Europa. Avenç(?).

Debat al Congrés sobre el darrer Consell Europeu de la setmana passada. Més de quatre hores seguides al hemicicle.

El President del Govern m’ha semblat que feia una explicació de la cimera massa optimista i satisfeta. De la necessitat, virtut. Les intervencions dels portaveus dels grups parlamentaris han resituat –així també m’ho ha semblat- el resultat als seus justos termes.

A Espanya en general vam ser molt optimistes i ens vam il·lusionar molt amb el Tractat que vam arribar a dir constitucional, que vam explicar i fins i tot votar en referèndum el 2005. Després, com és conegut, no va veure la llum. Els resultats dels referèndums francès i holandès el van estroncar.

Ara, davant el bloqueig de la situació, s’acorda tirar endavant amb un Tractat reformat. Reformat a la baixa.

M’ha agradat l’exposició d’en Duran i Lleida sintetitzada en un proverbi africà que diu “Si vols anar ràpid vés sol, si vols anar lluny vés acompanyat”. També crec que ha estat molt pedagògic Iñaki Erkoreka, portaveu del PNV, amb el símil en termes teatrals del procés europeu dels darrers anys i com el desenllaç d’aquest acte que ara ha acabat no desperta l’aplaudiment del respectable, es a dir, de la ciutadania.

Personalment tinc un regust contradictori sobre el resultat de la cimera, ja que crec en la necessitat de superar els marcs polític - administratius actuals i construir-ne uns de nous més ambiciosos i adaptats al món d’avui. Malgrat tot, sembla que avancem. Veurem. Em convertiré en un euro- escèptic? No en la necessitat i conveniència de la seva construcció, sinó en els agents que l’han de fer. Hauríem de replantejar-nos amb qui hem d’anar?.

Madrid, 28 de juny.

Tiempo de transición.

Interessant exposició al Círculo de Bellas Artes sobre la Transició política.

He estat a l’acte d’inauguració i m’he identificat amb el parlament del President de la Fundació Pablo Iglesias, Alfonso Guerra. La seva explicació sobre el que va ser la transició política a Espanya de la dictadura a la democràcia la comparteixo plenament, ja fa temps que ho he reiterat en aquest blog.

Madrid, 27 de juny.

Debut.

Amb les felicitacions i compliments del President de la Comissió de Pressupostos i dels portaveus dels grups presents (PP, CiU, PNV) he fet la meva estrena com a portaveu del GPS. Gràcies a tots ells.

Compareixença quadrimestral del Secretari d’Estat d’Hisenda i Pressupostos, Carlos Ocaña, per explicar la marxa del Pressupostos Generals de l’Estat d’enguany. Els darrers indicadors econòmics coneguts són excel·lents. El PIB cap amunt, 4,1% el primer trimestre d‘aquest any. La inflació cap avall, 2,3% el maig. Més i millor ocupació amb unes taxes d’atur sorprenentment baixes. Augmenta la productivitat, 1,1%, i millora la balança comercial que contribueix negativament menys al creixement del PIB. En aquest context l’evolució de la recaptació impositiva continua essent de dos dígits, 12,6%, en el que va d’any amb una resultant en termes de superàvit sobre el PIB del 1,38%.

Sembla que en el decurs de l’any, segons els analistes, aquestes dades es moderaran, però ves a saber... Si, la construcció afluixarà i la demanda interna ja ho està fent. Però la indústria està creixent, i la revifada de l’economia europea portrà a l’alça les exportacions. Veurem. El Secretari d’Estat es mostra prudent, és el seu paper. La portaveu del PP, Fátima Bañez, fent lògicament una lectura no tant positiva de la situació econòmica, li demana cautela i prudència. Al meu torn li demano que analitzi bé la situació i que no ens trobem amb uns resultats pressupostaris extraordinàriament positius al final de l’exercici que la ciutadania no entendria. Potser hi ha marge per reduir impostos o augmentar la despesa necessària per canviar el m0del de creixement o en la millor financiació de la Llei de Dependència. (En Paco Marugán m’adverteix que no faci “aquaplanning” amb les meves asseveracions)

