31 d’octubre, 2006

Jornada de reflexió.


Extret del còmic de Corto Maltés "Fábula de Venecia".
Hugo Pratt. Norma Ed. B-2004.
Lectura recomanada: "La Rectificació. Cabòries, exhortacions i premonicions sobre Catalunya" LL. Bassets, A. Branchadell, J.M. Fradera, E. Juliana, A. Piugverd, F. Sáez. Ed. Destino. B-2006.
Mataró, 31 d'octubre.

30 d’octubre, 2006

Sant Iscle de Vallalta.

Sant Iscle de Vallalta celebra la IX Festa del Bolet. El seu Alcalde, Eduard Turón, em convida oficialment a participar en la inauguració en tant que Diputat al Congrés. Ja em tens posant-me el vestit fosc el diumenge al matí per acompanyar-los. No calia, per la calor que encara fa i per l’ambient, hagués estat millor anar d’esport.

La vila està en els meus recorreguts en bicicleta i hi passo sovint. Avui estava plena de gent que gaudia de la festa. La població està creixent desprès de molts anys. L’Alcalde em diu satisfet que l’escola bressol té matriculats 41 infants el que assegura la pervivència de la continuïtat escolar. La Regidora d’Arenys de Munt, Núria Fontbona, que ens també ens acompanya, fa notar que el canvi en aquesta zona de la comarca no va ser la vinguda de la democràcia sinó l’obertura de l’autopista l’any 94 que va comportar la facilitat d’assentament de noves famílies i major dinamisme a l’activitat local.

A la fira s’hi fan “tastets” que preparen els establiments de la localitat. Puc degustar una sopa de bolets de Cal Mingo i unes garotes també amb bolets fetes pel Restaurant Llivina. El petit poble que generalment està tranquil un diumenge al matí bull de vilatans i forasters que aprofiten l’activitat festiva i gastronòmica.

En el meu breu parlament els animo a aprofitar les possibilitats, que són moltes, de la vida i economia de les nostres col·lectivitats avui, de les que la Festa és una mostra.

Mataró, 30 d’octubre.

Canvi d'hora.

Ara vénen els dies trists. El sol sortirà com sempre, però correrà per les teulades una hora més aviat que ahir. Durant uns dies, per sortir de casa cap a la feina, serà més clar, però dintre poc tornarà a ser fosc. Després, encara la jornada no s’haurà acabat, la tarda s’escurçarà i serà nit més aviat.

Ens entrarà una certa malenconia de la llum. Potser, ara cal dir-ho així, vindrà el fred. No plaurà estar al carrer, encara que aviat aquest s’omplirà de llums i consum. És la tardor.

Mataró, 29 d’octubre.

29 d’octubre, 2006

El sabre.

Enguany, de pasta fullada i cabell d'àngel.

Mataró, 29 d'octubre.


Aclariment.

En Joan Antoni Barón, l’Alcalde, em comenta que l’entrada que vaig penjar el 27 de juliol va ser interpretada malament per alguns. Clar! No vaig caure que era el dia de “Les Santes”, i n’hi va haver que van pensar que feia referència a aquella celebració, i més quan l’endemà vaig penjar una entrada que si que en parlava directament.

No. En aquest cas, res més allunyat del meu pensament. L’entrada tenia relació amb un “trol”, que com un borinot voltava pel meu blog.

Mataró, 28 d’octubre.

28 d’octubre, 2006

"Mitinero".

Intensa activitat en la recta final de la campanya.

Al matí, les ràdios habituals del divendres, Ràdio Malgrat i Ràdio Arenys de Mar, parlant evidentment de qüestions de la campanya. Al migdia, m’acosto a Sant Pol, on els companys regidors socialistes m’introdueixen a la ràdio de la localitat, després de fer un volta pels carrers de la vila. Parlem de la meva impressió sobre la localitat i de la feina d’aquests dies. Ambdues coses positives. M’ofereixo per tornar-hi al marge de campanyes electorals.

Dinar amb la Consellera Marina Geli al Port Balís de Llavaneres amb una bona colla de gent dels sectors sanitari i socio-sanitari i els candidats de la Comarca, la Consol, la Carme (que fa d’amfitriona), en Santi i la Conxita. Tinc ocasió de retrobar-me amb vells coneguts de l’Hospital de Mataró i d’entitats que havia tractat molt en els temps d’Alcalde. La Consellera fa una defensa de la feina feta i explica la que cal fer ara i que proposem fer. Ho fa des de una perspectiva no només sanitària , o de salut, com li agrada dir, sinó des de una perspectiva social. És un discurs que m’agrada molt i el fa convincent.

Cap al tard, vaig als meus antics terrenys electorals, al barri de Cerdanyola de Mataró al local que hi tenim permanent els socialistes. Els assistents que omplen de gom a gom la petita sala són en la seva majoria vells coneguts. En Ramon Bassas ens presenta, encara que no cal. Després del parlament d’en Santi Fontbona, m’aixeco i em surt la vena “mitinera”. Parlo amb entusiasme de la proposta socialista pels ciutadans i ciutadanes, que això és realment estimar el país, parlo de la feina que hem hagut de redreçar, que això és bon govern, parlo que les banderes (que omplen l’espot televisiu de CiU) massa vegades sols amaguen la retòrica i no les necessitats de la gent, explico la conveniència d’un home com en José Montilla, ja que els puc parlar de primera mà, per fer la tasca que toca fer ara desplegant el nou Estatut. M’hi trobo com quan feia les campanyes municipals. Al acabar, conec nous militants que d’altres terres, en aquest cas Lleó, han vingut a establir-se a Mataró i que em diuen que doni records a Zapatero. I acabo parlant breument, ara no toca, amb l’Arcadi sobre les idees que estic barrinant sobre l’habitatge.

El sopar, també de campanya, a un restaurant a mig camí entre Alella i El Masnou, amb el conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, l’amic Jordi William. Tant a la taula, com en el seu parlament en dóna la visió optimista d’una persona que ha recorregut molt les terres de Catalunya i coneix en profunditat la seva gent i la seva economia. Optimista del país i del resultat del proper dimecres.

Dia intens el d’ahir. Ànims, que ja falta poc. Avui és Sant Simó, el dia del sabre. Res, qüestions mataronines.

Mataró, 28 d’octubre.

Breu parèntesi a la campanya.

Entre l’acte a l’Agrupació del Masnou de dimecres i l’acte a l’Ajuntament de Cabrera de Mar de dijous faig un breu parèntesi a la campanya i me’n vaig a Madrid a resoldre assumptes pendents de la feina. Anar i tornar.

Surto de casa abans de 2/4 de vuit del matí, i arribo força bé fins el nus de la Trinitat. A partir d’allà, com sempre a aquestes hores, una eternitat. Tardo gairebé dues hores en arribar a l’aeroport. No tinc escapatòria. Tornaré a provar d’anar-hi en tren. El pal és després a la tornada, que tens ganes de ser aviat a casa i es fa etern.

Per la Ronda de Dalt, a poc a poc, molt a poca poc, tens temps de tot. D’escoltar les noticies per la ràdio, d’observar, de reflexionar. Una observació, ara que estem en campanya: dels centenars de vehicles que hi ha sols en veig un que porta el CAT a la matrícula. Quan va sortir l’obligatorietat del distintiu es va aixecar gran rebombori. “Una altra imposició espanyolista!!” Ara passat el temps, al menys pel que observo, cap importància, ni significat especial a portar la E. Sabrem veure la realitat, analitzar-la i actuar en conseqüència?

Faig, tot sol dins del cotxe, una reflexió sobre el problema del habitatge. Per qui és problema? L’hem d’afrontar?: Evidentment! Com? I aquí dono voltes a la separació entre la propietat del sòl i de la construcció, el vol. Podria ser aquesta una solució pels segments necessitats d’habitatge assequible? Ho hauré de començar a desenvolupar i contrastar amb gent que hi entengui. A les reflexions sobre el món global cal afegir les reflexions per intentar donar respostes a problemes concrets de ben a prop.

No sé la causa, però l’aparcament de l’aeroport està fins dalt i he d’anar a deixar el cotxe al final de tot, quasi a mig camí del Prat. Deuen haver-hi Fires a Madrid.

Per si de cas, i no fet tard a l’acte que tinc al vespre, just havent dinat agafo l’avió de les quatre. La setmana que ve tenim temes importants a la sessió de dijous al Congrés: La reforma fiscal i la lluita contra el frau fiscal que tornen del Senat, i l’Estatut d’Andalusia, ja dictaminat per la Comissió Constitucional. Tot això paint el resultat del dimecres.

