31 de desembre, 2005

Una vella polèmica: Lliurecanvisme / proteccionisme*

* (article per Capgros.com)
Darrera sessió del any a la Comissió d’Indústria Turisme i Comerç del Congrés. Compareix el ministre Montilla per explicar, a petició pròpia, els resultats de la cimera de la OMC a Hong Kong, i també per explicar la situació de la balança de pagaments espanyola, a petició del grup del PP, i l’estat de la directiva europea de liberalització dels serveis, a petició del grup d’ERC.

De la intervenció del ministre, i de les aportacions dels grups en el subsegüent debat, em queda l’idea de la clàssica polèmica lliurecanvisme / proteccionisme. Amb els anys crec que ha quedat suficientment demostrat en la teoria i en la pràctica econòmica que el proteccionisme comporta ineficàcia i estancament a les col·lectivitats que l’adopten, mentre que l’obertura, controlada en els primers estadis del desenvolupament econòmic, comporta creixement i dinamisme. És evident que els actors “nacionals” del actual panorama econòmic mundial no estan en les mateixes condicions. Nosaltres estem entre els rics, objectivament (som el vuitè PIB mundial), i no hem de ser porucs davant la globalització. Tenim reptes, especialment els derivats de la competència que arraconarà determinats sectors i moltes de les seves empreses, però també tenim moltes oportunitats, derivades de les nostres capacitats i possibilitats. Sols falta que més gent s’ho cregui, encara que creixent al 3,5% anual com estem fent deu ser perquè ja n’hi ha uns quants que s’ho creuen.

Però el debat polític, lamentablement, no es fa sobre dades objectives per part dels actors que hi participen. Es tracta de fer arribar a la societat que cada alternativa pretén defensar millor que les altres els interessos generals, encara que sigui defensant interessos concrets que són contradictoris pel conjunt. El que compte són els vots que cal mantenir, o arrabassar al adversari, dient a la gent el que vol sentir, no el que en realitat passa.

Així els canaris (bé, els del grup de Coalició Canària) es preocupen per la col·locació de la seva producció de plàtans front els que venen d’Amèrica, que al seu torn està controlada per pocs grans operadors nord-americans, però que representa la subsistència de moltes famílies de zones pobres centre - americanes. Els gallecs, del Bloque Nacionalista Galego, amb un llenguatge marxista tronat, defensen les seves vaques i la pervivència (?) de l’agricultura tot posant exemples nòrdics enfront la cobdícia del capitalisme multinacional. Els d’ERC es preocupen per si la futura directiva europea de serveis atacarà el model català (?) de distribució comercial, agafant així la vella i desfassada bandera dels botiguers. Els del PP utilitzen la veu autoritzada (?) del governador del Banc d’Espanya, ara que amb la moneda única ja no té competències efectives, per alertar sobre el dèficit comercial, obviant el nou marc europeu al que ens hem voluntàriament lligat. Els de CiU, i el ministre, recorden la complexitat de la situació. Hem de reformar la PAC (política agrària comú de la Unió Europea), però hem aconseguir allargar-ho fins el 2013...

Crec, i així ho vaig intentar explicar en nom del meu grup, que - si el comerç internacional s’ha de posar al servei del desenvolupament econòmic- els països rics han d’abandonar les seves pretensions proteccionistes envers les seves compres i lluirecanvistes respecte a les seves vendes. Amb aquesta posició de poderosos no ajudarem als pobres a desenvolupar-se. El que hem de fer és precisament al revés, nosaltres hem d’acceptar el comerç lliure amb els menys desenvolupats, desmuntant els ajuts a la producció, a l’exportació i els aranzels que encara tenim, i que aquells mantinguin durant un cert temps alguna mena de protecció per les seves produccions.

Però, ai las! Aquest desideràtum xoca contra els interessos egoistes d’unes societats que en el seu conjunt els costa molt sentir parlar de sacrificis i ajustaments. Caldria preocupar-se pels afectats i donar-los solucions. Què passa amb els sectors afectats per la competència dels països emergents? Què passa amb l’agricultura, o amb el tèxtil, i qui sap si amb l’automòbil? Què passa amb el que ens ve, i ens vindrà, de la Xina? La resposta és clara, és coneguda i està experimentada: formació, tecnificació, internacionalització, creativitat, ... En un món en creixement hi ha moltes oportunitats, però fan falta sacrificis de recursos, d’actituds. I no deixar abandonats a la seva sort a aquells afectats per la dinàmica dels temps actuals. Som suficientment rics per trobar, i donar, sortides a les persones i espais geogràfics afectats. Sols cal posar-s’hi abocant els recursos que siguin precisos. Que això té costos? Evident, però els podem pagar. Sinó la imparable onada de la globalització s’emportarà per endavant de forma traumàtica totes les tanques que vulguem aixecar,... encara que tinguin sis metres d’alçada com les de Melilla.
(foto: Sergio Ruiz)

Mataró, 31 de desembre.

29 de desembre, 2005

El 2005 en dotze imatges i alguns enllaços*.

* (dedicat als amics/es i als companys/es)
Gener
Què ens portarà l’any? Foto Pep Molsosa
(serà l’any dels blogs i de l’Estatut)


Febrer

Esforços frustrats. El referèndum de la Constitució europea.

(en Ramon Bassas llegeix els resultats a Mataró)

Març

La crisi del tèxtil. Taula rodona a l'Ajuntament de Pradoluengo (Burgos)

(Agraïment a la companya Mar Arnáiz)

Abril

Educació pel desenvolupament. Escola a Usera, Madrid.

(Agraïment a Mª Gracia García)

Maig

Encontre grup d’amistat hispano-italià. Roma

(Visita als Museus vaticans)

Juny

Coneixement de la realitat econòmica de El Bierzo

(Agraïment a la companya Charo Velasco)

Juliol

Jornades ciclistes parlamentàries.

(amb el Ministre de Treball, Jesús Caldera)

Agost

Vacances a Itàlia.

(Un viatge ressenyat a les postals de vacances)

Setembre

Inauguració de l'estació de la E.S.A.

(falcons disposats a cruspir-se els "pardalets" que s'endinsin a l'antena d'espais profunds)

Octubre

Ribeira Sacra.