Les darreres noticies de les que tinc coneixement al tornar al despatx son les declaracions del Vice-president Solbes que diu que de seguir així es tindran que revisar a l’alça les previsions efectuades fins ara que entre altres ens van portar la setmana passada a fixar un sostre de despesa pels Pressupostos de l’any que ve que potser a la vista de la situació serà escadusser, i també diu que potser es podran fer més rebaixes impositives en la legislatura propera.

El debat pendent, o sobre el que encara no hi ha consens o unanimitat, és sobre si tots els ciutadans reben els beneficis d’aquesta perllongada bonança. Crec que la percepció no ho avala del tot, i això no és bo.

Madrid, 26 de juny.

El circ català.*

*(article per Capgros.com)

La representació de l’espai polític a Catalunya és diferent (com és molt conegut) del de la resta d’Espanya. Mentre que allà en la majoria de circumscripcions sols hi ha tres forces polítiques (en alguns llocs sols dues) aquí el panorama és diferent.

Les recents eleccions municipals han deparat, permeteu-me el símil, l’espectacle d’aquells circs amb tres pistes. A la central, les estrelles: els cinc partits tradicionals ben assentats repartint-se el gros del pastis. A les dues pistes laterals ara també hi ha espectacle: en una, els petits partits emergents, i en l’altra, un bon gruix d’abstenció i vot nuls o en blanc.

L’atenció del respectable vers les dues pistes laterals sorgeixen com a reacció del mal espectacle que es dóna en la pista principal. Analitzem-lo una mica.

Els cinc partits establerts es distribueixen les opcions de la ciutadania amb uns terres electorals ben assentats i sense que cap d’ells obtingui una porció que els permeti actuar d’una forma dominant com algun havia fet temps enrere: els de CiU a les eleccions autonòmiques, i els del PSC a les locals. Ara per formar governs a les administracions catalanes sols es pot fer a traves d’aliances entre varies d’elles. I aquí ve el problema.

Les cinc formacions polítiques tenen una situació en el espectre polític ben divergent. Si en hi fixem una mica fins hi tot centrífuga. La seva identificació en els eixos social i nacional les situa en posicions força allunyades. No hi ha opcions frontissa, i la complementarietat és escassa. A nivell de bases orgàniques (quadres locals i militants de base), els recels, el rebuig i fins hi tot els odis són grans i estan molt estesos. Quan un coneix interioritats de pobles, viles i ciutats, quan un analitza les aliances que s’han donat aquests darrers dies, això es fa evident. I també val a dir que a dintre de cadascuna d’elles pràcticament hi ha dues o més posicions.

No és estrany que els ecosocialistes no puguin veure als socialistes, que aquests malparlin dels republicans, i viceversa, que els republicans fugin dels convergents i que aquests, com gat escaldat, no vulguin saber res dels populars que estan a les antípodes dels primers...

Però per assegurar la governabilitat de qualsevol administració cal sumar la meitat més un dels representants: per fer lleis, per aprovar pressupostos, per decidir opcions estratègiques, per afrontar els nous reptes socials i econòmics ... En el món d’avui no és permès aturar-se i no prendre decisions. No governar, no afrontar els reptes, vol dir perdre oportunitats i retrocedir. I la confrontació tacticista i de curta volada que veiem cada dia als mitjans de comunicació no augura res de bo cara al futur.