Mataró, 28 d’octubre.

25 d’octubre, 2006

Escudella barrejada.

Ahir a la tarda, debats.

Primer a Ràdio Mataró al programa que condueix Teresa Carreras sobre Europa. Va ser la primera vegada que vaig anar-hi a la nova ràdio municipal. Amb la Teresa, que va ser molts anys corresponsal de TVE a Brussel·les, un altre antic conegut del món periodístic local, en Jordi Rovira. El Programa es titula Mataró cruïlla d’Europa i el debat va versar sobre les propostes electorals dels partits sobre aquest tema.

A la pregunta de fins on s’ha d’arribar a les relacions de Catalunya amb Europa vaig contestar que en lloc de filosofar sobre el que podria ser i no és cal aprofitar les possibilitats que dona el nou marc estatutari per augmentar la presència i establir les sinergies necessàries per extreure totes les possibilitats existents. Els fons que venen de la Unió aniran minvant fins desaparèixer, ja que som dels rics i n’hi ha que ho necessitem més. I que l’Euroregió és una aposta que cal continuar fent. Vaig coincidir en molts punts amb l’ex eurodiputat del PP, Julio Añoveros, tal com ja ens va passar a la campanya del referèndum europeu de l’any passat.

Al vespre, segon debat a Malgrat de Mar. En Josep Creus que cada divendres, passats uns minuts de les vuit del matí, em truca per comentar en directe a Ràdio Malgrat l’actualitat de la jornada, va organitzar un debat per la seva ràdio al saló de sessions de l’Ajuntament. Per CiU, en Ramon Camp, amb qui vaig competir per l’Alcaldia el 87, el 91 i el 99. Per ERC, la Teresa Aragonès, de Premià, amb qui coincideixo molt per la comarca, per ICV-EUA, en Jordi Miralles, cap d’EUA (no sé ben bé que representen els dos partits), i pel PP, en Rafael López amb qui he coincidit alguna vegada a la tertúlia d’en Miravitlles a la COMRàdio, tots ells candidats a les presents eleccions.

El debat va ser de qualitat i llarg, gairebé dues hores. Tots els participants ens resguardàvem els nostres punts flacs i furgàvem en els del adversari. No va ser un quatre contra un, però si que en Ramon Camp va ser el que, amb l’agressivitat que porten els de CiU en aquesta campanya, va haver d’encaixar més crítiques, àdhuc del PP pel tema del notari. Vaig defensar l’acció del Govern, resolució del dèficit, pacte per l’educació, llei de barris, nou Estatut,... en contraposició a la visió negativa que tant el PP com CiU volen donar de la mateixa. Després vam parlar d’immigració i d’habitatge, i com no del que ara és el principal tema de campanya, dels pactes posteriors. Els de CiU se’ls veu acorralats intentant fer arribar a l’electoral que ells sols són l’alternativa, però saben que ho tenen difícil, crec que els pactes seran necessaris.
Al final, d’entre el públic, algú va dir que el debat li havia semblat una escudella barrejada, i el vaig respondre que aquest plat és molt bo i que l’essència de la democràcia és precisament això, la contraposició d’opinions diverses. En vaig sortir content, vaig acabar amb un: Ara, els ciutadans. Ara, Montilla!, i per que sé als companys de Malgrat de Mar també els vaig agradar.

En acabar, m’esperaven a casa un bolets amb botifarra negre que havien portat el fill i la jove de les terres de Lleida.

Mataró, 25 d’octubre.

24 d’octubre, 2006

A la meitat de la campanya.

Repeteixo cartell amb la Carme Bastida. A Premià de Dalt, presentats per en Jaume Cases, el nostre futur cap de llista a les municipals.

En el meu breu parlament poso en qüestió l’eslògan de CiU: Estimar Catalunya. Bon Govern.

Quan parlen de Catalunya, de què parlen? Nosaltres volem parlar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, de l’atenció al nostres grans, de la vida i treball de nosaltres, del futur dels nostres fills i nets. Estimaven Catalunya quan pactaven que no hi hauria nou Estatut per mantenir-se al poder l’any 1999? Estimaven Catalunya a Doñada? De quina Catalunya parlen?

I, de què bon govern? Del dèficit que el Conseller Castells ha arreglat i endreçat? De la Llei de barris que no van voler? De la manca de planificació escolar que estem patint?

Nosaltres si que podem parlar d’estimar Catalunya i de bon Govern. Podem anar amb la cara ben alta i orgullosos de la gestió del Govern dels darrers tres anys, emmascarada per qüestions que el temps dirà que són foteses. Hem deixar molts pèls a la gatera amb el nou Estatut, però aquí està. Això és estimar la gent del país!

Mataró, 24 d’0ctubre.

23 d’octubre, 2006

Un 42 per un 39.

La meva bicicleta no es gaire vella. Deu tenir uns sis anys. Però resulta que ha quedat superada per les que es fan ara, més lleugeres (la meva té el quadre d’acer) i amb millors “desarrollos”.

Els companys a les Jornades Ciclistes Parlamentaries, a més de dir-me: “on vas amb aquest “trasto”?, em van recomanar posar un plat més petit. En porto dos, un de 52 dents que va molt bé per anar per pla i un de 42 que em costava moure a les pujades. Els de can Morenito, en la última reparació que he pogut fer-hi, ja que tanquen, m’han canviat el de 42 dents per un de 39.


Quina diferència! Els anys, i els quilos, comporten que cal treure ferro per anar més lleuger. Ahir amb en Remigi vam sortir directament cap a la carretera de Mata i vam anar fins al Pollastre, i em vaig trobar molt còmode pedalant (al meu ritme, és clar). La baixada des d’Arenys de Munt, per la Vall Alta cap a la costa, molt fresca. Ja som a la tardor.

Mataró, 23 d’octubre.

En campanya.

L’engreixada maquinaria electoral de la Federació socialista del Maresme m’ha col·locat actes quasi bé cada dia a diferents pobles de la Comarca. Vaig començar engegant la campanya a Pineda, i després sopant a Mataró. Acte a l’Agrupació de Premià de Mar, on després, el dijous vaig tornar-hi a fer un tomb pel mercat. Entremig vaig a Madrid a votar els Pressupostos Generals del Estat i torno de seguida perquè en Montilla ve a Mataró.
(foto El Tot Mataró)
Actes en locals públics a Vilassar de Dalt, Alella, presència a Vilassar de Mar, al acte de les JSC al barri de Cerdanyola i aquesta setmana algun que altre debat a les ràdios locals (Malgrat de Mar, Mataró), i més actes en els que hauré de parlar i d’altres que acompanyaré a les candidates del Maresme, Consol Prados i Carme Bastida, i també a en Santi Fontbona. El repartiment amb els companys i companyes fa que cobrim tots el pobles de la comarca.

Aquesta activitat permet acostar-te a la població. Ja sé que ve molt poca gents als actes públics, però hi ha presència i contacte. Veus les poblacions en la seva vida quotidiana, veus als teus companys, els dónes els teus arguments, comentes la jugada.

L’esquema que faig servir és un conjunt de punts que donen arguments per reforçar la demanada de vot pels socialistes i per en Montilla: L’acció de Govern feta en sols tres anys, l’empenta pel nou Estatut, l’hora dels ciutadans, la personalitat del candidat,... Tot això contraposat amb les accions dels adversaris quant tenien ells la responsabilitat, i les actituds actuals per pretendre tornar-hi. No va gens malament, i dins d’una campanya que es fa, en general, a través dels grans mitjans, et sents útil. Hi ha molta vida més enllà de la tele.

Mataró, 23 d’octubre.

Ara, els ciutadans. Ara, Montilla.*

*(article per Capgros.com)

Des de fa molts anys, des de la represa de la democràcia, el debat recurrent a Catalunya ha estat girant en torn a les essències. Som, no som, que hem de ser, com estem, l’encaix, ens volen, els volem,... L'Estat de les autonomies va començar com un experiment per resoldre els “casos” català i basc i s’ha convertit en un ample procés descentralitzador de l’Estat que poc podien imaginar-se els que el van començar. Generalitzat, acceptat, amb un èxit notable, de tal manera que ara es fa difícil pensar que sigui reversible, o que pugui haver-hi un altra cosa.