(en ocasió de la visita a Termatalia. Agraïment al col·lega Celso Delgado)

Novembre

Debat d'acceptació de l'Estatut al Congrés.

(foto Segio Ruiz, per MataróReport)


Desembre

Comunicació. Amb en Josep Mª Cano a Ràdio Arenys de Mar

(programa "La Placeta", cada quinze dies els divendres a les 12h.)

Mataró, 29 de desembre.

25 de desembre, 2005

Nadal

Tot recordant les vacançes d'estiu a l'Umbria.


Perugino: L'adoració dels Mags.

Amb els millors desitjos de Pau i properitat

24 de desembre, 2005

Reflexió de Nadal

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca...


Hi ha aproximadament 1.000 milions de persones al món, la sexta part, que viuen en la pobresa extrema. Els seus ingressos tan sols són uns cèntims al dia. Són persones que s’enfronten a desafiaments desconeguts pel món ric actual.

Les persones que tenen les necessitats bàsiques cobertes de forma precària, els pobres a seques, son uns altres 1500 milions. Se’n diu (?) la pobresa moderada. Junt amb els anteriors representen el 40% de població mundial.

Uns 2500 milions estan en el món de les rendes mitges, encara que no se’ls reconeixeria com a part de les classes mitges segons criteris dels països rics.

Finalment hi ha 1000 milions, una altra sexta part de la humanitat, que pertanyem a les rendes altes. En aquest tram, hi ha pobresa relativa. Són aquelles persones que tenen un nivell d’ingressos per sota d’una proporció donada de la renda nacional. Per ex. el 25% del PIB per càpita a Espanya és uns 5000 $. A la Xina el PIB per càpita és de 5600$

Lectura recomanada: “El fin de la pobrezaJeffrey SACHS, Ed, Debate, M-2005.

De la introducció del autor:
“¿Tendremos el buen criterio de emplear sabiamente nuestra riqueza para sanear un planeta dividido, poner fin al sufrimiento de quienes todavía están atrapados por la pobreza y forjar un vínculo común de humanidad, seguridad y metas compartidas entre culturas y pueblos?”

Del proleg del cantat de U-2, Bono. Dues frases:
“La igualdad es una idea grandiosa, relacionada con la libertad, pero se trata de una idea que no está libre de costes. Si somos serios, tenemos que estar dispuestos a pagar el precio.”

“No podemos decir que nuestra generación no sabía cómo hacerlo; no podemos decir que nuestra generación no podía permitírselo; tampoco podemos decir que nuestra generación carecía de razones para hacerlo. Está en nuestras manos.”


Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-,
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora dels postres
i desprès de mirar-nos arrencarà a plorar.
Joan Salvat-Papasseit

Mataró, 24 de desembre.

22 de desembre, 2005

OMC-Hong Kong

Al Ple d’ahir vaig preguntar al Ministre Montilla pels resultats de la recent reunió de la O.M.C. a Hong Kong. Transcric la pregunta i la corresponent resposta.

Sr. Ministro:
Hace pocos días, el Secretario General de Comercio exterior de su Departamento, en
comparecencia en la Comisión de Industria, Turismo y Comercio, nos ilustró sobre las dificultades que tenía la reunión que la O.M.C. iba a celebrar en Hong Kong, y sobre la posición del Gobierno español en el marco de la U.E. en la misma.

El debate para una mayor liberalización del comercio internacional iba a librarse, se está librando de hecho, casilla por casilla de una matriz formada por países, por un lado, y productos y sectores económicos por otro. Y probablemente, el resultado positivo o negativo en alguna casilla sería a costa del resultado inverso en otra casilla. De ahí la gran dificultad del debate y el pesimismo existente sobre las posibilidades de avanzar en los objetivos propuestos, especialmente los ligados al desarrollo de los países más pobres.

Celebrada ya la reunión es preceptivo preguntar al Gobierno: ¿Cuál es su valoración de la misma y los acuerdos alcanzados?

Gracias, Sr. Ministro. Gracias, Sr. Presidente.

La resposta del Ministre va ser la següent:
Gracias, Señor Presidente.
Señoría, la Conferencia Ministerial de la OMC celebrada estos últimos días en Hong Kong, aún suponiendo un modesto avance en las negociaciones de la Ronda de Doha, ha servido para consolidar un esperanzador camino que tendrá su continuidad en Ginebra el próximo año.
A pesar de que no se han alcanzado las ambiciosas pretensiones españolas y europeas, fundamentalmente debido a la abismal distancia existente entre las posturas representadas en el seno de la Cumbre, se han consensuado determinados acuerdos que posibilitarán un marco de referencia adecuado para futuros logros.
En este sentido, es de destacar el paquete de medidas acordado a favor del desarrollo, que redundará en beneficio de los países más pobres, y supondrá un paso más en el camino emprendido hacia la eliminación de las barreras comerciales y el acceso al libre mercado de los países en vías de desarrollo.
Es de subrayar que este acuerdo no hubiera sido posible sin el compromiso condicionado de la UE de eliminar las subvenciones a las exportaciones agrícolas para el final de 2013.
Asimismo, se ha avanzado en el paralelismo exigido por la Unión Europea a estos países desarrollados en el mencionado concepto.
Esta disposición europea pone de manifiesto, una vez más, el firme compromiso de España y la UE a favor del desarrollo y la lucha contra la desigualdad.
Sin embargo, todavía queda mucho por hacer. Hong Kong supone un punto y seguido que permitirá que, en los próximos meses, continúen las negociaciones a nivel técnico, y que queden así fijadas las modalidades de negociación para el próximo año.
En definitiva, el Gobierno de España valora positivamente el esfuerzo realizado por todos los países participantes en la Cumbre de Hong Kong, esperando, finalmente, que la Ronda de Doha sea un éxito y que estando, como está, centrada en el ámbito del desarrollo, ayude a sentar las bases que permitan superar la actual brecha económica existente entre el primer y el tercer mundo.
Señoría, a Cancún fuimos con grandes esperanzas que posteriormente, por desgracia, no se materializaron. Hong Kong, a pesar del pesimismo inicial, ha supuesto un pequeño punto de inflexión, que nos permitirá seguir avanzando con una perspectiva comercial más justa.
Muchas gracias.
Madrid, 22 de desembre.

