Dret o Justícia?

Aquests dies a sortit a tots els mitjans de comunicació. L’hotel Taj Mahal Palace&Tower de Bombay (Mumbai) pres per una brigada de terroristes i assaltat desprès per l’exèrcit indi.

Vaig “penjar” una entrada el febrer de l’any passat amb una foto de la Porta de la Índia on es veu al darrera l’esmentat hotel que era on la delegació de la Comissió d’Indústria del Congrés en viatge oficial ens varem hostatjar.

(aquesta foto va ser feta pel col·lega José Ramón Beloki del PNV)

He sentit un tall de veu per la ràdio del ministre Moratinos a l’arribada dels espanyols rescatats d’aquell infern que deia (més o menys, repeteixo de memòria) que s’havia de lluitar contra el terrorisme amb les eines i instruments del dret.

De seguida he pensat: “Del Dret, o de la Justícia?”

Quant vaig estat llavors a la Índia vaig quedar molt impressionat i colpit per les diferències socials que hi havia. Vaig escriure:

“Aquest contacte ens ha mostrat a cop d’ull la realitat socioeconòmica dual d’aquesta mena de països emergents. Al costat dels bens i serveis dels que gaudim nosaltres, la pobresa extrema. Bigarrades multituds pels carrers, circulació caòtica, parc immobiliari atrotinat, comerç a la menuda, menuda; infants i vells desvalguts; restes d’història colonial,...”

En moltes zones del món les diferències ètniques i religioses típicament medievals es resolen amb violència amb mortíferes eines súper modernes. Però crec que la principal base dels cruels enfrontaments que s’hi donen està en les diferències de vida i de perspectives de tot ordre que hi ha entre els components d’aquestes societats explotades pels de dins i els de fora, ben existents als seus ulls.

(Aquesta foto, també d’aquell viatge, és meva)

Llavors la lluita contra el terrorisme és una qüestió del dret, de quin? O, de justícia? De la recerca d’un món millor i més equilibrat, en la que els rics hi posem poc de la nostra part. Ja sé que aquest cas concret és molt més complex que aquesta simplificació que ara faig, però no vull deixar de tenir present aquest aspecte que em sembla molt important.

Mataró, 28 de novembre.

L'esperança de Barack H. Obama.

"Ara que hem guanyat els d’Obama, què?" (Jordi Sevilla)

Dos actes a Madrid aquesta setmana sobre el resultat electorals als EUA. La Fundación Pablo Iglesias en un acte obert al Círculo de Bellas Artes. La Fundación Alternativas en un acte restringit a la seva aula de debat. Cal fer notar que ambdues Fundacions són de l’orbita socialista.

Al Bellas Artes, moderava la sessió el catedràtic de sociologia Fernando Vallespín, amb un americà, Roger Hickey, del seu ric teixit polític no orgànic (Campaña para el futuro de América), l’escriptora Elvira Lindo, que viu ara a cavall entre Nova York i Madrid, l’ambaixador i ex ministre Carlos Westendorp, i l’encara diputat i ex ministre Juan Fernando López Aguilar.

A l’aula d’Alternativas, moderava el diputat i ex ministre Jordi Sevilla, amb –altra vegada- en Carlos Westendorp i un altre americà, Sean C. Carroll, que treballa al Club de Madrid i probablement se’n anirà aviat a la nova administració demòcrata americana.

De la primera taula rodona em quedo amb algunes imatges: L’esvaïment del desig que canviï bruscament la política exterior americana. Canviarà, però prudentment i en sentit sempre del que considerin que són els seus interessos, no els nostres. La importància dels contactes per mantenir sempre portes obertes que ara ens anirà molt bé a Espanya amb la nova administració. La necessitat de superar i capgirar el anti americanisme de les societats europees, i més concretament de l’espanyola (clar que en aquest tema la història ens marca molt). La constatació de les diferències en les formes de fer la política als EUA i a Europa. Algú creu, com a exemple pintoresc, que aquí fora possible l’aparició de la sogra d’un candidat intervenint com a tal sogra en un dels seus mítings? Amén del paper dels guionistes –tal si fos una pel·lícula- en les aparicions, actes i discursos electorals.

Del segon debat, i més enllà del que s’hi va parlar molt interessant, la reflexió que em vaig fer al acabar sobre el paper d’Europa i els seus components “estatals” en el nou panorama multilateral que sembla que es pot obrir. La relació transatlàntica perd importància respecte a la relació que s’albira amb els grans països emergents (o emergits, que em va retopar en Pedret) i amb les perspectives que es deriven del informe recentment aparegut sobre el món a l’any 2025 que auguren la pèrdua de pes (lògica) tant d’Europa com del Estats Units en el món.

I mentre tant, anem discutint de cadires ( i alguns, d’altres coses més arcaiques encara) sense pensar que potser veurem la taula de ben lluny, si és que ens hi volen.

Madrid, 27 de novembre.

Petita frivolitat.

Al final de la participació quinzenal a “La Placeta” de Ràdio Arenys de Mar, el locutor -avui era en Raimon- em pregunta:

-“I, què li semblen les darreres manifestacions públiques de José M.Aznar?”