La insistència nacionalista a Catalunya d’anar més enllà, de corregir i augmentar el que es va aconseguir llavors, ha arrossegat un segon procés descentralitzador a l’Estat. Els més centralistes, que ja van haver d’acceptar la primera tongada, s’han resistit el que han pogut a continuar avançant. Però amb tenacitat i possibilisme Catalunya ha assolit un nou Estatut i darrera han vingut i n’estan venint els altres: Andalusia, València, Balears, Aragó,... i els que segueixen.

Ara és el moment de recollir els fruits i consolidar per un llarg període el que s’ha aconseguit. No és un procés automàtic, caldrà treballar força i durant un quant temps.

Els números de la despesa pública de les Administracions del Estat estan quedant distribuïts de la forma següent: Llevat de les despeses de la Seguretat Social, l’Administració de l’Estat té el 31% de la despesa, les Administracions autonòmiques el 51% i les locals el 18%. Ningú pot negar la profunditat del procés descentralitzador. Dues coses cal fer notar: La primera l’elevat volum de despesa administrada per les autonomies es deu a que les grans rúbriques de la despesa pública: la sanitat i l’educació estan a les seves mans. La segona, l’escàs pes de les administracions locals indica el possible camí de més descentralització que encara té el nostre sistema.

A tots dos punts dóna resposta la proposta socialista a les eleccions en les que ens trobem de cara l’1 de novembre. L’acció del proper Govern de la Generalitat ha de centrar-se en la gestió correcta de les necessitats més habituals dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Tota acció de Govern, de qualsevol nivell, té incidència més o menys en la vida dels ciutadans. Des de la política exterior, la guerra i la pau, a la gestió de l’aigua, per portar-la o treure-la de les cases. Però hi ha un conjunt de coses que són d’una importància que es palpa en la vida quotidiana de les persones: la sanitat, l’educació, l’habitatge, els serveis socials,... que s’han de resoldre el més a prop possible.

Quant els socialistes llencem la proposta de l’hora dels catalans i catalanes, dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, estem volem posar l’accent en les condicions de vida de les persones que viuen a Catalunya per sobre de debats que creiem que ja hem superat per força temps sobre les nostres essències. Aquests debats segurament els haurem de fer de i a un altre nivell tal com va el món avui en dia. L’energia, la immigració, els fluxos econòmics, el medi ambient,.. Segur que aquests temes ens han de preocupar, i hem de trobar marcs per discutir-los més enllà dels nostres petits territoris. Però la gestió de l’Administració autonòmica s’ha de centrar en els ciutadans i les ciutadanes d’aquí.

A això ens convoca José Montilla que crec que per la seva trajectòria i la seva personalitat és indicat per encapçalar aquesta etapa post Estatut que ara comença.

Els que hem estat Alcaldes sabem el que és estar a prop de la gent i dels seus problemes. Sabem el que és escoltar les a vegades contradictòries peticions de la ciutadania i donar la resposta adequada. El dia a dia, cada dia.

El proper dia 1 de novembre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya tenen la paraula. Crec que, malgrat el que es digui i es pretengui obviar, l’acció del Govern de Catalunya dels darrers tres anys, i especialment la consecució del nou Estatut avala l’aposta per la continuïtat de l’experiència d’un Govern progressista encapçalat per un socialista. I sobre tot, pel que ara s’ha de fer. Cal que més enllà del País hi hagi la visió dels problemes i dels temes que preocupen als ciutadans i a les ciutadanes del País.

Mataró, 22 d’octubre.

22 d’octubre, 2006

Power point.

L’empresa Wonderware organitza un esdeveniment, WonderWorld España, dirigit als seus clients al resort “El Muntanyà”, (Seva-Barcelona). És una empresa tecnològica que fa sofware per processos industrials i logístics.

Aquest esdeveniment, de dos dies de durada, consta d’un conjunt de sessions d’exposició de temes concrets dels seus desenvolupaments, però els organitzadors creuen convenient introduir, al mig de les sessions, una xerrada de un tema econòmic general per “airejar” l’encontre al participants.

Em conviden a participar-hi, i els proposo parlar de la balança de pagaments espanyola, fet que lliga amb ells i els seus clients que són i estan molt internacionalitzats.

La xerrada comporta que hagi de repassar les xifres, que obtinc de la documentació del Banc d’Espanya, i alhora que em plantegi la presentació de la meva exposició, ja que feta sense recolzament gràfic pot ser molt difícil de digerir.

I, heus aquí que em trobo confeccionant directament el meu primer “power point” sense tenir-ne cap coneixement previ. El sistema és molt intuïtiu i evidentment no faig cap meravella, de fet el que aconsegueixo fer és completament estàtic. Però em permet fer 19 diapositives amb gràfics i quadres que trec de la informació que hi ha a l’abast a la xarxa, i que fan que la visualització ajudi a la seva comprensió. He donat el primer pas per millorar les meves exposicions.


Les xifres de les diferents balances permeten veure’n la seva importància relativa, allà on hi ha els problemes, i especialment posar de manifest l’elevat grau de internacionalització de la nostra economia i el creixent pes de les transaccions financeres. A l’exposició hi poso un títol una mica cridaner per captar l’atenció dels assistents que intento justificar al final a les conclusions. La qüestió que deixo a l’aire és si continua tenint sentit l’anàlisi de les transaccions en clau nacional/estatal en l’espai de la moneda única i en un món globalitzat.

Mataró, 21 d’octubre.

18 d’octubre, 2006

"Coitus interruptus" amb uns apestats.

Els de CiU, escaldats pels cost que els va representar a les eleccions del 2003 la imatge de col·lusió d’ells amb el PP, que no era virtual sinó real, i esverats per la deriva dretana i centralista que l’Aznar ha imposat als seus epígons, multipliquen els gestos per explicar als seus electors, i als que volen recuperar, que aquella situació és aigua passada. (¡¡Quita bicho!!)

El líder de CiU va a cal notari per signar, entre d’altres coses, que si s’escau no governarà amb el PP de cap manera. Hem sentit de boca del PP, des del Pacte del Tinell, que havien tres partits a Catalunya (PSC, ERC i ICV) que no volien saber res d’ells. Ara s’afegeix un quart que tampoc en vol saber res. S’han convertir en “apestats”? Això no és bo. En tota democràcia les possibles alternatives no han de ser menyspreades. Però, alguna cosa deu haver fet el PP per haver arribat a trobar-se en aquesta situació. Ells ho saben i sembla que ho han volgut així. Repeteixo, malgrat tot, això no és bo pel conjunt del país. La democràcia vol dir diàleg i debat, no crispació i exclusions.

Ara, altra vegada fugint com la pesta d’un possible vot conjunt amb el PP (i amb ERC!) contrari a la presa en consideració dels Pressupostos del Estat pel 2007 presentats pel Govern, els de CiU han buscat el que fos per retirar l’esmena a la totalitat que havien presentat, i marcar les diferències. Ha bastat que el Vice-president Solbes els digués a la tribuna del Congrés que el debat (que ja vaig anunciar) sobre el famós 18’8% d’inversions del Estat en infrastructures a Catalunya es faria a una Comissió específica. Concessió totalment gratuïta, ja que Solbes sols ha dit el que diu l’Estatut en l’addicional tercera, apartat 2:

DISPOSICIÓ ADDICIONAL TERCERA. INVERSIONS EN INFRAESTRUCTURES

1. La inversió de l'Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s'ha d'equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l'Estat per un període de set anys. Aquestes inversions poden emprar-se també per a l'alliberament de peatges o la construcció d'autovies alternatives.

2. A aquest fi, s'ha de constituir una comissió integrada per les administracions estatal, autonòmica i local.

Demarcats del PP. Marxa enrera, no sigui que ens contagiéssim. S’abstenen, com els d’ICV, en les esmenes a la totalitat.

Els del PNV també retiren l’esmena a la totalitat, i votaran en contra de les que resten en peu. Els Pressupostos del 2007 tenen via lliure per la seva tramitació. Vots a favor de la seva devolució: 152 (PP i ERC, part del Mixt), vots en contra de la devolució: 177 (PSOE, PNV, CC, part del Mixt), abstencions: 16 (CiU, IV, part del Mixt).
Per cert, "Quo vadis", ERC?
Madrid, 18 d'octubre.

16 d’octubre, 2006

Som-hi!


Anton Romako

Tegetthoff a la batalla naval de Lissa

Mataró, 16 d'octubre.

15 d’octubre, 2006

30 anys de militància socialista.

Avui fa trenta anys del primer míting que hi va haver a Mataró al començament de la transició política després de la dictadura franquista. Va ser també el primer acte públic a la nostra ciutat dels socialistes, que estàvem fent el procés cap a la constitució del que va ser primer el PSC (c) i després el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).