Postals: Loteria de Nadal




21 de desembre, 2005

L'estat de l'economia i de la hisenda


Compareixença quadrimestral del Secretari d’Estat de Hisenda, Miguel Angel Fernández Ordóñez, per explicar l’evolució de l’execució dels Pressupostos de l’Estat d’enguany.

D’entrada una explicació de com va l’economia en general, al món i a Espanya. Aquí això marxa a tota vela. Els indicadors objectius, tots, ho diuen: Creixement, ocupació, inversió, cotitzacions, rendiments fiscals, construcció,...Respecte al dèficit corrent de la balança de pagaments diu una cosa que m’agrada sentir: el dèficit ja no té el mateix sentit amb la moneda única. Quelcom semblant fa temps que estic pensant i no aconsegueixo aclarir-ho. Malgrat tot, no podem tenir una actitud d’autocomplaença ja que cal estar previnguts perquè arribaran altres temps, no tant bons, o millor dit, potser dolents, i no podem comportar-nos com a nous rics.

Cal recordar, altre cop, que som el vuitè PIB del món, encara que per càpita no estem entre els primers però no gaire lluny d’ells.

Quant parla, ja concretament, del pressupost els euros li sobreeixien per tot arreu. Els impostos directes han crescut, fins a novembre, un 20.7%; els indirectes un 7,4%; les taxes, un 20,9%,...La Hisenda Pública viu un moment dolç, els comptes de l’Administració Central tancaran amb superàvit. Si, no els del conjunt de l’Estat mercès al superàvit de la Seguretat Social, sinó en la pròpia de l’Administració Central. Si això no és expressió de que l’economia va bé i que hi ha confiança notable no crec que hi hagi millors indicadors.

Reflexions addicionals sobre la compareixença:

1. Els grups petits, tots ells, desapareguts. No hi eren, malgrat la importància del tema. No donen abast, i segurament tal com van els números, no creuen pertinent esmerçar-hi temps, ja que no tenen res a dir-hi de més.
2. S’estan esgotant els discursos recurrent: els del PP, que tot va bé gràcies a ells, i els del PSOE que el que no va és per culpa dels altres. Desprès de quasi bé dos anys això ja no serveix, ha caducat.
3. Això de la Hisenda Pública i de l’economia a Espanya va molt bé. No cal tornar-hi.
4. El PP ha de fer algun discurs, difícil ho té. La competitivitat, la necessitat de reformes estructurals i... l’Estatut. Si, al final de la exposició de la seva visió de la situació, la portaveu popular va advertir el perill de futur que representava per la Hisenda pública l’Estatut. ¡España desaparece! Renoi, quina dèria!
Madrid, 21 de desembre.

Postals: L'hivern

Jornades ciclistes parlamentaries

A començaments de l'estiu passat, quant es va acabar el període de sessions, es van celebrar les 12 jornades ciclistes parlamentaries. Jo hi vaig participar per primera vegada. Van ser cinc dies de esbarjo, esport i companyonia entre diputats/des i senadors/es de tots colors per terres de Cantàbria. Fèiem uns 60 Km. cada dia pel matí amb algunes parades per avituallament (?) i aprofitàvem la tarda per reposar i visitar el que els Alcaldes que ens hostatjaven volien ensenyar-nos.


Ara, quasi bé mig any després, els organitzadors han aconseguit fer-nos arribar en suport digital les fotografies, tot un munt, que es van fer i que seran un bon record d’aquelles jornades.

M’ho vaig passar bé, sort que havia fer una certa preparació sortint cada diumenge per les carreteres properes a casa, i si vull repetir l’any que ve hauré de tornar a fer-la, ja que per una causa o altra tinc una mica descuidat l’esport, i em convé per la salut física i mental.

Madrid, 20 de desembre.

19 de desembre, 2005

"Bolos" de l'Estatut


Aquest cap de setmana les Agrupacions socialistes de Vilassar de Mar i de Canet m’han convidat a fer xerrades públiques a les seves localitats sobre l’Estatut. Divendres al vespre i diumenge al matí, ja em tems complint amb la meva obligació envers els companys.
Tenia una certa prevenció sobre les reaccions que podien desfermar les meves explicacions sobre el tema. He escrit força sobre l’Estatut, tant al Capgros.com com en aquest blog, i en to força crític, per pensar que la meva posició heterodoxa, distant i certament discrepant sobre la conveniència, el procés, i el resultat dels projecte de nou Estatut, podria no ser ben rebuda i acceptada.

Els parlo de perquè passen les coses que passen. Quina perspectiva hi ha a la llum de les reaccions existents. Perquè es produeixen aquestes reaccions vist el projecte presentat. Perquè s’ha fet aquest projecte, i perquè a Catalunya hi ha l’ambient que hi ha. Començo amb la transició del 77 i acabo confessant que no sé com s’acabarà la pel·lícula. Vaja!, tot el que ja he dit en aquesta bitàcora.

Doncs, no. Tot al contrari. He de manifestar una certa sorpresa en la reacció que he trobat en el públic assistent, unes vint persones a cada acte. Els he trobat receptius al que he dit, i les intervencions posteriors a la meva exposició no ha estat pas crítiques amb el meu posicionament, sinó que corroboren un estat d’ànim que indica una “tipera” de l’ambient nacionalista que sembla que fins hi tot els socialistes n’estem empeltats. N’estan farts, ells són socialistes, no nacionalistes. Doncs si, la gent diu que ja n’hi ha prou i em dona gràcies per dir-los el que ells també pensen. Al menys els que s’expressen.

Per pensar-hi. No jo, sinó els que manen. A veure com resolem el tema. Com els he dit a la xerrada, la responsabilitat dels socialistes és trobar una sortida sense que això comporti la sortida de les responsabilitats que tenim.

Mataró. 19 de desembre.

Teodor Garriga i Osca

L’Ajuntament de Premià de Dalt decideix atorgar el títol de fill adoptiu de la població al veterà periodista radiofònic Teodor Garriga i Osca que ja fa 30 anys que viu a la localitat. Em conviden al acte, i el dissabte al matí assisteixo al Ple Municipal en que s’acorda el nomenament.