Caldria superar aquesta situació. Però com? Primer de tot, assumint tots els partits que no poden acomplir-se els programes que els identifiquen ja que ningú té recolzament suficient de la ciutadania per fer-ho, reconeixent el fet evident de la pluralitat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. En segon lloc, caldria explicar-ho a aquest cós electoral que els defineix amb el seu vot ja que de no ser així sols els donaran frustracions doncs no entendran com no es podem materialitzar els seus desitjos. En tercer lloc, intentar que les bases partidistes entenguin el que vol dir la pluralitat i com és de possible, o d’impossible, l’assoliment dels seus desideràtums, i què representa el caïnita enfrontament partidista. En quart lloc, transmeten a traves dels mitjans de comunicació com és enrevessada la situació per fer-la comprensible, sense magnificar constantment les diferències existents, però recalcant la necessitat de trobar punts d’acord.

No sé pas si això és molt difícil, o si en sabrem prou per fer-ho. El que si crec és que si no hi ha voluntat per assolir acords en el sentit que sigui per la governabilitat el públic, la ciutadania, deixarà de prestar atenció a la pista principal del circ i pensarà que potser l’espectacle que li ofereixen les pistes laterals és més bonic amb el que anirem a un sistema polític diferent, segurament pitjor del que necessita la nostra col·lectivitat.

Mataró, 22 de juny.

Llei de Murphy.

Sembla que el Servei de RENFE a l’àrea de Barcelona està determinat per la Llei de Murphy que diu que si una cosa pot anar malament, anirà malament. (foto La Vanguardia)

Mataró, 23 de juny

Temps d'exàmens.

Sensacional!!

Mataró, 21 de juny.

Estiu.

Al pas que van no sé pas si no les arribarem a veure així.

(extreta de la fotogaleria de El Periódico)

Mataró, 21 de juny.

Nova responsabilitat.

El company Pedro Saura deixa l’escó al Congrés per ocupar-ne un de nou a l’ Assemblea de la Comunitat de Murcia, amb seu a Cartagena. Va anar de cap de llista dels socialistes a les recents eleccions regionals a la seva Comunitat en la que és el Secretari General del PSOE.

Deixa vacant el càrrec de portaveu del GPS en la Comissió de Pressupostos, i la direcció del Grup proposa que jo sigui qui el substitueix. Accepto il·lusionat la nova responsabilitat ja que és un tema molt bonic i m’agrada, malgrat que no amago un cert neguit per la importància de la responsabilitat que se’m ve al damunt.

Queda sols un debat de Pressupostos en aquesta legislatura, el del 2008, que es farà a la tardor si no hi ha esdeveniments que ho impedeixen, notablement el possible suport que tingui el Govern per tirar-los endavant. Serà la meva prova de foc. Mentre tant, amb la mentalització corresponent, tinc tot l’estiu (que per cert, comença avui) per endavant per preparar-me. Sort que tinc a la Direcció del Grup qui em pot ajudar, dirigir i guardar-me les espatlles. Penso en la companya Tere Cunillera, i molt especialment amb els coneixements i la veterania d’en Paco Fernández Marugán. Espero sortir-me’n.

Per acomiadar-me de l’antiga responsabilitat de portaveu de Comerç i Turisme, ahir a la sessió de control al Govern, vaig fer una pregunta en el Ple al Ministre d’indústria, Turisme i Comerç, Joan Clos, pels programes que porta a terme l’ICEX, ara que es compleixen 25 anys de la seva creació.

D’ara fins a l final de la legislatura serà la companya Ana Mª Fuentes, que ha estat portaveu adjunta i s’ha ocupat preferentment de temes de Turisme, qui assumirà el càrrec de portaveu que fins ara he exercit.

Madrid, 21 de juny

Per cert, la nova pàgina web del Congrés dels Diputats a millorat molt.

15-J-77. Ara fa trenta anys.

La societat espanyola té poc a veure amb la que va tornar a votar ara fa trenta anys recuperant així la democràcia. Ni la política, ni l’economia, ni els valors de les persones i els col·lectius s’assemblen als corresponents d’aquells dies.

Permeteu-me, però, un petit exercici de nostàlgia.

(extreta de la fotogaleria de El Periodico, campanya de les eleccions del 77)

Què se'n deu haver fet de la nena?

Mataró, 15 de juny.