Aquell acte va representar la meva manifestació pública de militància socialista. Ja feia algun temps que de la mà d’en Pep Molsosa, i l’estímul d’en Joan Reventós, participava en un cercle de Convergència Socialista a Mataró però d’una forma amagada, semi – clandestina, com exigien aquells temps incerts, però esperançats, de canvi. Aquell dia vaig formar part del servei d’ordre, una feina discreta però necessària.

Deu n’hi do del camí recorregut i de la feina feta. I de la que queda per fer...

Mataró, 15 d’octubre.

14 d’octubre, 2006

Visca!! Yunus, premi Nobel de la Pau.

El premi Nobel de la Pau d’enguany ha recaigut al ensem en el professor Muhammad Yunus i el seu Grameen Bank.

“No podrá alcanzarse una paz duradera hasta que una gran parte de la población [mundial] encuentre la manera de salir de la pobreza. Los microcréditos constituyen una de las formas de conseguirlo. El desarrollo desde abajo sirve además para que la democracia y los derechos humanos ganen posiciones”, señala el jurado en la página de Internet de los galardones. (Extret dels diaris)

Crec que li haurien d’haver donat el Nobel d’Economia, que s’ha endut el professor Phelps per unes investigacions interessants, però, que confirmen allò de la ciència lúgubre com a qualificatiu dels nostres estudis.

I, no. La comprensió i el coneixement de la realitat social no és per mirar-se-la i aprofitar-se’n com en les ciències naturals. És per utilitzar-la per canviar aquesta realitat en profit de les persones.

Deixem la paraula a Muhammad Yunus:

“En las teorías económicas que yo enseñaba no había nada que reflejase la vida que me rodeaba. ¿Cómo podía yo continuar hablándoles a mis estudiantes de aquellas historietas fantasiosas que yo explicaba en nombre de la economía? Deseaba convertirme en un fugitivo de la vida académica. Necesitaba huir de aquellas teorías y de mis libros de texto para descubrir la economía real de la existéncia de una persona pobre.”

“Jamás imaginé que mi programa de microcréditos sería la base de un “banco de los pobres” de ámbito nacional que prestaría servicio a 4,35 millones de personas o que luego sería adaptado a más de cien países de cinco continentes. Yo sólo trataba de aliviar mi culpa y satisfacer mi deseo de ser útil a unos seres humanos que se morían de hambre. Pero aquello no se detuvo en sólo unas pocas personas. Quienes pidieron préstamos y sobrevivieron no dejaron que así fuera. Y, en poco tiempo, yo tampoco estaba dispuesto a dejarlo.”

Del próleg del llibre “El banquero de los pobres, Los microcréditos y la lucha contra la pobreza en el mundo” de Muhammad Yunus, fundador del Grameen Bank. Ed. Paidós. B-2006.

Mataró, 13 d’octubre.

Endreçant records.

En Josep, en Pep Molsosa, ha presentat públicament els reculls que ha fet d’algunes de les seves vivències de quant érem joves. El primer míting socialista a Mataró, ja fa trenta anys, el procés de reconstrucció de la UGT a Catalunya, l’any 1977, la introducció de la informàtica a l’Ajuntament de Mataró, que ja vaig ressenyar, i els primers Ciutadans pel canvi, fruit de la victòria socialista del 1982.


Per l’acte ens vam aplegar al Robafaves un grapat de parents, amics i coneguts d’en Pep. Avançat, com sempre, en els temes de les noves tecnologies ha recollit aquests records en format digital, en un CD, més barat d’edició, més fàcil de consulta i amb possibilitats de separar el que més t’interessa, i que ocupa menys espai.


Tots i ser un acte de records de militància socialista, hi havia gent diversa fruit dels treballs i els temps. En Pep Comas, avui regidor a l’Ajuntament per IC-V, que va preguntar-se que hi feia ell en un “aquelarre socialista”, va fer una “currada” intervenció sobre la memòria en general i sobre la personalitat d’en Pep (corcó, el va definir). L’ Arcadi Vilert va fer una reflexió en veu alta sobre si havia valgut la pena els esforços que hi vam dedicar per construir aquelles coses. En Joan Ametller amb la seva presència donava testimoni de l’amistat construïda a partir d’aquelles lluites, amb l’anècdota que ens va recordar que, a diferència d’ara, no hi van haver colzes i empentes per presidir el primer míting, i com es va trobar presidint-lo sense voler. En Pep Canal, un altra històric d’IC-V, va fer més de cent quilòmetres, ens va explicar, per acompanyar a en Pep tot recordant la il·lusió d’aquells temps en la construcció de la nova realitat a l’Administració i manifestant la seva satisfacció per haver-hi contribuït. En Joan Tudela, que va venir de Barcelona, per demanar-li a l’autor que aquests entremesos tinguessin continuïtat ja que té moltes més coses a explicar-nos.

La meva intervenció, a més de comentaris puntuals sobre anècdotes viscudes en comú amb els presents, va començar amb un paral·lelisme amb la sèrie televisiva “Cuéntame” i la advertència de que la democràcia cal conrear-la contínuament i concloent en que darrera les accions que es recorden i dels seus protagonistes i ha molta gent anònima que les fa possibles.

Mataró, 14 d’octubre.

13 d’octubre, 2006

Equilibris.

Una de les conseqüències de tot període electoral és l’accentuació de les manifestacions de les diferències entre les opcions polítiques. Lògic. Però, donat que l’acció de govern en algun nivell de l’Administració continua, aquest fet comporta dificultats per aconseguir consens o acords, i es donen fàcilment bloquejos i rebolcades als Governs d’aquells nivells.

Enguany coincideixen en el temps les eleccions catalanes i el debat dels Pressupostos Generals de l’Estat de l’any que ve. Si l’any passat, en aquest tema, el Govern va sumar recolzaments majors que l’any anterior, enguany els que obtindrà seran diferents i menors. CiU i ERC presenten esmenes a la totalitat. L’argument serà el famós 18,8%. Està ben calculada la base? És realment el percentatge que va determinar el nou Estatut? Pot augmentar-se la base per tenir més recursos? Hi ha realment voluntat política d’aplicar el nou Estatut?

Sentirem aquests arguments i d’altres, tot sigui per marcar distàncies. No farà res coincidir amb el ja tradicional vot de l’oposició, en aquest cas el PP. Ja queda clar que som diferents!...encara que votem el mateix!

Escaramusses com les del 0.7% a les ONG’s en un debat en Comissió d’una Proposició no de Llei que derrotà al Govern aquesta setmana son l’ avantsala de l’escenari que es donarà la setmana que ve al debat a la totalitat del Pressupost. Ja vaig advertir aquestes dificultats fa uns mesos.

Títol del proper capítol: (tal com es deia abans) “Emoción, intriga y dolor de barriga”.

Madrid 11 d’octubre.

Quants despropòsits!!



Peridís a El Pais

Mataró, 13 d'octubre.

Comparexençes dels Pressupostos.

Procedimentalment, abans de fer la discussió de la consideració a la totalitat del projecte dels Pressupostos a les Cambres es produeixen unes sessions en Comissions, on tots els departaments ministerials es sotmeten a les preguntes dels diferents Grups Parlamentaris per aclarir o explicar qüestions concretes d’articles o programes, o de línies generals, de les seves corresponents parts del mateix.

S’obren aquestes compareixences a la Comissió de Pressupostos amb la presència del Governador del Banc d’Espanya que exposa la visió que, des de la seva autonomia, té de la política econòmica continguda al projecte.

Per a mi aquesta part representa assistir a una classe magistral d’economia. Vaja, com tornar a la Facultat. Enguany es donava la circumstància que el nou Governador, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, avaluava el Pressupost d’un Govern del que no fa pas gaire en formava part. De fet, l’any passat va ser un dels compareixents per explicar-lo.

Va matisar, des de la seva posició, alguns dels temes més rellevants de la marxa de l’economia espanyola: necessitat de continuar reformes laborals; compte amb la inflació i el manteniment del diferencial amb la mitja de la U.E.; relativitzar l’endeutament de les famílies; remarcar la sòlida base patrimonial d’empreses i particulars; escenari propici per la millora de la demanda exterior; no rebaixar les estratègies d’estabilitat en la línia de reduir la relació Deute Pública/PIB;...Aquest darrer punt va motivar el qüestionament del Diputat Vilajoana (CiU) molt en clau electoral catalana.