-“Doncs, mira –li responc- permet-me una petita frivolitat. M’agraden més les de Felipe González.”

(Tiziano. Venus recreándose con el amor y la música. c. 1547. Museo del Prado)

Mataró, 28 de novembre.

Precisant conceptes.

Aquest darrers temps amb la “crisi”, hem sentit dir que estàvem vivint per sobre de les nostres possibilitats. No sé si és una afirmació gaire exacte. És gràfica, sí, però no sé si és exacte. Potser és millor dir que vivíem molt alegrement. Alguns més que d’altres, també val dir-ho. Penso que no és el mateix una afirmació que l’altre.

Viure per sobre les possibilitats vol dir que es gasta més del que s’ingressa (i en els ingressos hi ha els financers) Les dades dels darrers temps no corroboren que això passés. La taxa d’estalvi de les famílies era alta –entorn el 20%- i la taxa de morositat molt baixa, quasi irrellevant. Es pagava el que es devia.

Viure alegrement vol dir que es reflexiona poc sobre la situació que un travessa i no s’és prou prudent per pensar que aquesta situació sigui artificial i/o transitòria, o al revés. Les rendes que proporcionaven determinades activitats econòmiques, en concret l’immobiliari i el financer, permetien als que les gaudien moltes “alegries”. Però se les podien permetre i complir els compromisos que adquirien. A curt termini, cap problema. Mentre els “motors” de l’economia continuessin funcionant... Clar que hi havia veus que alertaven de possibles perills, però tot era gasolina per la màquina. ¡Más madera!

I de cop, el motor s’encasta i ve pujada. Aquells que anaven alegrement llançats deixen de tenir els ingressos que els possibilitaven viure com ho feien i llavors passen a quedar per sota de les seves possibilitats. Ara sí que tindran que ajustar-se a la seva nova situació. Per la seva imprevisió, o per la seva insensatesa.

Cada generació ha de patir la seva pròpia patacada. Cada generació ha de trobar els seus propis límits.

Madrid, 25 de novembre.

Els temes i les formes.

El PP ha canviat la lletra de la seva marxa política, però la música continua sent “heavy metal”.

Han canviat els temes principals de debat en aquesta legislatura. Ja no es trenca Espanya amb l’Estatut de Catalunya. Ja no es ven l’Estat als terroristes negociant amb ETA. Ara, va –com tot- d’economia, de la crisi econòmica. El país s’ensorra per culpa del Govern.

Les formes del debat són les mateixes: truculència, catastrofisme, traç gruixut, sal grossa,... Sembla que no passi res al món. Sembla que els nostres indicadors siguin diferents i excepcionals. Tota la culpa del què passa és del Govern, d’en ZP! Qualsevol dada negativa, petita o gran -i mira que en aquests dies n’hi ha d’elles- és magnificat i qualificat com emergència nacional. Llegir les sèries històriques, de creixement, d’ocupació, no serveix de res. Les circumstàncies d’avui sembla que no continguin nous elements respecte al passat.

S’emmascara la realitat. Es pretén transmetre als ciutadans que hi ha respostes fàcils que permeten tornar a la situació anterior que es va esvaint de forma ràpida. Cal fer el mateix que l’any 96. Com si no haguessin canviat coses en l’economia mundial des de llavors! Intervencionisme a “tope”. El mercat no va: habitatges, cotxes, estalvis, inversions,... Menys impostos, més facilitats contables,... Cal mantenir el “mercat” contra el funcionament del mercat.

Podem mantenir els habitatges als preus actuals? Podem continuar produint i comprant el volum i els tipus de vehicles que estem fent? El consum en general pot continuar creixent indefinidament (al marge de les consideracions ambientals que també són importants)? La re adequació de l’oferta (la capacitat de producció) a les necessitats de la demanda comportarà que la roda del creixement girarà al revés fins que s’assoleixi un nou equilibri, amb els costos –especialment socials- evidents.

Podem pretendre aturar les causes o, hem de centrar-nos en pal·liar les conseqüències i preparar-nos per nous escenaris?

Els cicles existeixen. Ens pensàvem que ja els havíem superat. Que ja sabíem com controlar les seves oscil·lacions. Doncs, no. Segons estem veient, una mica sorpresos encara, no sabem ni amortir-los. Mira que venen d’antic. La Bíblia ja en parlava de vaques grasses i de vaques magres. Ara toquen magres.

D’aquí un mes, Nadal. El pare Noël agafarà el metro, mireu-ho.

Madrid, 25 de novembre.

Tardor a Karlovy Vary.

Més de cent kilòmetres per la planúria centre europea en carreteres, amb algun tros en molt mal estat, i de cop baixes cap un sot on conflueixen dos rius de la conca del Elba on hi ha l’estació balneària de Karlovy Vary. Estem en una zona que ha passat de mans en el decurs de la història i la localitat, per la seva reputació termal, ha tingut, i sembla que té encara, una cert renom internacional.