Posar-se al dia: Tortosa.

L’Escola de formació del PSC continua aprofitant-me per transmetre la meva experiència en el camp de l’Hisenda local als nous electes socialistes sorgits de les recents eleccions municipals.

El passat dissabte al matí, Tortosa. Hem rebut una bona patacada a la capital de les Terres del Ebre, fort retrocés i pèrdua de l’Alcaldia. No hem avançat a Amposta malgrat la retirada del meu vell conegut Joan Mª Roig (CiU) que ha estat fins ara President de l’ACM. Hem aconseguit recuperar Flix, i tenim presència a quasi bé tots els pobles d’aquelles comarques (48/52).

El secretari de formació de la Federació del PSC, que era l’organitzadora de aquestes jornades (dies 9 i 23 de juny) em va advertir que m’hauria de dirigir a electes novells de petits municipis i que adaptés la meva intervenció al nivell dels assistents. Bé, crec que així ho vaig fer ja que la trentena de persones que van seguir les meves explicacions em van manifestar al acabar la seva satisfacció per tal com ho havia fet.

Es tracta d’incidir en les possibilitats de fer polítiques tant en la determinació de les despeses i dels ingressos, i dins d’aquests atenent les característiques de cada localitat, combinant-les segons els objectius que es pretenguin. Es tracta de fer política/polítiques i cal dir-ho als electes per que sàpiguen què es pot fer. Després, ja veurem com tècnicament s’implanta el què volem fer, però primer cal determinar les polítiques: de despesa, d’eficiència en les accions de despesa, d’ingrés, d’optimització del ingrés, segons les possibles combinacions.

I cal que els Ajuntaments tinguin el “cervell” (els tècnics) convenients, ja sigui a la pròpia administració, o a les de segon grau, que puguin ajudar-los. I que serveixin per que els polítics (de poblacions grans o petites) puguin prendre decisions polítiques que és allò pel que els ciutadans/es els han escollit entre opcions diverses.

Madrid, 12 de juny.

Posar-se al dia: Doñana.

Ja he explicat el programa CONOCEROS que impulsa la COSCE. En el marc de les visites a centres d’investigació ens conviden a diputats/es de les Comissions d’Indústria, Turisme i Comerç i d’Educació i Ciència a conèixer l’Estació Biològica de Doñana.

Ens trobem el dimarts al vespre a Sevilla vinguts d’arreu i de tots colors polítics (llevat del PP que sorprenentment no van enviar a ningú). Els catalans/es érem els més nombrosos. Mireu el bloc de la Lourdes Muñoz. El dimecres al matí ens van traslladar a un encantador hotel a tocar el Parc Nacional de Doñana, Los Mimbrales, on vam estar hostatjats fins dijous al migdia.

La visita va tenir dues parts. Una: dos recorreguts exhaustius pel parc nacional, del que l’EBD n'és un tros, en els vehicles especials adaptats per a fer-la: Les dunes, la platja, els “lucios”, la vera, les pajareras,... Els tècnics i científics, amb el seu director al davant, ens explicaven el que anàvem veient, la flora i la fauna diversa que s’hi dóna, la seva existència i pervivència. I dos, unes sessions d’exposició d’elevat nivell científic de varis treballs que estan fent, potser fins hi tot massa elevat per nosaltres, a les instal·lacions del Palacio de Doñana, que és un dels complexes situats dins del Parc dedicat a la investigació. (canvi climàtic, transmissió de malalties, ecologia en general,....)

El programa CONOCEROS comporta que ens relacionem polítics (diputats/es en aquest cas) i científics, i aquestes visites a instal·lacions concretes permeten la visualització i coneixement de parcel·les d’investigació concreta que ens enriqueixen molt.

Madrid, 12 de juny.

Posar-se al dia: ETA diu que hi torna.