En tot cas, es va manifestar pel manteniment del creixement sostingut de l’economia i per efectuar correccions graduals dels desequilibris existents. En aquest sentit creu que el pressupost de despeses va en la línia adequada: educació, investigació, infrastructures, (tal com ja vaig exposar fa uns dies). Alhora que la reforma fiscal queda compensada per la bona marxa de la recaptació, el que permet una estabilitat pressupostaria notable.

Per les compareixences per Departament els diputats ens repartim per les Comissions evidentment segons el paper que tenim en elles. En el meu cas, la coincidència a la mateixa hora de les Comissions d’Indústria i de la de Medi Ambient m’impedeix anar a la segona ja que el meu Grup Parlamentari va demanar intervenir a la primera i la part global del Departament i la parcial del comerç exterior em va tocar fer-la a mi.

Pitjor ho tenen els Diputats dels Grups petits ja que els és impossible donar cap a tot. En general la presència de membres de les Comissions a aquestes compareixences és escassa fora dels intervinents, i crec que la utilitat de les mateixes és força discutible. Els Pressupostos són molt llargs, detallats i complexes per analitzar-los en aquesta mena de sessions i en sols dos dies.

Demà hi ha festa grossa a Madrid, però, nois, això és la “fugida d’Egipte” i retorno a casa amb un dels darrers avions.

Madrid, 11 d’octubre.

12 d’octubre, 2006

Mahoma.

Dejemos que los dioses habiten en el Olimpo, que las tumbas no sean profanadas, y demos una oportunidad a la única salida posible que pasa por fomentar el enriquecedor debate de los sabios.

Del article d’ahir a El País de José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem, “Dioses, tumbas y sabios”.


Máximo, a El Pais del 1 d'octubre.

Mataró, 12 d'octubre.

11 d’octubre, 2006

Llei per l'autonomia personal.

Ara fa vint anys, l’Ernest Lluch, va universalitzar la sanitat a Espanya. No recordo quines valoracions es van fer d’aquest fet en aquells moments, però ara amb la perspectiva es considera una fita històrica. Llavors estava preocupat en salvar l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena d’una possible fallida, fet que vam aconseguir evitar endreçar-lo i adreçar-lo cap a la realitat hospitalària que avui tenim a Mataró.

La setmana passada, al Congrés, vaig participar amb el meu vot favorable a l’aprovació de la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, coneguda inicialment com a Llei de la Dependència. Crec que vaig participar en una decisió i en un moment també històrics. La Llei ara ja està al Senat fent el tràmit definitiu, en el que per la votació haguda al Congrés no cal preveure dificultats. Quan estigui definitivament aprovada començarà el procés de construcció ferma de la denominada quarta pota de l’Estat del Benestar: les pensions per la vellesa (i d’altres situacions); l’ensenyament pels infants i joves (i ara també pels grans); la sanitat a qualsevol edat; i els serveis socials per totes les situacions de dependència.

La base del nou dret universalment reconegut rau en els canvis socials dels temps actuals que han comportat que el comú hagi d’enfrontar el que abans, de forma general, es resolia, o mal resolia, en l’àmbit privat. La perllongació de la vida de les persones, la incorporació de la dona a l’activitat laboral, la reducció del nucli familiar, el desig de vida independent,... han estat factors determinants per la necessitat d’afrontar des de la col·lectivitat, i pel seu gestor l’Estat, els problemes que aquestes circumstàncies modernes han aflorat a la societat.

En els meus temps d’Alcalde vaig encarar, des dels recursos i capacitats disponibles en l’àmbit municipal, aquests temes, i amb l’ajut, indicacions i ganes dels meus col·laboradors crec que vam fer una feina de la que n’estic raonablement satisfet. Vull recordar aquí a la Paquitona Floriach i a l’ Àngels Cantos com a figures visibles, en contacte, diàleg, debat i treball amb les múltiples entitats dels sector. Vam passar de la Sanitat als Serveis Socials ampliant i construint uns serveis i equipaments que ara – certament pel continuat i conjunt treball de molts altres d’arreu- em fan pensar que vam ser precursors i que vam esperonar a arribar a el que ara celebrem.

L’Estat fixa el dret i obre el camí. La gestió cal que es faci el més a la vora dels ciutadans/es que precisen aquests serveis, i és el que preveu la Llei. De la mateixa manera que fa vint anys la xarxa sanitària pública a Espanya era majoritàriament centralitzada i estatal i ara el procés descentralitzador l’ha portat als nivells d’administració més propers, crec que el camí que es farà en aquest tema també serà idèntic. Crec que és el signe dels temps en la gestió pública.

El dia de la votació vaig acabar dinant, entre d’altres, amb les companyes Isabel López Chamosa i Esperança Esteve, prou conegudes a Mataró, especialment perquè han vingut a explicar personalment la gestació d’aquesta Llei, a les que vull felicitar i agrair el seu treball ( la seva part del treball, ja que hi ha molta més gent al darrera) en la consecució d’aquesta important fita per la nostra col·lectivitat.

Madrid, 11 d’octubre.




Encara n'hi ha.


Por Dios, por la Patria y el Rey
lucharon nuestros padres.
Por Dios, por la Patria y el Rey
lucharemos nosotros también.
(Oriamendi)
Mataró, 9 d'octubre.

10 d’octubre, 2006

Els colors de la tardor.

Enguany vam sortim molt aviat a veure els colors de la tardor. Però és que la darrera quinzena d’octubre hi haurà feina: caldrà participar intensament en la campanya electoral a favor d’en Montilla i no serà moment per distreure’s.

Volia veure el canvi de color de les vinyes. Els daurats i els ocres de les fulles que canvien els paisatges. Al començament de la primavera els ceps sols apunten uns petits brots que no aconsegueixen vestir de color el terra i les rengleres de vinya. A l’estiu les fulles cobreixen de verd els camps. A la tardor, pansides les fulles, van deixant pas als sarments que s’aprofitaran per fer carn a la brasa o calçots. Aquest record de la meva infantesa a la vinya de l’avi intento reviure’ls tan com puc.

Però noi, ja ho he dit, enguany massa aviat. Encara hi havia algun lloc que veremaven. Les cooperatives del pobles estaven atrafegades. Els tractors anaven amunt i avall. L’aire feia olor de suc de raïm, i el terra de les bàscules, a l’entrada dels cellers, estava llefiscós i humit. Vam comprar vi a San Martín de Unx, tal com em va recomanar la Carolina Castillejo. Vam pujar fins a Ujué on el capellà ens va explicar el detall de l’esplèndida portalada gòtica. Vam passejar-nos pel Palau Reial d’Olite, seu de la darrera monarquia a incorporar-se a la corona espanyola. I vam tornar per l’Aragó, per on va néixer Ferran el Catòlic, a Sos, poble excel·lentment conservat dalt d’un turó amb vestigis del seu passat que ja no és.

Ens van acompanyar a les carenes de les muntanyes rengleres de molins de vent que aprofiten l’energia eòlica. El país, tots els països, són un gran parc temàtic si els vols veure així: natura, història, art, gastronomia... per gaudir-ne.

Ah! No vull oblidar-ho. Gràcies, Raimon! Amb aquest pati no ho tens gaire difícil.

Mataró, 9 d’octubre.

09 d’octubre, 2006

Tardor.


Johann Michael Neder
Die Heimkehr der Herde
Österreichische Galerie Wien

Mataró, 9 d'octubre.



Cultura de coalició*

*(article per Capgros.com)

El Govern de l’autonomia catalana sempre ha estat de coalició. Primer, i durant 23 anys, la formada per dos partits: CDC i UDC. Després, en els tres darrers anys, per l’anomenat tripartit, entre PSC, ERC i ICV (que al seu torn també és una coalició). Hi ha, però, diferències importants entre les dues coalicions. Una, el anar a les eleccions amb la coalició formada prèviament (CiU és ja una marca que poca gent identifica amb una coalició), front a la formalització de la coalició amb posterioritat als resultats electorals. Dos, l’existència d’un lideratge fort i indiscutit en el cas de Jordi Pujol, front a l’acceptació, que no reconeixement, del lideratge de Pasqual Maragall en el cas més recent. Cal remarcar que cap dels dos líders serà present (directament) en la propera contesa electoral.