El xofer del taxi que hem llogat ens deixa al centre davant d’un dels poc edificis moderns de la localitat que fa d’oficina de recepció i d’informació. Fred i buit, suposo que fet a l’època comunista, mostra al final un sortidor d’aigua termal que s’enlaira fins a 12 metres deixant rastres de restes minerals de colors grocs i ocres, amb algunes fileres de butaques per reposar i algunes parades de records més kitsch encara que el que es veuen a Praga. Evidentment no hi poden faltar el urinaris, aquí i repartits per la ciutat, ja que els estadants -que prenen aigua tota l’estona- cal que tinguin llocs nets i endreçats (8 corones txeques per cada ús) per anar alleugerint la bufeta.

La població és gran, resseguint les ribes dels rius. Plena d’hotels –alguns semblen molt grans- de la seva època gloriosa, de cent anys enrere. Moltes botigues de productes de luxe, això de prendre les aigües és de rics. Gent deambulant amb uns arcaics gots de porcellana que van fent petits xarrups. Anuncis d’activitats musicals, alguns turistes com nosaltres i poca cosa més. És diumenge i l’activitat està somorta. Clar que estem al novembre, el dia és fred, gris i plujós i no convida gaire a passejar. L’ambient és decadent, segurament per l’estil de les construccions, encara que ni està desendreçat ni abandonat i es veu força ben mantingut. Al bell mig de la ciutat, el complex modern on hi fan el festival de cinema, ja lleig de per si mateix, està acompanyat d’una torre immensa que desdiu tot l’escenari de pel·lícula d’època. S’ho podien haver estalviat. Malgrat que al seu darrera s’entreveuen unes construccions noves més adaptades a les pendents del terrenys que no estan malament.

Després de dinar tornem a enfilar-nos al taxi de retorn a la capital, Praga, i al poc ja s’enfosqueix i cau la nit.

Mataró, 23 de novembre.

Meravelles.

A mi no m’ha sorprès pas.

Au va, un acudit:

Escrit al Full Parroquial:

-> El próximo jueves, a las cinco de la tarde, se reunirá el grupo de mamás. Las señoras que quieran entrar a formar parte de las mamás, por favor, pedir entrevista para que las atienda el párroco en su despacho.

-> El precio para participar en el cursillo sobre “oración y ayuno” incluye también las comidas.

-> El mes de noviembre terminará con un responso cantado por todos los difuntos de la parroquia.

(¡Gracias, Pancho!)


Madrid, 20 de novembre

Praga: un altre parc temàtic.

Un cap de setmana llarg, un parèntesis en l’activitat quotidiana, per fer el salt cap una capital centre europea que encara no coneixia i que feia temps que volia visitar.

Com tantes altres ciutats a les que l’historia els ha deixat moltes petjes i empremtes, Praga –el seu nucli antic- s’ha convertit en un lloc assaltat per turistes d’arreu del món que, amb més o menys coneixements d’on estan i què van a veure, deambulen en manades aturant-se a determinants indrets emblemàtics. Pensar en aquests carrers i places a l’agost, o en algun pont laboral, curulls de turistes treu les ganes d’anar-hi.

La plaça de l’Ajuntament amb el cèlebre rellotge, la catedral i el Palau Reial, el barri jueu i, sobre tot, el famós pont Karlova. Restaurants de cuina txeca, botigues amb peces del conegut vidre de Bohemia, quincalleria kitsch amb tota mena d’elements eslaus, presència i record de les seves figures artístiques, literàries i socials de talla mundial: Kafka, Smenata, Dvorak, el rabí Low, el pas de Mozart,... Difícil trobar algun objecte original que fos autèntic. Una certa impressió d’un estil i d’un gust potser una mica passat de moda.

El temps ja és fred en aquest època de l’any, tant sols estem a la tardor, i pensar en el ple hivern fa entendre l’ambient tancat i càlid dels cafès, restaurants i altres llocs de pública concurrència, i els menjars reconfortants. La més coneguda cervesa txeca, Pilsner Urquell, és omnipresent i no s’hi posen per començar per menys de ½ litre.

L’activitat cultural és intensa i ben visible al carrer: música, clàssica i jazz; teatre negre;... Malgrat que, es general, és una oferta estàndard dirigida al turisme de baixa qualitat.

Utilitzar una guia endarrerida ens va jugar una mala passada. En aquestes ciutats que han experimentat una transformació vertiginosa, derivada dels canvis polítics en els darrers temps, les indicacions de fa deu anys corren el perill de ser obsoletes. En el cas de la Galeria Nacional Txeca portàvem una informació caducada que quant varem pretendre corregir ja va ser tard ja que els dilluns les seves diferents estances estaven tancades. Ens va quedar per veure la pintura paisatgista txeca del s. XIX i la col·lecció d’obres que han aplegat d’autors d’arreu del món del s. XX. A hores d’ara encara estic buscant la pintura de Brueguel, la sega , ja que és l’única d’aquesta sèrie de les estacions que no he pogut veure en directe. Bé, una bona excusa per tornar-hi un altre dia.

No ens varem perdre una sessió de jazz a un dels seus clubs més anomenats, el Reduta. És coneguda la barreja que han fet de la música clàssica i el jazz, Bach, Mozart, Albéniz, que és el que poguérem escoltar en la interpretació d’un quartet clàssic de música jazzística. No obstant, el fum acumulat a la sala, per la seva encara permissivitat amb el tabac, ens va foragitar a mig concert. Ja no estem acostumats a conviure en aquests ambients que ara trobem pestilents. Al sortir al carrer, l’aire fred de la nit ens va refer els ulls. La roba, a la rentadora.

