10 de juliol, 2009

Consume lo que necesit@s.

Pintada vista a una paret de Sant Celoni: "Consume lo que necesit@s". Evidentment amb la @ encerclada és una pintada anarquista, però crec que expressa molt bé una de les causes de la crisi generalitzada que estem travessant en l’economia real.

Darrerament a les societats avançades s’ha perdut l’idea primigènia de la producció de bens i serveis per atendre les necessitats de les persones i s’ha capgirat per crear necessitats noves i moltes vegades supèrflues a les persones per tal que la seva satisfacció alimenti la maquinaria productiva de bens i serveis. Tant fa que les necessitats, algunes, principalment les més bàsiques, estiguin ben cobertes a les societat benestants. Es tracta de llançar noves propostes que degudament embolicades siguin motiu de desig i, lògicament pels que les impulsen, de benefici. Tot a curt, tot de pressa, no sigui cas que els consumidors s’ho pensin massa i no piquin l’esquer.



Els bens duradors, com els vehicles automòbils per exemple, deixen de veure’s com a duradors malgrat que els avenços tècnics els facin cada vegada millors i consegüentment puguin tenir una vida útil més llarga. Els mobles i el parament de la llar ja no passen de generació en generació com tota la vida havia estat sinó que van al reciclatge directe –llançats- o als pobres – o als nouvinguts- que ho aprofiten més. No parlem pas de la roba, ja que els armaris estan curulls de peces en perfecte estat que s’hi floriran per manca d’oportunitat de tornar-les a utilitzar ja que seran reemplaçades vertiginosament per les de “moda”. Els nous “gadgets” de consum massiu, els estris electrònics, com els telèfons mòbils, no són pas cridats a tenir temps de trobar-ne totes les seves prestacions i ja son bandejats per uns de nous que fan més coses que utilitzarem encara menys.

Hem perdut la mida del progrés. Ara les novetat estan al servei del mercat i el benefici d’unes corporacions insaciables que no tenen, perquè no poden tenir, aturador. Està al seu sí mateix. Insaciables de mercat, de guanys, de prestigi, de poder. I la ciutadania que evidentment gaudeix de noves avantatges i prestacions queda atrapada a la roda que cada vegada gira més febrilment fins que algun catúfol surt disparat i s’estavella. Com que tot el sistema està basat en la velocitat del funcionament de la roda la tensió acaba desballestant-lo que és el que crec que ha passat en aquesta crisi.

Sembla que ara les estadístiques econòmiques, aquí i arreu, mostren una tendència a l’estabilització, és a dir, a aturar la continuada davallada que venien mostrant i indiquen que toquem fons.


Que ningú s’enganyi. Compte! aquest terra potser encara no és el definitiu. Crec bastant segur que no és l’inici de cap remuntada. La demanda pot haver assolit un nou equilibri a un punt més baix – a la que ha contribuït molt el retraïment del crèdit esbargint les alegries- a la que haurà de respondre l’oferta amb un menor nivell d’activitat. Això vol dir que potser no continuarà creixent la desocupació, però no vol dir pas que augmenti l’activitat i el volum de treball necessari per a fer-la. Preparem-nos a conviure amb una important taxa de desocupació per un temps més aviat llarg i també a tenir ben clar que l’efecte retorn en la immigració no es produeix amb la mateixa intensitat, ni molt menys, que l’efecte crida. La pressió del “exèrcit industrial de reserva” (mira, noi! Quins conceptes fas servir encara!) serà molt forta... i tindrà conseqüències.

Mataró, 10 de juliol.