Els governs de coalició sempre porten tensions, aquí i arreu. En el nostre cas sols cal tirar d’hemeroteca per constatar-ho. No sols el repartiment de les quotes de govern entre els socis, sinó també les percepcions diferents en més o menys punts concrets de l’acció de govern. Això comporta mantenir equilibris entre els estira i afluixa que és feina del President modular. Però al mateix temps, és responsabilitats dels coaligats conèixer fins a on es pot estirar la corda cap a les posicions particulars sense que es trenqui. Ambdues coses, la feina del President i el criteri dels components de la coalició, són alhora necessaris i convenients per la bona marxa el Govern, i configuren la “cultura” de l’acció coaligada.

De la primera coalició, per la seva llarga durada, en tenim bon coneixement. De la segona, per la seva curta durada i per la seva entrebancada marxa per mèrits propis, en poden tenir una valoració més esbiaixada, i crec injusta per insuficient.

El futur Govern de la Generalitat segurament haurà de ser de coalició ja que ni la història electorals dels darrers temps, ni les previsions demoscòpiques actuals, auguren governs de majoria. Pot donar-se la possibilitat de govern en minoria amb recolzament parlamentari extern, però crec que és una opció que malgrat no ser descartable pot esdevenir complicada per la governabilitat de la comunitat autònoma.

L’arc polític està força assentat, i no és previsible a curt termini el seu trasbalsament. Les cinc opcions polítiques estan força definides, tant en l’eix identitari com en l’eix del model de societat, configurant una nebulosa ample. Alhora tenen uns sòlids terres electorals d’un gruix considerable per poder negociar les seves posicions. Amb aquest panorama el desenvolupament de cultures de coalició és absolutament imprescindible per tirar endavant l’etapa que ara comença de desplegament del nou Estatut. Caldrà llimar les puntes programàtiques respectives a la recerca dels amples espais de consens per bastir una gestió de govern conjunta, i més enllà del Govern, per obtenir ample recolzament parlamentari.

Això no vol dir que ara, en període de campanya electoral, a la demanda del vot dels ciutadans/es per les respectives opcions, s’hagin de rebaixar les pròpies pretensions, però s’ha d’explicar també que l’endemà del 1 de novembre s’obrirà un nou període en que la governabilitat amb la fita d’aprofitar el desenvolupament possible del nou Estatut serà primordial. Ara no s’ha de parlar de com es governarà, sinó de quines propostes es fan per aconseguir-ho.

Ara cadascú ha de defensar les seves posicions que és el que personalment faré en la propera campanya. Per cert, el meu darrer article va suscitar un debat sobre el tema de l’escola. La meva aposta pel reforçament de l’escola pública no qüestiona l’existència de la privada, concertada o no, sinó els perills que per la convivència pot provocar l’establiment de fet de dues xarxes educatives de diferent qualitat i la ferma voluntat política de que això no es produeixi, i d’aquí la necessitat d’anteposar el dret de la llibertat d’escollir, pels que poden fer-ho, el dret a la mateixa qualitat entre els components del sistema educatiu per donar les oportunitats semblants a les que tots els nostres infants i joves hagin nascut on hagin nascut, tenen dret per tenir un lloc i un futur a la nostra col·lectivitat.

Madrid, 3 d’octubre.

En record del Guti.


Mai vaig ser dels seus orgànicament, però sóc dels seus ideològicament. Dels que creuen en que cal fer coses per que la vida de l’espècie humana sobre la Terra sigui més justa i els homes i les dones més lliures i iguals.

Darrerament coincidia amb l’ Antoni Gutiérrez Díaz a la tertúlia d'en Miravitlles de la COMRàdio on ell hi anava a títol personal. No representava l’organització a la que pertanyia suposo no pas per allunyament sinó perquè ell es representava a si mateix, a la seva trajectòria. Estàvem d’acord moltes vegades, encara que si tenia un punt de vista diferent t’ho feia notar amb cordialitat i exquisit tacte.

Recordaré sempre que en una campanya electoral, crec que era als anys noranta en plena etapa difícil pels socialistes, ens vam trobar a la Plaça de Santa Anna, i em va dir: "Ara cal que els socialistes (de base, vaig voler entendre) no afluixeu. Manteniu-vos ferms! Sou els que podeu dirigir aquest país".

Em van agradar les paraules d’en Salvador Milà, divendres per la ràdio, en el que el recordava com l’home “gramscià” que partia del anàlisi de la realitat i l’enfrontava sense dogmatismes preestablerts.

En el record, gràcies per la teva trajectòria, Guti.
Mataró, 9 d'octubre.

06 d’octubre, 2006

Publicitat al carrer.

Cal respirar una mica després de tanta lletra.


Les responsabilitats de comerç impliquen estar “al tanto” de les noves tendències dels mercats.

Mataró, 6 d'octubre.

05 d’octubre, 2006

Pressupost'07 -3.


Quant vaig començar a escriure sobre el Pressupost del 2007 vaig pensar en tres entregues. Fetes les dues primeres, la tercera havia d’anar del tema estrella del 18’8% de les inversions en infrastructures per a Catalunya segons disposa el nou Estatut.

La companya Montserrat Colldeforns m’ha donat a conèixer un article que ha fet per la premsa de la seva localitat (Sant Cugat del Vallés) que crec que conté, molt ben exposat, tot el que jo volia dir. Per aquesta raó li he demanat manllevar els seu treball estalviant-me la feina de fer-ne un de semblant.

Gràcies, Montse.

ELS PRESSUPOSTOS GENERALS DE L’ESTAT PEL 2007 , I LES INVERSIONS A CATALUNYA.

Sembla com si pels mitjans de comunicació l’únic important dels Pressupostos Generals de l’Estat pel 2007 fos la xifra d’inversió en infrastructures a Catalunya: que si molt, que si poc…..

Per sort els Pressupostos Generals de l’Estat són moltes més coses: pensions, immigració, protecció social, seguretat ciutadana, ajuda al desenvolupament…., però també és veritat que el fet que compleixi el que diu l’Estatut en temes d’infrastructures és d’especial importància per raons ben obvies, ja que és la primera oportunitat que tenim de posar en marxa el nou estatut.

Per tant primer cal parlar d’aquest aspecte i després ja comentarem tot el demés.
No em sorprèn en absolut que la oposició, i en particular Convergència, digui que li sembla poc i que no es compleix l’Estatut i que “això” no és el que ells entenien quan van votar l’Estatut i…. mils excuses més. Algú pensa que – a un mes de les eleccions – CiU i ERC dirien que els Pressupostos de l’Estat estan molt bé i que el Govern socialista ha complert?.

Accepto d’entrada que em diguin que, pel mateix raonament, és esperable que el PSC digui que sí, que el govern ha complert. Però no vull que aquest tipus de plantejaments ens portin a la sensació de que els polítics enreden i s’ho fan venir bé, i que la qüestió és embolicar la troca.

Hi ha dues reflexions que vull fer per a que cadascú hi pensi i ho consideri amb calma: per primera vegada i vull remarcar l’expressió “per primera vegada”, un president del govern d’Espanya, ha reconegut públicament que a Catalunya hi ha hagut durant molts anys una manca d’inversió de l’Estat que ha fet que tinguem mancances fortes en les nostres infrastructures bàsiques. No només ho ha dit a Catalunya, també ho ha dit fora de Catalunya, i ho ha repetit al Congrés dels Diputats i al Senat tantes vegades com ha fet falta. Qui ho ha dit ha esta un president d’un govern socialista i compromès amb el desenvolupament de l’Espanya plural.

Reconegut aquest dèficit en infrastructures, es va preveure a la Disposició addicional 3ª del nou Estatut un mecanisme per a compensar-lo, i es va fixar un període de set anys per fer-ho. I cal fer-ho, segons l’Estatut, posant d’acord a la Generalitat, l’Administració Central i els Ajuntaments. Aquest és l’esperit bàsic de l’Estatut i el que cal complir.

I d’aquí ve la segona reflexió. Posar-ho en marxa en poc temps i amb unes eleccions a la cantonada no és fàcil: si el Govern de la Generalitat hagués creat la comissió amb els tres nivells de govern que preveu l’Estatut, haguessin dit que eren uns aprofitats i que calia esperar el nou govern que surtis de les eleccions; si, tal com s’ha fet, s’ha preferit esperar i ser lleial al nou govern que ha de venir, es diu que “com es que no estava ja tot preparat, estudiat i discutit”. Doncs bé, cal escriure amb pau i tranquil·litat la “lletra petita” del que preveu l’Estatut; - només cal anar a mirar la informació de l’Institut Nacional d’Estadística i es veurà que la xifra del PIB és encara provisional - . Però alhora, calia llençar-se a la piscina i preveure, - que això és fer un pressupost – i posar una xifra, el més aproximada possible al que després, entre tots, ens posarem d’acord sobre exactament com es pot complir el que diu l’Estatut en set anys. I això és el que ha fet el govern de la generalitat, un govern socialista. Ara tenim un “pressupost” i, fets els comptes surt la xifra que surt.
Al cap i a la fi, passat el temps, el què comptarà, no seran les xifres exactes: el que comptarà és si efectivament acabem tenint la casa que necessitem, o sigui les carreteres, els trens, els aeroports, els centres de recerca, etc.. en definitiva, els fets.