Els monuments, civils i eclesiàstics, denoten, però, que en la seva història moderna i contemporània no va ser cap centre de poder polític. La sala de l’antic Palau Reial del castell de Praga, del s. XV, és potser la darrera mostra de poder estatal. L’Ajuntament, amb la seva torre, és una mostra de poder local.

Madrid, 19 de novembre.

Ramón Jáuregui a Mataró.

L’Ajuntament va convidar a Ramón Jáuregui a venir a Mataró per què fes una de les xerrades de les jornades Innova 360, i el PSC ho va aprofitar per fer un sopar amb ell la nit anterior a la seva intervenció ja que havia d’hostatjar-se a la nostra localitat. Al “Racó del Jabugo” amb un pa amb tomàquet i embotis varem fer una agradable reunió en la que el convidat, als postres, va fer una extensa exposició de diversos temes candents de la política actual i es va sotmetre a unes quantes preguntes dels assistents que van amenitzar encara més la sessió.

(la fotografia és d'en Quico Melero)

En Jáuregui és de la meva edat i ha tingut un llarg recorregut polític. Ara és el Secretari General del grup parlamentari socialista del Congrés dels Diputats a Madrid, vaja, el número dos del grup per darrera del portaveu i és l’encarregat de l’organització d’un complex ramat de 169 diputats/es.

Em va tocar fer-ne la presentació de la seva persona i, a més d’explicar breument la seva trajectòria i dir que lògicament era un dels meus “jefes”, vaig acabar dient que compartíem l’afició per anar en bicicleta, encara que ell amb millors resultats que els meus.

Fer reunions d’aquesta mena, a porta tancada, entre companys, sense mitjans de comunicació, fa que el convidat estigui més “suelto”, que parli més obertament sense l’encotillament que representa no poder desviar-se del que és políticament correcte. De la situació actual del Govern, malgrat tenir més diputats que en la legislatura passada; de la crisi del pensament del socialisme arreu del món; de la situació al País Basc; de la crisi econòmica; de la renovació generacional als comandaments del Partit; de la visió, des de fora, del temes catalans i de com els portem; del realisme en política; de la formació dels joves socialistes;... Com es pot veure molts temes que estan sobre la taula de l’acció i el pensament de qualsevol militant socialista que pretengui comprendre i actuar correctament en la complicada vida del món d’avui.

Personalment em vaig sentir reconfortat amb la seva exposició i en les respostes que va donar a les preguntes que li adreçaren els companys. A vegades hom té la impressió que els teus pensaments i valoracions sobre determinats temes són excèntrics respecte als habitualment establerts i explicitats, i trobar a companys respectables que pensen semblant serveix, al menys, per pensar que no estàs del tot errat. Llàstima de l’assistència que podia haver estat més nombrosa.

No obstant, vaig sortir amb la sensació que la correspondència entre les nostres edats i les experiències viscudes (les meves, menors, sense punt de comparació amb les seves) ens donen una perspectiva semblant en un grapat de coses que també crec compartida, pel que vaig parlant i intuint, amb altres companys/es de semblants característiques.

Mataró, 14 de novembre.

La economia real.

En el fi de la festa, o de l’alegria, en que hem viscut aquests darrera anys, es recol·loquen els agents econòmics segons la seva força real, i no, com venia passant en aquests darrers temps en virtut de moviments financers virtuals sustentats per expectatives hipotètiques, especulatives, que a la llarga demostren la seva inconsistència.

Ara, Sacyr-Vallehermoso, un dels nous líders (?? ja, ja, ja,...) de l’economia espanyola- ha mostrat que tenia els peus de fang. La seva pretesa força estava basada en l’apalancament financer, no en els seus propis recursos i activitat, i no li ha quedat més remei que posar a la venda el 20% de Repsol que tenia però que devia. Per cert, qui i com controla determinades companyies amb aquesta mena de propietaris?

I, vés per on! Resulta que qui podria comprar aquest 20% és la russa Gazprom que té evidents interessos estratègics i geoestratègics en l’operació, però que principalment té la força real que li proporcionen els seus recursos propis. El Govern d’aquí ja ha avançat que això no pot pas ser, però ja veurem...

Tornem a tocar de peus al terra. La força no ve dels “paperets” que es canvien en les borses amb major o menor recolzament real, sinó en la possessió efectiva de béns i serveis que es poden comprar i vendre en mercats reals entre compradors i venedors també reals.

Madrid, 13 de novembre.

El debat al Congrés del Pressupost '09.

Aquesta any, a diferència d’altres anteriors, he escrit poc sobre el procés d’aprovació del Pressupost de l’Estat per l’any que ve. L’especialització que tenim els diputats/es en les tasques parlamentaries em va portar a ser encarregat d’altres temes, dels que lògicament m’he d’ocupar, i ni tant sols pertanyo a la Comissió de Pressupostos com en el mandat anterior. Això comporta que vegi el procés de lluny, malgrat que com és lògic, tant per la feina en general com per aquest tema concret donada la seva importància, no m’hagi de ser aliè.

