí, libanès?, d’una antiga minoria no musulmana, auto expatriat a França, literat en el sentit ample de la paraula, reflexiona des de les seves arrels i les seves circumstàncies cap al futur més enllà de la seva terra però extraient-ne la complexitat cultural amb el desig d’entesa pels humans. Suposo que un xic apàtrida. Difícil, tot això, en el món d’avui.
Ara, l’han reconegut amb el premi Príncep d’Astúries de les lletres. Enhorabona!
Madrid, 10 de juny.
09 de juny, 2010
Se’m gira feina.
La setmana passada feina a la circumscripció, no hi havia Ple al Congrés. Presència als mitjans de comunicació locals i generals, xerrades a les agrupacions que em pertoquen, preparació de temes venidors a Madrid.De cop, se’m gira feina per aquesta setmana. A la Comissió Mixta per les relacions amb el Tribunal de Comptes em toca assumir, en tant els galons que porto, l’informe de fiscalització que va fer el T.Cu. sobre els comptes dels partits polítics corresponents a l’any 2006. El tema és viu i delicat, però en aquest cas menys. Es tracta de la fiscalització dels comptes del darrer any abans l’entrada en vigor de la nova Llei 8/2007 que substitueix a la 3/1987 que ja va quedar obsoleta. Evidentment la fiscalització aquesta s’ha de fer amb l’antiga Llei, per tant moltes de les reconvencions pròpies d’auditoria externa que s’hi manifestin probablement ja estaran superades hores d’ara. A més, s’hauria de trobar la manera de acostar les comptabilitats presentades a les realitats, al menys tal com venen descrites en l’opinió pública. Però aquest és un altre tema.
En l’ordre del dia del Ple d’aquesta setmana, com no podria ser d’altra manera, hi ha molts temes d’economia: mocions de varis grups, convalidació de Reals Decrets llei, Lleis que tornen del Senat. A mi me’n cau portar-ne una. Com quasi bé sempre de CiU. Altra cop a maldar amb en Sánchez Llibre.
No s’hi val! Els grups parlamentaris que no varen quedar satisfets amb el resultat de la votació de l’altre dia sobre les mesures del darrer Pla d’austeritat (la retallada) tornen a la càrrega amb noves propostes per marcar la seva posició. Els haurem de dir que no i a veure qui ens ho votarà. Però no pot ser que encara estigui fresca la tinta del Reial Decret Llei convalidat i ja es sacsegi de nou al Govern. És clar que no hi ha confiança a l’exterior, als “mercats”. A més de la turmenta que brama s’hi ajunta la continua desestabilització del timoner.
Sopar amb els amics argentins- madrilenys. Per comentar la jugada. Hi ha tantes jugades a comentar! La feina, l’economia, la política, el partit (no sé si els de futbol també, ara que s’acosta el Mundial), la família, els amics comuns,la vida, l’edat, …
Cal atendre, ho fem tots els portaveus del GPS, al grup d’estatgers (joves estudiants en pràctiques) que tenim aquests dies formant-se entre nosaltres. Explicar les nostres “batalletes” i la feina quotidiana.
M’han encolomat la representació del GPS en un Congrés d’economia que es fa aquests dies a Madrid. Sort que el tema el tinc preparat d’aquest darrers temps. Aquest Congrés va de finançament de les empreses (tema valent avui en dia), però la taula rodona del final de la jornada és sobre la situació i perspectives econòmiques des dels diferents punts de vista dels partits. Veurem si hi hem d’anar amb el mateix estil “bronques” de la feina o podem ser una mica més civilitzats.
El dijous caldrà quedar-se en acabar el Ple a l’acte de celebració del centenari de la presa de possessió de Pablo Iglesias com a diputat socialista. Cent anys de GPS! La cloenda, mano a mano Felipe- Zapatero: la cosa promet!, ... i més aquests dies.
Hauré de tornar tard a casa aquesta setmana i ben cansat. Sort que el període de sessions ja declina.
Madrid, 8 de juny.
08 de juny, 2010
El deute sobirà.
Remenant el bagul de l’àvia (o de la besàvia) he trobar una solució per no dependre dels “mercats”.
En les situacions d’emergència, cal posar-hi el coll i facilitar l’empenyorament de la col·lectivitat:
En les situacions d’emergència, cal posar-hi el coll i facilitar l’empenyorament de la col·lectivitat:
L’autogestió dels nostres propis deutes.
Em temo, però, que els temps, i sobre tot les magnituds de mils de milions d’euros, no estan per aquestes solucions. L’estat d’ànim col·lectiu tampoc. Què deu ser això de l’autogestió? Recordeu? Ah, les velles receptes de l’esquerra!Madrid, 8 de maig.
Pa amb sardines.