I els fets són que els PGE de l’Estat han fet un gir decidit en aquesta direcció: Hi ha un augment substancial de les inversions previstes per recuperar el nostre endarreriment en infrastructures bàsiques: Si l’any passat els pressupostos preveien 2.699 M d’Euros, en infrastructures a Catalunya aquest any hem fet un salt qualitatiu endavant: 3.445 M d’Euros, és a dir 746 M més que l’any passat. (recordem que estem parlant de Milions d’Euros: en les antigues pessetes es preveu invertir en infrastructures en Catalunya més de mig bilió, i l’augment respecte el 2006 és de més de 124.000 milions de pta.) I això vol dir acabar l’alta velocitat en els terminis previstos – no com feia el govern del PP, que va prometre que arribaria a Barcelona pel 2004! – vol dir millorar substancialment rodalies, amb més trens i més serveis (recordeu quan de temps va estar parada i sense utilitzar la nova estació de RENFE a Sant Cugat que va fer el PP i que el govern socialista va tornar a arreglar i posar en marxa?), vol dir executar obres llargament esperades i promeses per els governs de PP i CiU però mai començades, com ara el canal Segarra-Garrigues, les autovies del Vallès… i moltes altres més.

Després, la comissió que preveu l’Estatut es posarà en marxa, concretarà els projectes, seguirà el procés d’execució, farà el seguiment de les xifres de referència, i tot –si hi ha un govern socialista - amb total claredat.

Montserrat Colldeforns
Madrid, 5 d'octubre.

Ara, l'Aragó.

El tren de les Autonomies torna a portar a l’estació Central el comboi d’Aragó. Com abans va portar els de Catalunya, Andalusia, València, Balears. El del País Basc va agafar equivocadament una via morta, i allà s’ha quedat. I s’anuncien properes arribades: Galícia, Canàries,...

Curiosament els conductors dels combois són d’equips diferents però tot ells escollits democràticament pels respectius viatgers, als quals els agrada el viatge. Així, n’hi ha de populars, socialistes, socialistes en coalició amb uns o d’altres. La voluntat de tots és fer camí, anar més enllà. I a l’estació hi ha ara un cap amb voluntat de que així sigui.

La proposta de reforma del Estatut d’Aragó que les seves Corts envien a les espanyoles es va aprovar sense vots en contra, sols amb l’abstenció de la Chunta Aragonesista, posició que va defensar el seu Diputat José Antonio Labordeta. Aquest posicionament va ser contestar pel President Marcel·lí Iglesias explicant que els amples acords – hi ha quatre grups polítics al darrera – tenen les seves servituds, però dient també que en els tràmits que ara comencen espera poder acostar posicions.

Reflexionar sobre les singularitats geogràfiques de l’Aragó (la barrera pirinenca, el riu Ebre que el travessa, els seus espais desèrtics,...) i sobre la distribució dels assentaments poblacionals (la capital, Saragossa, que concentra gran part dels seus habitants, les amples zones despoblades,...) i les seves bases econòmiques, porta a pensar que un bon autogovern és la millor forma d’afrontar aquestes particularitats.

Aquesta proposta de reforma estatutària recull, com les altres propostes ja considerades, nous sostres competencials i noves capacitats d’autogovern. La pregunta que ve ràpidament al cap és: Perquè, doncs, va haver-hi tant d’enrenou amb l’Estatut de Catalunya? Si resulta que en d’altres propostes avalades pels mateixos que l'han blasmat, i encara el blasmen, diuen el mateix que el nostre!!

Dues explicacions se m'ocorren. Primer, l’equivocada propaganda promocional que es va fer des de Catalunya obviant les característiques del “mercat” al que ens adreçàvem. No em cansaré de repetir que un Estatut (el nostre també) és una llei espanyola, i alguns se’ls va oblidar o van voler ignorar-ho. Els sorolls de les fanfàrries amb barretina va excitar innecessàriament els recels del que tenien que considerar la reforma.

La segona, el dur pols que hi ha entre dues concepcions d’Espanya: La unitària i la plural (que no necessàriament han de correspondre exactament a les dos grans partits espanyols) Un cop fet evident que la representació de la majoria de la ciutadania optava per l’Espanya plural, ningú –amb possibilitats de fer-ho i amb independència del seu posicionaments inicials- vol quedar-se enrera. Això comporta problemes pels “nacionalistes” ja que difícilment podran mantenir-se particularitats i diferències entre els homes i dones de les terres d’Espanya.

Aragó es defineix, com no, i qui li pot retreure, com a nacionalitat històrica.

El fet de tenir la jove de la Franja, mig aragonesa, mig catalana, junt amb el càlid reconeixement que em va fer el President Marcel·lí Iglesias, vell conegut i també de la Franja, quan el vaig felicitar em fa veure amb especial simpatia aquesta reforma.

Madrid, 5 d’octubre.

25 anys de la F.M.C.

Celebració a Girona dels 25 anys de la Federació de Municipis de Catalunya. Em conviden a dir unes breus paraules a la part institucional del acte donat que havia estat President de l’entitat.

Com que l’acte es fa un dimecres m’obliga a abandonar Madrid i perdre’m la sessió de control al Govern. Dono les excuses pertinents a la companya responsable de disciplina del Grup Parlamentari que em demana que no falti a la sessió del dijous ja que hi ha votacions. Hauré de matinar.

Amb motiu de l’efemèride els serveis de la FMC em van demanar que contestés una entrevista pel Catalunya Municipal. La Xarxa de Televisions Locals també m’ha fet una entrevista per emetre aquests dies valorant el meu període de responsabilitats. Crec que en ambdues entrevistes he manifestat més o menys el mateix, i que és el que he sintetitzat en el curt parlaments que he fet a l’Auditori de Girona.

President, Delegat del Govern, Consellers/es, Autoritats i representacions, President de la FMC, President de la FEMP, Alcaldessa de Girona.

Em complau saludar als i a les electes de les entitats locals de la FMC en aquest acte de commemoració dels seus 25 anys.

Com sabeu, vaig fer gran part de la meva vida política al món local, 25 anys també. I uns quants al capdavant de la FMC. Ara, però, ja no hi estic. Al dirigir-vos altra cop la paraula tinc una sensació contraposada. D’una part, em deu quedar alguna autoritat per parlar sobre el fet local encara que només sigui històrica, d’altra no puc pas pretendre dir gaires coses als que hi estan dins. Gràcies, President Bustos, per permetre-m’ho.

Des de fora les coses es veuen diferent. Clar que canvien el temps i l’espai, i amb ells la perspectiva. Em deixareu, doncs, que sense cap pretensió os traslladi un parell de reflexions que tinc al cap.

1. Malgrat el sòlid i recurrent discurs elaborat per la FMC durant aquests 25 anys és evident que no s’ha aconseguit encara el que es pretenia. Ni unitat del municipalisme català, ni major pes en l’entramat institucional, ni segona descentralització cap als Ajuntaments, i més assumpció de problemes sense contrapartides. Llavors? Es pot continuar en aquest camí, o es pot re- elaborar el discurs atenent a la realitat. No sóc pas jo el que os ha de dir el que s’ha de fer.

2. Constato, des de fora i des de la meva talaia actual, una pèrdua del prestigi que havia aconseguit el món local amb la seva decidida i força rigorosa activitat. Malauradament la continuada i llarga bona marxa de l’economia espanyola s’ha basat en gran part en un sector que entra de ple en l’activitat local com és el de la construcció. I això ha comportat que actuacions maldestres i fins hi tot irregulars hagin malmès la imatge que se’n tenia dels Ajuntaments. Crec que el col·lectiu ha de reaccionar sense equivocats corporativismes que sols són vistos pels ciutadans/es com a pantalles que amaguen la realitat. Això també està a les vostres mans.

Res més. Reitero la meva salutació al món local amb el desig que continuï servint amb eficàcia a les necessitats de les col·lectivitats que regeix, tot esperant que d’aquí 25 anys més pugui, com podreu comprendre, tornar a acompanyar-vos per celebrar-ho.