Avui hem acabat la discussió en el Ple de les esmenes parcials i el text ha quedat vist per ser traslladat al Senat amb els 177 vots de recolzament que ha aconseguit el Govern. Veurem si allà hi haurà vetos o no, i si el tràmit s’escurarà, o farà la seva tramitació normalment.

He tingut la sensació, des de fora, que enguany –donades les circumstàncies econòmiques que estem travessant- surava en el debat la impressió que era una tramitació necessària (cal tenir un, algun, pressupost) però que ja veurem com s’acabaran executant les seves propostes i les seves magnituds en el decurs de la seva execució segons com vagin desenvolupant-se els esdeveniments que a hores d’ara continuen completament oberts i són molt incerts.

El PP, i altres grups parlamentaris que no l’han votat a favor, ha furgat en l’idea que el pressupost començat a elaborar el juliol passat no té en compte el què està passant, però les receptes que proposen pel moment actual no són pas les que s’estan preconitzant arreu del món. Ara no és el moment de polítiques restrictives, sinó d’intentar com sigui tornar a fer girar la màquina. La lluita contra l’atur passa no pas per menys protagonisme públic, sinó per més. I confesso, que no m’agraden gaire les crides a l’austeritat, que s’identifiquen en general amb fer menys despesa, quan el que convé és mantenir-la amb la màxima eficàcia possible per atendre les necessitats actuals. La frase final d’en Montoro que l’increment de l’atur que pot haver-hi serà responsabilitat del Govern és expressiva d’aquest pensament i de la forma que creuen que cal fer la política. Com amb altres temes que van marcar la legislatura passada, irresponsablement, con tal d’aconseguir l’objectiu de tornar a guanyar com sigui.

La resposta d’en Paco Marugán, per compte del GPS, ha estat la defensa de la proposta oberta a les variacions que comporti l’evolució de la conjuntura que segurament pot anar a pitjor, però deixant ben clar que la crisi no és deguda ni generada exclusivament ni principalment per l’economia espanyola.

Per tant, el pressupost és una eina més que cal no sacralitzar en la situació actual. No estem en les crisis dels anys vuitanta ni en la post olímpica del 92. Probablement estem en la primera crisi global de la que ningú no sap pas massa com sortir-se’n i que calen mesures pragmàtiques i imaginatives per sobre les convencionals.

Madrid, 12 de novembre.

Encara sobre N.Y., el llibre de Josep Pla.

No aconsegueixo recordar com va arribar aquest llibre a casa meva. Potser algú me’l va regalar (disculpeu l’oblit), o potser va venir amb el grapat de llibres de la liquidació dels pocs béns d’en Bellsolell. No ho sé. Fa pocs dies el vaig descobrir en una pila, nou per estrenar, “Weekend (d’estiu) a Nova York”, Josep Pla, Ed. Destino, B-1999. Vés per on, el tema del meu viatge d’estiu, i això em va esperonar a llegir-lo.

El llibre recull el viatge i l’estada que l’escriptor empordanès va fer a aquella ciutat per l’agost de 1954. Era la seva primera estada i va fer la travessa transatlàntica en vaixell (el Guadalupe) amb escala a l’Havana. El propi vaixell va servir-lo d’estatge durant el temps de la visita, ancorat a la riba dreta del Houdson a New Jersey. La tornada fou per l’Atlàntic Nord, ben diferent de paisatge que l’anada segons descriu l’autor.

Relacions de coneguts el van fer d’acompanyants i “cicerones” per aquelles terres, fet que Pla va aprofitar per aprofundir el que va veure i observar en la seva curta estada de només deu dies.

Vist (llegit) més de cinquanta anys després dues coses a destacar de les seves impressions. L’una, la visió de l’estil de vida americà que no ha canviat gaire en aquests anys transcorreguts, al menys en la meva particular percepció que en vaig tenir l’estiu passat, i que s’ha estès a tot el món desenvolupat en aquest temps: el consum, la mobilitat i altres temes de la vida quotidiana.

L’altra, el xoc i l’admiració que li va provocar la visió del “american way of life” venint d’una societat arcaica i lúgubre com era l’espanyola a primers dels anys cinquanta, malgrat el seu conegut cosmopolitisme de l’Europa, en aquells anys recent sortida dels desastres de la II Guerra Mundial: de la televisió a la Coca-Cola; de la multiculturalitat a l’empenta burgesa; dels caràcter naïf a la seva vitalitat. La comparació entre el que veu en aquells dies i el que viu habitualment hi és molt present.

L’entrevista que clou el llibre i que li feren a Pla al hivern següent a la llum d’un quinqué al Mas Pla de Palafrugell (degut a les restriccions), senzillament deliciosa, amb el mal humor que s’explica del personatge, salvant els anys i la mentalitat actual. Res, cinquanta quatre anys després, aquests dies, el fill d’un negre de Kenya i d’una blanca de Kansas ha estat escollit com a futur President del Estat Units d’Amèrica.