En Teodor Garriga té 96 anys. És un vell exponent de la Catalunya del primer terç del segle passat. Impulsor de noves formules periodístiques de l’època, la ràdio, va viure i protagonitzar en directe esdeveniments d’aquells temps turbulents: La República, la Catalunya autònoma, la guerra civil, l’exili,...

Només dues notes de la seva vida, que és part de la nostra història i que vaig aprendre ahir a Premià de Dalt. L’Alcalde, el republicà Sebastià Pujol amb qui vaig compartir breument tasques al Consell Comarcal del Maresme, va llegir emocionat, el poema que Teodor Garriga va escriure el dia que va sortir del camp de concentració d’Argelers dedicat als seus fills que encara estaven a Barcelona. Carretera enllà, la mateixa que havia fet per ser internat, pensava en els seus menuts després d’una amarga peripècia sense tenir clar quina de nova n’hi esperava.

L’altra, d’una gran força periodística, la va llegir en Jordi Margalef, president avui de Ràdio Associació de Catalunya, l’eina professional de Teodor Garriga. Estació de Montauban a la França ocupada pels nazis a la segona guerra mundial. En Teodor es troba amb que arriba el bisbe guarnit de pontifical amb una caterva de capellans. Al poc arriba un tren amb els vagons tancats i custodiat per les SS. Hi van jueus cap als camps d’extermini. El bisbe amb un megàfon crida als de dintre el tren que els lliurin els fills per salvar-los del previsible destí que els espera. Després d’uns moments, finestres que es trenquen i infants que són llençats a l’andana entre els xiscles i crits de dolor i desesperació. En Teodor Garriga hi era i ho explica. Carai! Quina escruxidora noticia.

L’homenatjat per acabar, ens explica algunes anècdotes de la seva vida. Una, que va manipular, i així ho confessa dient que ho tornaria a fer, amb les tècniques del moment, els discursos de Queipo de Llano que feia des de Sevilla durant la Guerra Civil fent-li dir el que no deia, el que va motivar que aquell digués que el penjaria pels collons (sic) quant entrés a Barcelona. Una altra, que a l’exili va recollir a casa seva a un pistoler de la FAI que vagava perdut pels carrers de Tolosa i que durant la guerra l’havia anat a buscar a casa seva per matar-lo. De pel·lícula total! La vida, la mort, la lluita, la supervivència, la solidaritat.

Ara en Teodor Garriga viu el final de la seva vida, com ell mateix va dir, amb el reconeixement dels seus companys de professió i dels seus veïns. Felicitats, mestre!

Llibre recomanat: "La meva vida i Ràdio Associació de Catalunya". Teodor GARRIGA / Xavier GARCIA. Ed. Proa, B-1997
Mataró, 19 de desembre.

Temptació

Proposició de Llei sobre igualtat del home i la dona en l’ordre a la successió dels títols nobiliaris.

No sé a sant de què ve aquest tema al Congrés. Suposo que en el marc de la igualtat de gèneres que ara s’estila (això de s’estila no implica cap sentit pejoratiu, sols és la constatació de la realitat) cal adequar també aquest tema perquè les noies i les senyores puguin accedir als títols que per herència els corresponguin de marqueses, comtesses, o duquesses. Quina olor a naftalina!!

Els d’ERC presenten una esmena, curiosa, proposant abolir tots el títols nobiliaris a excepció dels corresponents a la Monarquia. Curiosa, doncs, provenint d’uns republicans declarats.

Els republicans no declarats tenim temptacions, i més quan els d’ERC no hi donen gaire importància a la seva pròpia esmena i deixen sol al bon jan d’en Tardà. El seny s’imposa (?) i superem el parany votant a favor de l’equiparació en la consecució dels títols nobiliaris. Ves per on..., nosaltres, fills de les classes subalternes.

Cabrils, 18 de desembre


18 de desembre, 2005

La votació de la LOE

Ja l’hi hem donat la volta.

El debat sobre les bondats de la LOGSE que va aprovar el Govern de Felipe González als començaments dels 90 va comportar que el PP presentes la seva alternativa, la LOCE, la Llei de qualitat de l’ensenyament. No sóc del ram ni m’ho he estudiat a fons per saber si la LOGSE va ser o no una bona Llei, i si va servir per les pretensions que tenia. La seva revisió no va ser, però, fruit d’un debat que es resolgués en un consens. Ja fa temps que això no és possible a Espanya. Blanc o negre. Bons o dolents. La revisió es va fer per una nova llei a la que sols van donar suport els que la proposaven, el PP, i els canaris (bé, aquests sempre recolzen al Govern, al Govern que sigui) i la contra de tots els altres grups, al mig d’una discussió social i professional, als meus ulls, confosa: la història, la religió, els aprovats,...

I ara, després de parar la seva aplicació tot just arribat el nou govern sortit de la voluntat popular del l’any 2004, s’ha presentat, discutit i aprovat la LOE, una nova llei d’educació. La tercera en quinze anys.

El resultat de la votació que vam fer el dijous passat al Congrés va ser el següent:
Presents: 325 diputats (per cert, el cap de l’oposició, en Rajoy, no hi era. No en sé la causa, però l’absència és significativa)
A favor: 184. PSOE, CiU, ERC, PNV, CC, i IC-V
En contra: 134. PP.
Abstencions: 7. IU, BNG, CHU, NB. (notis la diferència de vot entre IC-V i IU, pocs i dividits. Pel que es veu sembla que als radicals els costa acceptar algunes coses).

Nota al marge: acabada la votació la Ministre San Segundo va tenir el gest d’anar a abraçar-se amb el portaveu socialista, el meu triple veí (d’escó, de despatx i de residència) Raimundo Benzal, diputat per Múrcia.

El cert és que tenim (a l’espera de completar la tramitació al Senat) una nova Llei d’educació, la LOE sense estar consensuada pel conjunt de les forces polítiques del país. Els uns contra els altres. Al revés de l’anterior, la LOCE, però igual amb parcial recolzament.

Molta ideologia en el tema de l’educació. Tothom està d’acord que és el futur, però dreta i esquerra ho veuen diferent. Doctrina, mètodes, control, valors, ...? El resultat de qui té el millor enfocament l’establirà la societat amb les seves opcions en funció de les perspectives que hi vegi pels seus fills i dels resultats que es vagin donant. El cert és que aquest tema és cabdal pel esdevenidor de la nostra col·lectivitat. El temps dona i treu la raó, però la magnitud del repte comporta, pel que ens hi juguem, que no hem de abaixar la guarda.
Cabrils, 18 de desembre.