La treva estava trencada des del 30 de desembre passat. Però el fet que s’hagués formalitzat formalment mantenia la il·lusa esperança que potser es podria redreçar la situació. L’actitud del Govern, tant amb el tema de Juana com en les llistes municipals, indicava que no es volien donar per trencades les desballestades relacions ni més arguments, malgrat la brutal pressió que va exercir el PP.

Ara ja no hi ha res a fer. Sols queda la lluita policial i judicial. No hi ha altra opció. Si els terroristes volen tornar a negociar hauran de fer-ho deixant les pistoles per endavant, abandonant prèviament la lluita armada. La societat no entendria altra cosa.

Els terroristes han decidit mantenir-se i endinsar-se en el camí que no té sortida i procuraran neguits, patiments i dolor en el cos social, i més en els més directament afectats.

I haurem, els demòcrates, d’estar tots units, tancant files, per ser més forts i més eficaços en aquest desigual combat. Però som més, millors i més legals i legítims, i guanyarem.

(Ricardo a El Mundo)

Madrid, 12 de juny.

Posar-se al dia. La Roda de Andalucía.

Vol a Sevilla el dilluns passat. En Manuel Silva m’havia convidat a visitar altra vegada el seu poble, La Roda de Andalucia, per que pogués veure les darreres coses que havia fet i aconseguit. Com que dissabte que ve plega d’Alcalde vaig voler complir, estant ell encara en el càrrec, amb l’amistat forjada en els temps que ambdós hem tingut responsabilitats institucionals a les nostres poblacions.

Vam començar per la nova piscina que pràcticament ja està enllestida. Renoi! Es descoberta però de mides olímpiques! Crec que tot el poble podrà posar-s’hi en remull a l’hora! Al costat ja hi ha el terreny per traslladar el camp de futbol que anirà amb herba artificial, i aparcaments per a tothom. Home! En un poble de sols 4.500 habitants és tot un conjunt d’equipaments formidables a afegir al que ja existeixen.

Però el que en Manolo tenia més interès en ensenyar-me era la “campa” de distribució de automòbils de tot el sud d’Espanya i Portugal que no fa pas gaire està en funcionament a La Roda de l’empresa Autologística de Andalucía. Més de 400.000 m2 de extensió, amb la voluntat de portar-la fins al milió. Vaig descobrir que el tema no està solament en la distribució dels vehicles sinó en la seva última preparació abans de lliurar-los als concessionaris, i alhora també la posta a punt de les flotes de lloguer per vendre-les de segona mà. Tot un procés de valor afegit en el sector que crec que no pot deslocalitzar-se. Els fabricants cada vegada més fan grans produccions estàndards i després la personalització la fan empreses com aquesta..

L’altra visita va ser a una empresa que havia conegut fa uns quant anys en una de les meves primeres visites a La Roda. La instal·lació d'Agrosevilla. Quin canvi en aquest darrers temps!. Són els primers exportadors mundials d’olives per a taula. Facturen uns 120 milions d’euros, tots a l’exportació. Són moltes olives! És una cooperativa de segon grau que ara tenen dificultats per poder complir les comandes ja que la producció de les cooperatives de base no les arriba a cobrir. Ara s’estan plantejant l’ampliació a més cooperatives i consegüentment a més pagesos. Acaben d’aconseguir, ens van explicar, ser els proveïdors en exclusiva de Sysco que és una de les principals empreses de distribució als Estats Units. El mercat de les pizzes és un dels seus principals consumidors, i a Amèrica se’n arriben a menjar!

Tota l’estada la vam fer acompanyats de la a partir de dissabte serà la nova alcaldessa, Milagros Prieto, que també amb majoria absoluta continuarà governant aquella població en nom dels socialistes.

Madrid, 11 de juny.

Estat dels fronts.*

*(article per Capgros.com)

Després de la darrera batalla electoral els fronts de la contesa general experimenten poques variacions.