“Ara, sobre la vida americana, arrosseguem tants de llocs comuns absurds –de vegades injustament malèvols, altres d’una badoqueria tan provinciana- que paga la pena de mirar-los a través de la visió directa i amb objectivitat que cal sempre imposar-se.” (pàg. 209).

Madrid, 12 de novembre.

El sopar dels bolets '08.

Una altra vegada l’anual sopar dels bolets. Ja són quinze els anys que ens hem aplegat en aquestes dates de la tardor al voltant de la taula per assaborir els plats diversos que es poden fer amb aquest senzill i variat producte com a ingredient.

Enguany els cuiners i cuineres s’hi han esmerçat. El resultat, degudament ordenat, va ser el següent:

1. Amanida de bolets i calamarsets.
2. Tartaletes de miscel·lània de bolets.
3. Mousse de bolets amb botifarra negre.
4. Quiche de rovellons.
5. Canalons de bolets i peus de porc.
6. Múrgules violades amb gambes.
7. Mongetes seques amb gambes i bolets.
8. Cassola de cargols i bolets.

Un plat de tastet de cada proposta, encara que vaig repetir d’alguna d’elles que estaven delicioses. Com a postres, com sempre, un pastís de l’obrador de “El Pilar” expressament fet per l’ocasió. El pastisser s’hi va tornar a lluir.

Mataró, 10 de novembre.

MAFO a ESADE.

"Estamos ante una crisis financiera internacional sin precedentes y en un contexto macroeconómico muy debilitado. Es cierto que nuestro sistema bancario ha caminado en la dirección correcta, reforzando sus mecanismos de control y gestión de riesgos, su rentabilidad, su eficiencia y su solvencia. Esto le aporta una sólida posición de partida pero no podemos permitirnos ni ser ingenuos ni triunfalistas: el sector bancario español tiene importantes retos por delante que afectarán a su capacidad de generación de beneficios en los próximos trimestres."

Cal seguir amb atenció les intervencions públiques del Governador del Banc d’Espanya, Miguel Angel Fernández Ordóñez. No és difícil, estan totes elles penjades a la web de la Institució.

La darrera, que vull ressenyar, la va fer fa vuit dies en un acte de celebració dels 50 anys d’ESADE: “Reptes del sistema bancari espanyol davant la crisis global”. Acte rellevant , auditori informat.

Molt ben estructurada.

Què ha passat en el sistema financer internacional, i quines en són les causes? Temes, tots dos, a hores d’ara ben coneguts que no cal repetir la seva exposició.

Per què se’n ha lliurat el sistema financer espanyol? La clau de l’explicació està en l’absència en les nostres entitats del que s’ha conegut com una situació caracteritzada per:
“on the right side there’s nothing left, and
on the left side there’s nothing right.”
referida als balanços de les entitats financeres que han portat al sistema a aquesta ensopegada.

Ara, bé. Què passarà d’ara en endavant al sistema financer espanyol?

La crisi financera internacional i la dèbil conjuntura macroeconòmica tindran un impacte en les comptes de resultats de les entitats en forma d’un increment del cost de la financiació, les despeses, i en una baixada del volum d’activitat el que generarà menys ingressos.

El que s’ha de fer per aguantar els sistema financer ja està fet, tant a nivell internacional com nacional per les autoritats monetàries i pels governs: assegurar la liquiditat del sistema, abaixar els tipus d’interès, recapitalitzar si cal les entitats “tocades”, avalar les seves emissions, comprar-li actius, reforçar la confiança dels estalviadors. Per part de les entitats financeres cal que controlin els seus costos i que reforcin la seva base de capital. Les conseqüències d’aquestes actuacions privades són obvies, però han de ser les pròpies entitats les que les adoptin segons els seus interessos i circumstàncies.

El més important ara és l’apuntalament de l’economia real, la productiva, que es veurà seriosament afectada per la situació del sistema financer. En aquest sentit les receptes de MAFO no són pas noves: reformes estructurals i liberalitzacions de sectors constrenyits. Però aquesta és una altra batalla que mereix una altra mena de reflexions probablement més polèmiques, per exemple: Creixement altra vegada però a costa de què?

Mataró, 6 de novembre.

Dues exposicions.

La primera imatge del dia: les llàgrimes del reverend Jesse Jackson davant la victòria de Barack Obama a les eleccions presidencials del EUA.

Els companys de la Comissió de Pressupostos continuen la tediosa tasca d’anar debatin les esmenes puntuals i mentre tant la resta de l’activitat parlamentaria està interrompuda.

Aprofitem per anar fins al Banc d’Espanya, aquí al costat, per què l’amic Andreu Garcia de la Riva ens il·lustri una mica més sobre determinants aspectes de la crisi financera, en especial el tema de la protecció dels estalviadors. L’edifici del Banc imposa, és la fredor de les finances. Les seves explicacions ens fan veure la complexitat del tema i les dificultats de les solucions empreses.