14 de desembre, 2005

Molt bé, Jordi


Jordi Borja (que no goso dir amic, però si conegut) publica avui un article a “El Pais” sobre el procés del Estatut. M’hi he sentit identificat.

Fa mesos que estic dient coses semblants, des de dins del P.S.C., evidentment no tant ben estructurades com ho fa en Borja.

La visió que tenim els que no som nacionalistes; els que esperàvem un nou Govern a la Generalitat per fer una nova forma de gestió, no per prioritzar qüestions identitaries; els que creiem que el redactat de la proposta és manifestament millorable i escurçable; els que pensem en termes globals, del món d’avui, i locals, de la realitat quotidiana.

Però alhora com a demòcrates nascuts, crescuts, i habitants de Catalunya pensem que les nostres idees, per les que lluitem, són tan legítimes com les del que en tenen d'altres, i que per sort gaudim ara d’un sistema per debatre-les pacíficament. I que cal assentar-se i parlar. No si val dir d‘entrada que no, rebutjar propostes, dir que s’està trencant Espanya i que s’està canviant la Constitució, sense fer el debat del que ja veurem que en sortirà.

Jordi, molt bé per demanar “La Paz y la Palabra”. Quant records ens porta aquesta frase!. Crec, però, que estem en minoria.


Madrid, 13 de desembre. Que Santa Llúcia ens conservi la vista!

(De les pintures negres de Goya, Museu del Prado)

13 de desembre, 2005

Transport col·lectiu


L’estació del final del primer recorregut del ferrocarril a la Península Ibérica està a cinc minuts a peu de casa meva. Fins ara el tren em portava fins al aeroport directament, parant, això si, a totes les estacions i baixadors que hi ha al recorregut. Sabia que el trajecte durava uns 65 minuts. Podia llegir, dormir, fer el badoc, garlar amb algun conegut amb qui coincidia,...

Avui ha estat diferent. Les obres (sembla) del AVE per entrar a Barcelona han trastocat aquest panorama. Ara cal baixar del tren a Barcelona - Sants, pujar al pis superior i tornar a baixar a una altra andana per agafar un comboi que passi per El Prat. Mira que bé, un de dos pisos. D’aquests no en tenim al Maresme! Al Prat baixa, i estigues atent ja que cal agafar-ne un altre que sols faci el trajecte llançadora amb l’aeroport. Bé, tres trens (trencs, que en diem a Mataró). Però, al aeroport la passarel·la que portava a les terminals està fora de servei, no en sé la causa, i hi ha uns autobusos que t’hi apropen. Quart canvi. Aquests autobusos son antics, amb esglaons, i passadís estret amb seients a banda i banda. Els pobres viatgers que van amb grosses maletes tenen les seves dificultats per encabir-les. Haguessin pogut aprofitar aquells grossos autobusos de transportar passatgers per les pistes, però no deuen poder circular pels carrers per estar fora de mides. S’hauria de fer una excepció ja que serien molt més còmodes.

A mi em toca continuar a peu, com abans, ja que l’autobús et deixa a la primera terminal, la A, i el pont aeri esta a l’altra punta del aeroport, a la C. Vaja! Fins aquí una mica més complicat del que ja ho tenia.

Pel general, tinc poques queixes del funcionament del Pont Aeri entre Barcelona i Madrid, potser que sóc de bon conformar. Sé, però, que fet i fet, de l’enlairament a tornar a caminar sortint de l’avió sol ser una hora i quart. Tant a Madrid com a Barcelona les noves pistes comporten llargs recorreguts per terra fins arribar a les terminals.

A Madrid continuo en transport públic, sobre tot per economia. El taxi pot arribar a costar entre 17 i 20 euros, mentre que en Metro, comprant una T-10, surt per 56 cèntims. Clar que n’haig d’agafar tres. Cal fer una caminada, sort que hi ha cintes rodants, fins al primer, la línia 8 que acaba a Nuevos Ministerios. Allà, cal agafar la línia 10. (hi ha companys/nyes que baixen abans, a Colòmbia, i agafen la 9, però jo em vaig afeccionar a fer aquest trajecte) fins a Tribunal (el nom ve de que hi ha el Suprem), i en aquesta estació nou transbordament per anar a la línia 1 que és la més antiga de la capital per acabar baixant a Sol, a la Puerta del Sol. Quant torno a veure la llum del sol, mira que bé, estic al quilòmetre zero de les carreteres radials d’Espanya. Una curta passejada per la Carrera de Sant Jerónimo, farcida de turistes i de visitants ocasionals típics dels centres de les capitals, i ja estic a casa (bé, a la casa de mitja setmana), a tocar de la feina.


He sortit a tres quarts d’onze de casa i son quasi bé les quatre. Sort que a l’avió ens han donat quelcom per picar, sinó arribaria defallit. Quina excursió! Hauré d’afinar més els temps en propers desplaçaments, o provar alternatives. Potser tot amb tren aniria més bé ja que sols en serien dos i em deixarien a Atocha que tampoc no és gens lluny de casa. Veurem.

Madrid, 12 de desembre.

12 de desembre, 2005

11 de desembre, 2005

Reacció*

*(article per Capgros.com)
Creixen les reaccions a Madrid contra el projecte d’Estatut que aprovat pel Parlament de Catalunya ja ha començat la seva tramitació al Congrés dels Diputats.

Encara no s’han apagat els crits de la darrera manifestació de la dreta contra el Govern a la Puerta del Sol, en defensa (sic) de la Constitució (que com va reconèixer en Piqué es va fer pel que es va fer), i no tardarem gaire a saber el seu resultat en els estudis demoscòpics que auguro que no seran positius pels socialistes.

Els que foren Presidents del Congrés i del Senat en el període constituent encapçalen un manifest de “abajo firmantes” publicat a la premsa (quantes coses està aprenent a fer la dreta!) titulat “En defensa de la Constitución española”, evidentment per culpa de l’Estatut:
“Por esto produce alarma en el cuerpo social la presentación al Congreso de los Diputados del llamado nuevo Estatuto de Cataluña, que en muchos de sus extremos es manifiestamente anticonstitucional, y cuya aprobación supondría avalar un intento subrepticio de reforma de la Constitución.”
I enganxats també a les noves tecnologies de la comunicació anuncien una web pròpia.

