30 de desembre, 2009

L’any, en resum – i 4. Generació Espriu.

A cal barber topo amb una “Vanguardia” endarrerida i ensopego amb un article d’en Francesc-Marc Álvaro. “De Espriu a Macià” del 23-12-09.

Certament, sóc de la generació Espriu. Ara se’n parla poc d’ell. Com d’altres poetes que tenen el seu moment i desprès desapareixen. Però és veritat, va ser el poeta de la meva joventut, del temps de la meva formació. Va ser aquell que em va deixar empremta, evidentment no sols pel seu estil literari sinó pel contingut de la seva obra, pel què pretenia dir o pel que jo vaig entendre que deia.



Escultura de Manuel Cusachs inspirada en el poema de Salvador Espriu “Sentit a la manera de Salvador Espriu” del llibre El caminant i el mur.

Ets estesa pell de brau,
vella Sepharad.
El sol no pot assecar,
pell de brau,
la sang que tot hem vessat,
la que vessarem demà,
pell de brau.
Si esguardo damunt la mar,
si em perdo lluny del cant,
si m’endinso somni enllà,
sempre que goso mirar
el meu cor i el seu esglai,
veig l’estesa pell de brau,
vella Sepharad.

Vaig créixer marcat per l’ambient de la post guerra civil. Pel silenci sobre el que havia passat, per la por dels vençuts, per la manca de llibertats, pel desig de normalitat democràtica, per l’esperança de poder treballar en la construcció del futur, el que m’era negat. Varem fer, vaig fer, la Transició i bastir les possibilitats de vida col·lectiva que ara gaudim. Estic satisfet i em rebel·la la crítica que es fa, des del desconeixement o l’oportunisme, d’aquells esforços.

No accepto que es digui que tot això no ha reeixit o que se’n estigui anant en orris, tant a Catalunya com a Espanya. Que hi hagi algú que ho vulgui, tant d’un cantó com d’un altra, és possible. Però cal aguantar i fer que els avenços siguin irreversibles. Per que hi ha hagut avenços, qui ho dubta? Per mala fe potser es poden fer discursos, però la realitat objectiva és la que és. Si en Prat o en Macià aixequessin el cap quedarien estorats.

Que hi ha algú que voldria anar més enllà? Que està insatisfet/a? Cert. Entre les noves generacions -que ja han crescut en la llibertat i que han pogut ser educats o ensinistrats (Ep! que és legítim!) obertament en condicions democràtiques- potser que es donin aquests desitjos. Però, el grans, no podem pas oblidar allò que ens va portar als nostres plantejaments: el record de la tragèdia col·lectiva que van representar els anys trenta dels segle passat, la voluntat d’acolliment i integració social del tercer quart d’aquell segle i el desig de construir tots plegats la nostra vida en comú.

Algunes operacions han fracassat, caldrà analitzar el per què. Home! L’operació reformista no pot ser posada com a exemple de res. Algun dia s’explicarà tot, tot el que encara no se sap, veritat? Els socialistes catalans també haurem de reconèixer les nostres mancances fruit de l’ambigüitat, covardia i manca de perseverança. No hem aprofitat l’expressió que han manifestat reiteradament els ciutadans/es de Catalunya per fer-ho valer prou allà on tocava. Cal tornar a recordar quines han estat aquestes manifestacions i el seu resultat? Hem tingut masses complexos davant d’altres opcions per sortir a treure pit del recolzament que ens donaven i per què ho feien.

No em resigno. La feina no està acabada, ni de lluny, i no es pot deixar de banda. Sols portem trenta anys, una generació i mitja. Ja sé que el món d’avui vol immediatesa i resultats tangibles, però la història ens ensenya de moviments de llarg abast que no sempre acaben triomfant sinó que a vegades s’escolen per les seves clavegueres. Les apostes s’han de mantenir fins que són impossibles, i jo encara crec en la possibilitat de la nostra. Si d’altres plantejaments polítics malden per fer-se un lloc, per què no podem nosaltres lluitar també pels nostres? Per un plat de llenties? Ja ho sé que hi ha resistències al canvi, que costa d’entendre la diversitat, que es volen mantenir privilegis. I on, sinó arreu, no passa pas això? Ens tirarem enrere pels lladrucs d’alguns guardians de les essències pàtries? De les pàtries que sigui.

Aquest any que s’acaba pot haver estat el de l’emergència d’alternatives. L’any vinent pot ser, o no, el de la continuïtat de l’ afirmació del somni de la generació Espriu.

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la pressa veu del vent:
“Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor.”

Salvador Espriu: La pell de brau. 1960.





(Museu Ludwig. Colònia)

Mataró, 30 de desembre.