A la sortida de la reunió aprofito per anar a veure l’exposició d’obres mestres del Museu de Montserrat que s’exposa a la sala del BBVA del passeig de Recoletos. Es dóna la circumstància que el meu despatx està a la Carrera de Sant Jerónimo en un edifici que havia estat la seu del Banc de Crèdit Local quant jo en vaig començar a ser membre del seu Consell d’Administració i l’Andreu Garcia de la Riva n’era el seu President. Quan el banc es va privatitzar, a meitat dels 90 (jo vaig continuar al Consell), varem passar a fer les reunions a la seu d’Argentaria al Palau del Marquès de Salamanca on ara hi ha la sala d’exposicions del BBVA.

Crec que ha estat un doble encert l’exposició de Montserrat a Madrid. Primer per la selecció de l’obra exposada i segon per acostar aquest racó important de Catalunya a la capital i mostrar una cara amable de la nostra cultura. Les sales estaven plenes predominantment de gent gran que aprofita l’excel·lent oferta gratuïta. Crec que és tot un èxit.

L’exposició té unes quantes peces que m’han agradat per sobre de totes les valuoses obres que hi ha. Em quedo en el record un quadre d’en Joaquim Mir, especialment pel valor sentimental que té per a mi, el del paisatge amb el campanar de l’església d’Alforja, per la M. Antònia que té en aquell poble els seus orígens; el quadre d’en Ricard Opisso, del míting anarquista; o la família, d’en Torres García, que aquest dies m’és d’actualitat per una trobada que he tingut amb els de l’Associació Sant Lluc. Però hi ha moltes altres obres que valen molt la pena: l’escolanet d’en Picasso, el venedor d’estores d’en Fortuny, uns Martí Alsina, Russinyols, i una mostra puntual de molts autors de renom, de casa i de fora, a cavall del s. XIX i del XX, amén d’algunes peces més antigues generalment de temàtica religiosa. Val la pena tornar-hi. Estarà oberta fins el proper 7 de desembre.

Quan ens acomiadàvem l’Andreu m’ha recomanat: “no et perdis l’exposició del davant, la de la Fundació Mapfre”. Travesso el passeig, i a les seves sales, dues exposicions: Una molt concreta del procés de creació de Degas centrat en el tema de l’escultura, interessant però molt especialitzada, i una altra esplèndida de la pintura espanyola entre dos segles, cap el 1900. Alguns autors que havia començat a assaborir a l’exposició de Montserrat aquí estan plenament mostrats.

Un Mir sensacional, forces i bonics Sorolla, Casas, Regoyos, Nonell, algunes característiques de Gutiérrez Solana, petits Picasso, un gran Dalí, Miró, Zuloaga,... Vaja, una gran exposició. Ah! I una selecta botiga ben proveïda, especialment de llibres d’artistes d’aquella època i sobre la seva obra. Per mi ha estat una nova descoberta aquesta sala que amplia l’oferta que tinc a l’abast a tocar de casa a Madrid.

Madrid, 5 de novembre.

Yes, we can.

Demà els ciutadans i ciutadanes dels EUA que s’hagin inscrit al cens electoral votaran, si no hi han fet anticipadament, a les eleccions per un munt de coses entre elles la del proper President del seu país.

Aquí tenim clar a qui votaríem, però sols podem manifestar la nostra il·lusió i l’esperança que guanyi Barack Obama i que deixem enrere l’etapa neocon que hem patit i de la que volem desempallegar-nos.

Crec que al final, les dues opcions principals que s’enfronten representen, com sempre, la cara i la creu d’una societat, les opcions antagòniques. La tradicional i conservadora contra l’aperturista i dinàmica. Amb noms diferents més o menys és igual arreu. Fins al darrer moment tindrem l’incògnita del pes expressat de cadascuna d’elles. Esperem que canviï la inclinació de la balança cap al progrés d’ells i del nostre. Amén. Que així sigui.

Mataró, 3 de novembre

Paul A. Samuelson.

Aquesta setmana passada, a Madrid, entre el companys de feina que som de l’ofici de l’economia (malauradament pocs) varem fer el mateix comentari: “Heu llegit l’article d’en Samuelson a El Pais – Negocios?”

Al marge del contingut intrínsec de l’article, que està molt bé, d’entrada sobta el començament del mateix: “El capitalismo puro se impuso entre 1915 y 1919, cuando yo era niño.” Tan gran és en Samuelson? Doncs si, té més de 90 anys.

Això em va portar a cercar a la meva biblioteca el vell manual de l’editorial Aguilar “Curso de economia moderna” que va ser una de les primeres eines que vaig fer servir per començar a aprendre d’economia ja fa més de quaranta anys. Sabia perfectament a on el tenia. Aquesta obra clàssica d’en Samuelson llavors ja anava per la catorzena edició espanyola a partir de la cinquena edició americana. Algun company m’ha comentat que aquest manual introductori es continua actualitzant i encara és de gran utilitat avui per començar els estudis d’economia.

Ja no recordava que la traducció de l’anglès l’havia fer el professor José Luís Sampedro, una altra de les referència bàsiques en la formació dels economistes espanyols (i ara reconegut escriptor) que la va acompanyar amb una nota introductòria al llibre que comença així:

“¿Qué es lo que debe saber de Economía un ciudadano inteligente en esta segunda mitad del siglo XX? ¿Cúales son los temas que más le interesarán dentro de vente años, cuando tal vez ocupe cargos de responsabilidad?” Con estas interrogantes de su prefacio, el autor del presente libro subraya expresivamente el interés social de que se difundan los conocimientos econòmicos. Y aunque para todo el mundo es hoy evidente la trascendencia de los aspectos económicos en la vida social y, por tanto, las ventajas que los ciudadanos posean algún criterio sobre estos problemas, siempres es grato ver formulada esa verdad por autoridades tan reconocidas como la del profesor Samuelson.