És cert que el PP ha guanyat en nombre de vots. Els resultats als seus feus de Madrid i el Llevant han estat bons. En el cas de la capital ha comportat un terratrèmol al PSOE que era previsible. En el cas de Llevant, l’aigua i l’urbanisme desenfrenat (l'intent de controlar-lo) han passat factura als socialistes. L’abstenció allà on sols hi havia eleccions municipals, especialment notable a Catalunya, ha ajudat a marcar la diferència entre les dues formacions.

Però la constitució dels consistoris i els governs autonòmics comportarà alguna que altra reassignació de responsabilitats que el PSOE pot rendibilitzar en capitals de província i ciutats importants, encara que tinc més dubtes en el cas de les comunitats autònomes. Sí, però, que el PP perd les majories absolutes que tenia a Navarra i a les Balears, i a les Canàries passa a la tercera posició, i el PSOE manté tots els seus feus. A les ciutats importants de les comunitats històriques els socialistes, sols o amb aliances, no deixen cap paper als populars, mentre que les capitals andaluses es resisteixen al PSOE, llevat de Jaén, i segurament mantenint Sevilla pels pèls.

L’estratègia dels populars els ha funcionat relativament bé. Almenys per mantenir la tensió en el seu electorat i conservar les opcions que tenen si l’electorat de l’adversari es desmobilitza. Els temes basc i català continuaran en l’agenda política dels propers mesos. Les decissions que ha de prendre el PSOE a Navarra, també que es fa amb De Juana Chaos, i la fràgil estabilitat del Govern català seran elements determinants.

En el cas basc, sembla que l’electorat d’allà ha premiat l’esforç del President del Govern d’intentar cercar la pau. Però no hem d’oblidar que també ha tingut l’efecte contrari per l’electorat de les espanyes eternes. El tema navarrès servirà per afegir més llenya al foc de la situació. Pot el PSOE amb el panorama actual plantejar-se fer fora l’UPN de les institucions a base d’aliar-se amb Nafarroa Bai? Crec força impensable que la diputada Uxué Barkos pugui assolir l’alcaldia de Pamplona amb vots socialistes havent-hi els d’ANV per entremig.

En els cas del governs dels dos arxipèlags és complicat per l’entramat d’interessos pecuniaris i particularistes que s’hi donen. L’experiència d’en Xiscu Antich no va ser reeixida per reeditar-la fàcilment, i la figura d’en López Aguilar crec que tindrà dificultats per imposar-se.

A Catalunya ja hi tornem a ser. A Barcelona ciutat ERC ja ha fet la primera campanada que no serà l’última. Hi ha massa diferències i cal donar massa explicacions, especialment entre les bases dels components del tripartit, per pensar en l’extensió uniforme i sense problemes d’aquesta fórmula de coalició. La sentència del Constitucional sobre l’Estatut i la proximitat de les eleccions generals no ajudarà, ans al contrari, a l’estabilitat de les esquerres. Però el país és com és. És com el defineixen els ciutadans/es amb els seus vots, actius o passius, en cada procés electoral i tothom s’haurà d’arremangar a explicar quines són les opcions possibles i els seus costos i no resguardar-se en mirar-s’ho des de fora afavorint així situacions de desgovern o de paràlisi.

Aquesta darrera batalla no permet determinar si la guerra es decidirà, si mai en política les guerres es decideixen definitivament, en la propera contesa de la primavera que ve. Les espases continuen en alt amb la tensió corresponent.

Mataró, 1 de juny.

El món està ben girat.

El 1984 en Serrat va donar a conèixer una cançó que es deia “El món està ben girat”.

No sé que li inspiraria ara la noticia que vaig llegir a El Periodico fa uns dies: “Identificada una vaca que produeix llet desnatada”.

Jo vaig créixer amb la cançó de “La vaca lechera”, que recordareu que no era una vaca cualquiera, ja que donava llet merengada.

Signe dels temps. A la postguerra, passant gana, el somni era la llet merengada. Ara, a les riques ruques societats avançades (?) els somni és la llet desnatada.

Mataró, 1 de juny.