Aquests dies, els que vivim de l’erari públic, funcionaris, treballadors, polítics, perceptors varis de transferències diverses, etc, etc,… estem neguitosos. Lògic, ens han retallat els ingressos i, segurament també per a molts, les expectatives. De millora, de progrés, de continuïtat, … Els pensionistes, l’any que ve.Qui més qui menys deu estar fent comptes del que li representa la retallada en concret. En net, vaja! Cal ajustar l’economia familiar a la nova situació que no per imposada i criticable deixa de ser menys real. Agafar el pressupost i a veure que es pot retallar. Segons les circumstàncies de cadascú les partides poden ser unes o altres. No és el mateix segons el volum d’ingressos que es perceben. No es el mateix segons les situacions personals i les “gepes” que es portin a l’esquena. No és el mateix segons les edats i les històries personals. Però cal fer alguna poda, prendre les tisores i escapçar.
Per alguns serà la seguretat, en forma de menors estalvis o proteccions. D’altres preferiran, o no tindran més remei, que enfrontar-se amb les despeses, ja sigui d’inversió o de consum. El canvi de cotxe, o refer la cuina, quedaran per més endavant. Caldrà fer front inexorablement els compromisos contrets d’endeutament. Els creditors no en saben, i no en volen sentir parlar, de retallades. Tampoc estan per refinançaments si no és ja una penúltima solució. Caldrà ajornar per un altre moment aquelles vacances especials a la quinta forca que voldríem fer. Què hi farem! Els de més avall, amb menors ingressos, o amb majors càrregues ho tindran més difícil. Per aquests no hi haurà més remei que rebaixar no pas el consum superflu sinó el més peremptori. Crec que veurem molts mòbils inactius, cotxes que s’ompliran de pols pels carrers, i molt mirar les ofertes per allargar les migrades possibilitats i així arribar millor a la fi de mes. Malgrat tot, sempre he pensat que la supervivència és més aviat senzilla a les nostres societats opulentes. Les estadístiques de distribució de la renda familiar així ho verifiquen. El cost, estricte, de reproducció de la força de treball (Marx dixit) no és pas gaire costós avui en dia.
No obstant, a la vista del que hi ha pel món, quanta gent pogués plorar amb els nostres ulls. Sí que no disposarem de tot el que ja havíem assolit i ens costarà, animals de costums (recents), renunciar a algunes (poques) coses. Els que en tinguin faran algun que altre equilibri amb les dietes de manutenció de fora de casa per compensar la pèrdua de sou. La partida de menjar fora se’n ressentirà, veurem més carmanyoles i entrepans embolicats amb paper de plata, o de diari (mira, vés per on, un nou mercat per la premsa escrita). Recobrarem el gust de les coses més senzilles i casolanes. Per força!
Si els alemanys s’estrenyen el cinturó hi haurà menys turisme aquí a Espanya. Si els espanyols no ens canviem tant sovint de cotxe certament que ho notaran els fabricants alemanys exportadors (això de l’exportació depèn de si hi ha importadors, clar). Comenceu a fer supòsits, càlculs i càbales. Compte amb l’espiral depressiva que es pot engegar! Ara que les corbes del creixement econòmic ja havien dibuixat una ve ben neta potser ens dibuixaran pels temps venidors més propers una ve doble. Els famosos “mercats” han d’estimar els límits de la seva cargolada, no sigui que la seva recerca de seguretat els porti a ser arrossegats, ells també, cap una depressió encara més forta. Així està explicat en els llibres d’història, l’econòmica i l’altre.
Madrid, 7 de juny.
01 de juny, 2010
Fragment de lectura.
"No es tan inverosímil. Todos inventamos cuentos para dotar de sentido a la realidad: desde el extraño proceso que tiene lugar en nuestros cerebros y que pone el mundo patas arriba aunque todos sabemos que nuestros ojos lo ven patas abajo, hasta la deliciosa creencia en que “al final todo saldrá bien”, desde la fantasía de la esperanza que ronda los quioscos de lotería hasta la convicción inquebrantable de que, si nuestros padres hubieran sido un poco más ricos o si hubiéramos estudiado un poco más para aquel examen o si hubiéramos llevado otra corbata a aquella entrevista, ahora todo marcharía sobre ruedas. Todo el mundo lo hace.Los seres humanos tenemos una capacidad prácticamente ilimitada para autoengañarnos, una capacidad proverbial de negar las evidencias, un talento enternecedor para convencernos de que en el “pabellón de las duchas” ha ocurrido algo mucho más agradable. Y es una gran bendición. Nos estimula a escribir poemas. Nos hace cantar canciones, pintar cuadros y erigir catedrales. Es la razón que explica que existan las columnas dóricas cuando un simple tronco de árbol habría desempeñado la misma función. Es un don glorioso, bello, agonizante, y nos hace humanos."
“El buen Alcalde”, Andrew Nicoll. Ediciones B. B-2010.
Mataró, 1 de juny.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