Gràcies per la vostra atenció.


Mataró, 4 d’octubre.

04 d’octubre, 2006

Primera compareixença del ministre Clos.

En Joan Clos ja va haver de contestar alguna pregunta a la passada sessió de control del Ple. Ara li ha tocat la preceptiva compareixença a la Comissió d’Indústria per explicar com pensava encarar la seva tasca.

Com és obvi, donat que el canvi de ministre no es deu a un canvi de línia d’actuació del Govern de Rodríguez Zapatero sinó que obeeix a la candidatura de Montilla a les eleccions catalanes, poques novetats pot oferir el nou Ministre respecte al inventari balanç que va fer el seu predecessor fa tres mesos en el mateix lloc.

Els posicionaments dels grups tampoc varien gaire, i la campanya electoral catalana provoca continuats atac a Montilla. Pel PP tot va malament amb el pitjor Govern de la democràcia (sic) amb el tema estrella de la propietat de les empreses elèctriques que no sobre el tema de l’energia pròpiament dita. També el tema audiovisual els cou força. Per CiU fins ara un triple fracàs: energètic, exterior i industrial. En Sánchez Llibre confon la deslocalització de la producció energètica amb la deslocalització de la propietat de la producció que és una altra cosa. En Joan Herrera, d’IV-ICV, comença dient que repetirà el seu posicionament de juny, i coherent, parla més de producció energètica que de propietat, lligant-ho a temes ambientals, amb especial incidència al tema nuclear. ERC també fa la seva intervenció en el tema elèctric, no en les OPA’s sinó en la regulació i futur del sector, incidint especialment en les renovables. Beloki, del PNV, parla de la concreció del calendari ja que estem ficats en la segona part de la legislatura: “¿Usted viene ha hecer lo que se tiene que hacer?”. El BNG, del Grup Mix, també parla d’energia, de l’explotació dels recursos naturals gallecs per les empreses elèctriques, i dels sector naval.

Per acabar el torn d’intervencions, la nostra Arantza Mendizábal, ironitza sobre la rebuda que li han fet els grups especialment el PP i CiU, i reitera la posició del Grup Socialista sobre el que s’ha vingut dient del sector elèctric, i destaca els avenços en matèria de comerç exterior, turisme i telecomunicacions.

No hi ha temps per que el nou ministre pugui fer una detallada resposta a tot el que se li ha demanat, exposat o retret ja que cal aixecar la sessió perquè comença el Ple de la reforma del Estatut d’Aragó.

Madrid, 4 d’octubre.

03 d’octubre, 2006

El sou, altra vegada.


Em trobo amb un company, barrufet rondinaire, que m’etziba sorneguer: “Què?, explicaràs lo dels vostres sous i prebendes?”

Cap problema. Qui vulgui, quant vulgui i allà on vulgui. Hi ha arguments suficients i sòlids per justificar-los. Sols la superació del obscurantisme i la manca de transparència servirà per dissipar l’interessada demagògia dels que volen desprestigiar la democràcia representativa.

A veure, en quines condicions i retribucions volen que facin la feina els i les que es dediquen a construir la complexa i ample normativa que regula la convivència col·lectiva dels espanyols? Cobren molt o poc el reduït grapat de persones que fan aquesta funció? Han de disposar dels recursos convenients per anar i venir de la seva circumscripció -on han d’estar en contacte amb els seus representats- al seu lloc de feina, el Congrés i el Senat?

Si contestem aquestes preguntes, i mirem les respostes a la llum del que es retribueix als mercats de treball de la resta de la societat, que suposo que alguna comparança haurem de fer, probablement adoptarem una actitud més mesurada i objectiva.

Madrid, 3 d’octubre.

Nova tertúlia: Barcelona-Madrid.

El dinàmic periodista Humberto Salerno em va proposar participar de tant en tant a una tertúlia que acaba de posar en marxa a Onda Cero, a la desconnexió catalana del vespre, amb participants uns a Barcelona i d’altres a Madrid d’entre els que hi estem per motius de feina.

Per fer-la els de Madrid hauríem d’anar als estudis d’Antena 3 a San Sebastián de los Reyes, però vaig suggerir si ho podíem fer des del mateix Congrés dels Diputats als “boxes” que tenen ja instal·lats i adequats les emissores per fer la seva tasca informativa. L’acceptació del suggeriment ens estalvia costosos desplaçaments a unes hores complicades de trànsit.

Avui el tema anava de la integració del immigrants i de si es podia associar el fenomen migratori amb els increments de la delinqüència. He mantingut –contra el parer d’un dels tertuliants de Barcelona – el meu convenciment que cal donar temps, no ser impacients, perquè al igual que en altres moments de la història de Catalunya en que s’ha produït fets semblants, dels francesos del s.XVII, als meridionals espanyols del s.XX, d’una forma paulatina s’anirà construint una societat més complexa amb la síntesi del que hi ha i les aportacions dels nous vinguts. Això xoca, evidentment, amb la pretensió dels que creuen que cal preservar la identitat, i que no s’adonen que la identitat no és una construcció petrificada d’un moment del passat sinó que es construeix des de la existència quotidiana dels que la conformen.

Respecte al segon punt, en lloc de correlacionar immigració i delinqüència he dit que el que cal correlacionar és delinqüència i opulència, recordant els nivells que col·lectivament hem assolit, i també amb la pèrdua de referents i controls socials propis de les societats post-modernes. En aquest mateix sentit, no he pogut tenir la possibilitat d’introduir la correlació que vaig fer temps enrera entre delinqüència i organització (o desorganització) territorial que explica molts dels fets que han creat més alarma social. No es vol acceptar els costos i els riscs que comporten determinades formes de vida.

A Madrid compartia l’espai radioelèctric amb en Josep Sánchez Llibre, diputat de CiU, que ha arribat tard per culpa dels retards que patia avui el pont aeri. Ell els ha patit a la tarda, i jo al migdia.

Madrid, 2 d’octubre.

Perecoll.

En Perecoll aquests dies exposa a Madrid, a la sala Joan Miró del Palacio de Congresos de la Castellana.


He fet una escapada per poder acompanyar-lo, encara que fos breument, a la inauguració. Dic una escapada ja que entre una reunió i una nova tertúlia radiofònica he fet un forat per poder estar un moment amb ell. A les vuit de la tarda el trànsit a Madrid és complicat, i en metro cal calcular el temps per no fer tard d’un lloc a l’altre.

Malgrat que som de la mateixa edat no recordo haver-lo conegut fins que no vaig ser a l’Ajuntament, però la col·laboració d’ell amb la ciutat ha estat, i és, intensa com per forjar una bona relació i coneixença.

Recordo molt carinyosament la seva primera peça pública a Mataró, la Colometa, instal·lada a tall de broc a una font del pati de Can Marchal, i que ara sembla que està temporalment retirada. Va ser també per a mi una de les primeres inauguracions d’espais urbans que vaig presidir ja fa més de vint-i-tres anys. Tant de bo, potser perquè sóc sentimental, pugui reposar-se aviat.

Desprès vindria l’any 85 l’esplèndid Sant Sebastià a la capella de l’entrada del carrer de Barcelona, l’Ocellot que està a la plaça de la sortida del pas de l’Espigó, resultat del seu treball durant un temps a Les Esmandies, el magnífic monument Intolerància en record de les víctimes dels camps d’extermini nazi al passeig de Carles Padrós, i ara darrerament, ja fora de la meva etapa d’Alcalde, l’Àngel de la plaça de la Muralla a Can Xammar.

La seva implicació a la vida de la Ciutat, com deia abans, sempre ha estat intensa: Cartell de Les Santes, la botiga de les seves delicades peces de joieria amb reiterada mala fortuna en quant els locals, primer a les galeries del Modern, després a les del carrer de Barcelona, les reproduccions de les seves peces que vaig fer servir moltes vegades com a obsequi institucional, el guardó dels millors esportistes locals, les exposicions de les seves pintures i escultures. El darrer que he vist d’ell és a la Sant Lluc d’enguany. Sempre a la ciutat sense defugir les incursions internacionals, Nova York, per exemple. És un bon ciutadà del que ens enorgullim.


Ara a Madrid: Mar y redes. 30 años de negro. A Mataró ja coneixem aquesta seva línia de treball. Èxits per molts anys, Pere.

Madrid, 2 d’octubre.

01 d’octubre, 2006

Postals: Calendari. Octubre.



Viatges transatlàntics

Mataró, 1 d'octubre.