Però no és solament la dreta, intel·lectuals de reconegut prestigi com el catedràtic d’història econòmica Gabriel Tortellà es mullen en el tema. En un article a “El País” que titula: La razón de la sinrazón, molt en la línia ortegiana acaba dient:
“Yo confieso no conocer la solución del problema. Parafraseando a Ortega, el problema del nacionalismo no se puede resolver. Hay que conllevarlo. Pero creo que quienes tomas decisiones políticas deben tener esto muy claro: hay una lógica muy poderosa en la irracionalidad nacionalista: hay razón en la sinrazón y, si esto se olvida, las consecuencias pueden ser catastróficas.”

El premi Espasa d’assaig d’enguany a estat atorgat al treball de Irene Lozano publicat amb el títol: ”Lenguas en guerra”. Defensa del bilingüisme des de una opció progressista, diu l’autora.
“Hacer monolingües de una lengua minoritaria a hablantes de comunidades bilingües o proporcionarles un deficiente conocimiento de la lengua escrita, por no trabajar con ella los textos escolares y relegarla a mera asignatura, equivale a restarles oportunidades de antemano, sin dejarles elección, por más que complazca a coleccionistas de especies endémicas o a extravagantes muñidores de hechos diferenciales.”

I el reconegut historiador i comentarista progressista Santos Juliá en el seu comentari quinzenal al suplement Domingo també de “El País” fa un article demolidor: Sin ningún entusiasmo, que acaba brutalment (al menys per a mi) :
“Por eso, cuando se vuelve a oír esa copla, si la cantan los amigos, se le podrá, y aún deberá, prestar una cortés atención, pero que no pidan que salgamos a la calle a tocar palmas porque, la verdad, de lo que te entran ganas es de quedarte en casa y meterte en la cama a dormir.”

Fins a on, doncs, estan disposats a portar els que proposen l’actual redacció de la reforma d’Estatut, que no oblidem-ho són 120 sobre 135 del components del Parlament, el seu contingut? Més enllà de la seva convicció sobre la necessitat, la bondat i la legitimitat del text, amb qui pensen que es pot aprovar? En la situació, que he apuntat breument, de quins aliats disposen per avançar?

Una “gola profunda” bon coneixedor, per pròpia experiència dels ambients socials, polítics i econòmics em tranquil·litza explicant-me que els interlocutors tenen clar el panorama, que fins hi tot alguns estan espantats ja que no se’l havien imaginat. I que el risc de l’alternativa és pitjor que un bon redreçament de la situació, que és el que cal fer, i pronostica què succeirà. Algun altre m’apunta les conseqüències del resultat del No francès a la Constitució europea i de les reflexions que se’n treuen.

Aquests dies de commemoració del aniversari de la Constitució espanyola del 78 s’ha parlat molt de consens. De com, llavors, el que va sortir no va satisfer completament a ningú, però va poder ser assumit per tots. Tal com va dir el President de Les Corts, Manuel Marín, parafrasejant al Rei:
“Si la Constitución hubiera de ser imaginada por cada uno, no habría Constitución posible.” I va afegir: “Si los Estatutos hubieran de ser imaginados por cada uno no habría Estatutos posibles.”

Però, ai!, aquests són mals temps pel consens. No hi ha cap voluntat d’acostar posicions, ho dic en general, ja que s’entén com a cessió i símptoma de debilitat amb l’adversari. I les manifestacions de feblesa no són ben vistes en una societat que sols sap veure guanyadors i perdedors, no governants constructors de projectes en que s’hi trobin còmodes amples majories de ciutadans/nes.

Javier Pérez Royo ens deia fa pocs dies que la dreta considera que va fer masses cessions en el tema territorial en la Constitució del 78, i que ara sinó pot tirar-les enrera, que algunes ja voldria, no està disposada a fer cap més pas cap una Espanya diferent de la que ells creuen i volen.

Alguns ingenus i/o irresponsables pensen que sols per que creuen que els legitima la raó, bé, la seva raó, poden superar els límits existents. Potser no tardarà gaire a sortir algun convençut de les teories conspiratives de la Història per explicar-nos que han estat manipulats pels seus pretesos adversaris.

Crec que es difícil avui, tant a Espanya com a Catalunya, i segurament també a Europa, plantejar-se la superació del funcionament de l’Administració pública, que és l’eina que tenim les col·lectivitats modernes per conviure i avançar conjuntament, més enllà dels nacionalismes. Es creu que sols sobre bases “nacionals” es pot treballar per les col·lectivitats, i potser resulta que ni per llengües, ètnies, religions, sentiments, economia, ..., ja no n’hi ha de nacions. Ondia! Si descobríssim i acceptéssim, que ja no som una nació, qualsevol, la que sigui.. Quin daltabaix per a molts! No és enrera, sobre bases ja superades del nostre camí, com construirem el futur, sinó proposant als que compartim avui els mateixos problemes noves respostes, segurament imaginatives per no explorades encara, als temps que ens esperen. Encara que, dissortadament, em sembla que aquest és un tema tabú a Madrid, Barcelona i Brussel·les.

No puc sostreure’m de transcriure l’inici del últim llibre que acabo de començar:

“Hace poco más de un siglo, la esperanza de vida en Europa era de treinta años, como el de Sierra Leona en la actualidad: lo justo para aprender a sobrevivir, y culminar el propósito evolutivo de reproducirse. No había futuro ni, por lo tanto, la posibilidad de plantearse un objetivo tan insospechado como el de ser felices. Era una cuestión que se aparcaba para después de la muerte, y dependía de los dioses.”

“El viaje a la felicidad” Eduardo PUNSET. Ed. Destino, B-2005.


Madrid, 8 de desembre.

05 de desembre, 2005

De gats i gossos



(Aquesta és la "Mini", la gata de casa)



La Montse Colldeforns, portaveu del G.P.S. a la Comissió de Medi Ambient em passa la defensa de la posició del grup en el debat d’una proposició no de llei (PNL) del grup parlamentari de CiU que insta al Govern a promoure l’aprovació d’una norma que prohibeixi la comercialització de productes fabricats amb pells d’animals domèstics. Sembla que hi ha una activitat notable sobre aquest afer des del Sud Est asiàtic.