Els regidors que varem treballar amb mi sabien com plantejava cada any el començament de la discussió del pressupost municipal: “¿Cañones o mantequilla?". Ho vaig aprendre a les primeres pàgines del llibre del professor Samuelson. T’enrecordes, Esteve?

Mataró, 2 de novembre.

El dia dels Morts.

Amb motiu del 36è Festival Internacional Cervantino de Guanajuato 2008, en que Catalunya era la convidada d’honor, el Institut Ramon Llull ha fet una cuidada edició no venal del conte de Pere Calders “Aquí descansa Nevares”, traduït al castellà (o al espanyol, que dirien allà a Mèxic), amb una introducció d’en Josep Bargalló, director del Institut, i traduint també el pròleg que el mateix Calders va fer per la primera edició de l’obra l’any 1967.

Me’n han enviat un exemplar, suposo que en funció del càrrec. Els ho agraeixo. D’una revolada me’l he llegit en el tren i n’he gaudit molt, i més en aquestes dates entorn al Dia dels Morts, tot recordant la tradició mexicana de celebrar-lo.

“No sé bién como será. No sé, tampoco, como explicártelo. Pero vendrá un día en que los panteones serán para los vivos” Diu Nevares a la seva dona tot deixant el cementiri.

“Lalo ignoraba que, a veces, Dios pone la profecía en labios de los humildes.”

A Mèxic, ja fa uns anys, em vaig adonar que la “calaca” hi era omnipresent. És la figura central del conegut mural de Diego Rivera “Sueño de una tarde dominical en la Alameda Central” que vaig poder admirar directament i que com a record en tinc una reproducció penjada a la paret davant la meva taula de treball a casa.

Mataró, 2 de novembre, dia dels Morts.

El Premi Iluro, per en Joaquim Llovet.

L’any 1966 (fa 42 anys) vaig començar la carrera d’econòmiques encara a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils, al costat del edifici actual de la Facultat d’Econòmiques de la U.B. A les primeres classes magistrals d’història econòmica (magistrals per la forma i pel contingut) em vaig anar a presentar al professor Jordi Nadal.

-“D’on és vosté?” em preguntà.
-“De Mataró” li vaig respondre.
-“Ja coneix l’obra d’en Joaquim Llovet? Doncs, per començar, vagi a la biblioteca de la Caixa (ara Laietana, llavors d’Estalvis de Mataró) i llegeixi la seva història de Mataró”.
Es tractava dels dos petits volums “La ciutat de Mataró” Ed. Barcino. B-1959-1961.

D’aquesta conversa, com he dit abans, ja fa 42 anys. Dijous passat en Joaquim Llovet tornava a guanyar per sisena vegada el Premi Iluro de monografia històrica amb un treball sobre les cartes del capità Francesc Moreu dels seus viatges entre la Península i les Amèriques en els anys de la Guerra del Francès. Em va alegrar molt. Felicitacions, Llovet! El professor Nadal és ara el President del Jurat qualificador dels treballs que s’hi presenten i l’encarregat de glosar-ne el veredicte.

(foto Capgros.com)

Amb tots dos, el professor Nadal, avui ja catedràtic emèrit, però que no para, i l’infatigable historiador Llovet, també jubilat ja de la seva feina però no pas del seu ofici, mantinc una cordial i apreciable relació de la que n’estic molt per la categoria dels personatges i pel que m’han ensenyat.

D’en Llovet sempre guardaré inesborrablement en el meu record la presentació, que vaig tenir el goig i l’honor de presidir, de la seva obra “Mataró. Del orígens de la vila a la ciutat contemporània.” que va editar la Caixa Laietana l’any 2000 i que és la superació d’aquella història que em va recomanar el professor Nadal l’any 1966.

La dedicatòria que em va fer d’aquest llibre diu així:

“A l’amic Manuel Mas i Estela, alcalde de Mataró, per què tingui posat al dia l’origen i l’evolució de la ciutat que fa tants anys que regeix. Ben cordialment, de l’autor” 10-02-2000.
Amb la seva signatura a sota.

En Manuel Cuyàs, que escriu, parla i surt al mitjans i és bon amic, en va fer una crònica periodística d’aquella presentació al seu diari (El Punt, 15 de febrer del 2000) que guardo entre les tapes del esmentat llibre ja que va aprofitar el que allà es va dir per fer altres consideracions reconfortants per a mi.

El Premi Iluro va camí dels seus 50 anys d'existència que complirà l’any que ve. És una petita joia de la cultura mataronina i catalana. Es mereix el reconeixement de les institucions polítiques i acadèmiques del país.

Mataró, 1 de novembre.

Postals: Calendari.Novembre.

Per tornar a aixecar el vol.

Mataró, 1 de novembre.