Una PNL igual ja va ser proposada, també per CiU, la legislatura passada, a la Comissió d’Economia (10/12/03), i després de ser discutida es va aprovar. Malgrat això, com que llavors s’instava al Govern per què impulses l’estudi de la prohibició en l’àmbit de la U.E. i com que aquesta no havia aconseguit prendre cap iniciativa sobre el tema, encara que n’havia parlat força, els de CiU tornaven a la càrrega demanant que fos el Govern d’aquí el que dictés la prohibició.

En l’actual marc en que es mou el nostre comerç internacional una mesura d’aquesta mena ja no és possible, pel que el G.P.S. va proposar una esmena de substitució que demanava que el Govern proposes directament la prohibició a la Unió Europea. L’esmena, amb una altre afegit del grup del P.P. sobre que es fes d’acord amb les lleis de protecció dels animals de les Comunitats Autònomes, va ser acceptada, i la proposta va sortir per unanimitat.

(Aquest parell són els gossos d'en Jaume, a Mèxic)


Em va venir a la memòria una imatge de la meva infantesa a Cabrils. La del personatge que en bicicleta i al crit de: “Pellaire, pells de conill!!” recorria els pobles comprant les pells dels conills que anaven a la cassola els dies de festa. Suposo que era per aprofitar-les industrialment. Aquest fet seria inversemblant, per exemple, als Estats Units ja que els conills allà son entranyables animals de companyia. Res, les cultures.


(Albert DURERO, Llebre. 1502)


Mataró, 4 de desembre.

Comissions

Aquesta setmana, el dimecres al matí, em coincideixen alhora dues comissions de les que sóc membre. A la Comissió d’Indústria, Turisme i Comerç compareix el Secretari General de Comerç per explicar l’evolució del comerç exterior i les perspectives de la propera reunió de l’O.M.C. a Hong Kong. Com a portaveu del G.P.S. del tema no puc fallar, però a la mateixa hora, al pis de sota, hi ha reunió de la Comissió de Medi Ambient, i un dels punts a tractar va del comerç de pells d’animals domèstics que he de portar personalment. No puc anar, ja que també es fa a la mateixa hora en el mateix edifici que les altres dues reunions, una jornada que Intermón-Oxfam organitza per explicar als diputats/des la seva posició i de les ONG’s pel desenvolupament front la reunió de l’O.M.C. abans esmentada.

Començo el matí, esmorzant al Gran Casino de Madrid, on Patxi López fa una exposició política en el marc de Nueva Economía Forum. Sols tinc temps d’escoltar el seu discurs i les dues primeres preguntes ja que haig de sortir cap el Congrés. Em quedo amb unes frases del socialista basc: “La paz es para que nadie saque réditos de ella”, "No podemos construir nada desde el olvido. Pero tampoco nada desde el odio", "No nos vale cualquier como, cuando, con quien y para que."

A la Comissió el Secretari Gral. de Comerç exterior, Alfredo Bonet, explica novament l’estat del dèficit de la balança comercial espanyola. Malgrat que s’incrementa el creixement de les exportacions i afluixa una mica el de les importacions, la diferència és molt important. Desgrana les mesures concretes que el Govern està prenent amb especial esment als Plans Integrals de Desenvolupament de Nous Mercats, la formació als empresaris per exportar, i els ajuts a la internacionalització de les pimes. (Sobre aquest tema fa temps que estic donant-li voltes ja que hi ha alguna cosa que no em quadra. En tornaré a parlar més endavant).

De la reunió de Hong Kong queden clars alguns temes: qui negocia per nosaltres és la Unió Europea. La posició europea ha estat discutida i consensuada abans de la reunió. La negociació en si és complexa ja que cal treballar amb matrius de grups de productes/grups de països i reduir els ajuts interns (subvencions a la producció), la competència d’exportacions ( ajuts a l’exportació), i l’accés als mercats (barreres aranzelàries i contingents) que són diferents per cada quadre de la matriu. Això comporta gran dificultat per arribar a acords, amb l’agreujant que aconseguir avantatges en un punt pot ser a costa de perjudicis en d’altre. Vaig preguntar-li si no era molt barroer plantejar que Espanya pot canviar agricultura per serveis, sense obtenir d’ell una resposta clara.

El principal tema és l’agricultura, vital pels països del Sud mentre que és relativa pels països rics ja que representa poca cosa del seu P.I.B. Aquesta seria una poderosa raó per no presentar les resistències que hi ha ara. Llavors, reflexiono, el problema seria un altre: Com mantenir el territori en una societat post industrial? Aquí crec que hi ha la clau del desllorigador: una visió de l’activitat agrària no com a activitat econòmica sinó com a activitat ambiental. Però aquest és un altre tema que no sé si està a la agenda dels governants dels països rics.

Madrid, 30 de novembre.

03 de desembre, 2005

Respostes

Aquest dies m’arriben a la bústia de l’ordinador molts correus derivats de la situació política de crispació que viu el país. Ara m’ha donat per contestar-ne alguns ja que em sembla que rebutjar-los sense més fem un flac favor al debat democràtic. Encara que penso que en general no és que serveixi de gaire donat el “parti pris” dels comunicants, però mai se sap...

Un comunicant m’envia un arxiu amb el títol “No en mi nombre” amb imatges dels atemptats terroristes d’ETA, les seves conseqüències i la suposada negociació del Govern, i jo que li contesto:

Fui amigo y compañero de Ernest Lluch. Creo que puedo decir en su nombre y en su memoria que siempre hay que dialogar, él si lo hizo y lo hubiera continuado haciendo.

Un altre (as_tolerancia) m’envia copia del article que Pedro J. Ramirez va publicar a “El Mundo” el diumenge passat, i jo que li responc:

Gracias, no se moleste más. Mi médico me prohibe degustar semejantes productos.

Això motiva una contrarèplica del meu comunicant que diu:

De nada. No sabe cuanto siento sus problemas de estomago. Le deseo una pronta recuperación de su enfermedad. Se por experiencia cercana que las dolencias de estomago son penosas y lentas de resolver, maxime si se tiene un trabajo estresante... Espero que cuente con la ayuda de un facultativo reconocido para aliviarle de las molestias. Por si le sirve, mi medico dice que siempre recomienda Omeprazol + Primperan, y unas vacaciones de 4 años en Cuba... por lo visto es infalible! aunque yo creo que el mejor remedio es la tranquilidad, y no tener deudas con nadie (léase Bancos o Cajas de Ahorros) Atentamente,

I jo que li torno a replicar:

No, si no es un problema de estómago. Este ya lo tengo preparado de muchos años y visicitudes diversas. Es para mi tranquilidad general. No he estado, ni pienso ir a Cuba. A mi me gusta mucho España y sus gentes. Por ejemplo, pasaré toda la próxima semana de puentes varios aquí en Madrid, haciendo turismo que hay muchas cosas bonitas que ver. Las deudas... como todo el mundo, pues se pagan y en paz. Saludos cordiales.

Doncs, ja ho veieu. Així està el pati.
(Forges, a "El País" del 1 de desembre)

Mataró, 3 de desembre

Borja de Riquer

L’historiador Borja de Riquer escriu a “El País” un article responent a un anterior d'Antonio Elorza. Tot i que bàsicament és una resposta a les tesis dels nacionalistes espanyol farien bé, també, els nacionalistes catalans de donar-se per al·ludits. N’extrec l’acabament:

El actual contencioso identitario español no encontrará su arreglo buscando legitimaciones, superioridades y dictámenes identitarios en la historia, y menos aún abusando de ella, sino asumiendo críticamente ese pasado, percibiendo la compleja realidad del presente y pensando y proyectando futuros de convivencia respetuosa y democrática.

Constitució


Avui el Partit Popular convida als ciutadans/nes a manifestar-se a favor de la Constitució espanyola a la Puerta del Sol de Madrid. Si no tinc mal entès, la Comunitat de Madrid, l’Espe, organitza una lectura col·lectiva de la Constitució per part de la ciutadania que anirà llegint-ne fragments a la Real Casa de Correos.
Jo he de dir que m’afegiria al dos actes, i no em sembla malament que la dreta es manifesti públicament a favor de la Carta Magna i que en coneguin el contingut llegint-ne trossos. Per molts d’ells ja es hora que ho facin.

Encara que a alguns que si la coneixen i manipulen al personal, com a mals estudiants, els faria copiar en una pissarra cent vegades l’art. 147 que diu:

Artículo 147
1. Dentro de los términos de la presente Constitución, los Estatutos serán la norma institucional básica de cada Comunidad Autónoma y el Estado los reconocerá y amparará como parte integrante de su ordenamiento jurídico.
2. Los Estatutos de autonomía deberán contener:
a) La denominación de la Comunidad que mejor corresponda a su identidad histórica.
b) La delimitación de su territorio.
c) La denominación, organización y sede de las instituciones autónomas propias.
d) Las competencias asumidas dentro del marco establecido en la Constitución y las bases para el traspaso de los servicios correspondientes a las mismas.
3. La reforma de los Estatutos se ajustará al procedimiento establecido en los mismos y requerirá, en todo caso, la aprobación por las Cortes Generales, mediante ley orgánica

Potser desprès de fer-ho entendrien que moltes de les seves protestes no tenen sentit.

Mataró, 3 de desembre.

28 de novembre, 2005

Euromediterrània

Aquest dies es celebra a Barcelona la reunió B+10 commemorativa i continuadora dels 10 anys de la Conferència Euromediterrànea. El 1995 es va produir una trobada que ha resultat el punt de partida d’un nou esquema de relacions entre Europa i els països de la riba sud del Mediterrani. Des de llavors, amb alts i baixos, i segurament sense l’empenta que haguéssim volgut s’ha fet un camí que cal valorar malgrat les seves insuficiències i la manifesta insatisfacció.

Diu Paul Balta:

Mediterraneísta y mediterraneísmo: dos neologísmos. Los hemos acuñado, al igual que africanista y americanista, con la esperanza que acaben siendo aceptados. Mientras tanto, su ausencia en los diccionarios revela una situación paradójica: el Mediterráneo ocupa un lugar inmenso en la historia, en la literatura y la consciencia colectiva, pero el mediterraneísmo como proyecto político y unificador es bastante reciente.”

D’entre els molts documents elaborats, discutits i aprovats en aquests anys hi ha la “Carta de la comunidad de los pueblos del Mediterráneo”. N’extrec el que segueix:

IV. Por un futuro mediterráneo.
....
Conscientes de que el comercio, la cultura y la política siempre han estado unidos en esta cuenca, los mediterráneos – hombres y mujeres, simples ciudadanos y dirigentes – que aprueban esta Carta se comprometen a:

1. Hacerse cargo ellos mismos de su destino.
....
8. Hacer incapié en lo que tienen de común las múltiples culturas mediterráneas, y no en la diferencia, particularmente el lugar de la persona y el arte de vivir, enfrentándose al ascenso de los nacionalismos chovinistas, la xenofobia y los fanatismos, sin olvidar que el Mediterráneo ha sido siempre un mar de mestizajes.
....
11. Procurar que se restablezcan o consoliden los valores que han nacido y madurado en las orillas del Mediterráneo: la ética preconizada por las religiones y el laicismo; la democracia, condición para el desarrollo; el humanismo fundador de los Derechos Humanos; el diálogo, que implica respetar al otro; la libertad de pemsamiento que engendra modernidad.
....

Per concloure, un apunt esfereïdor: Al 1995 la producció de llibres publicats a la conca mediterrània va ser de 150.000 títols, dels quals el 75% ho van ser a l’arc llatí (Espanya, França, Itàlia), mentre que sols 1,5% ho va ser al països del Magreb. I de llavors ençà la distància s’ha fet més gran.

Llibre recomanat: Paul BALTA, “El Euromediterráneo”. Ed. del Oriente y del Mediterráneo. M-2005.

Cançó recomanada: Com, no! “Mediterráneo” de J.M. Serrat.

Madrid, 28 de novembre.

Interparlamentària

Reunió tot el dissabte al matí a Nicaragua (seu del P.S.C.). Es tracta de reunir els europarlamentaris, els parlamentaris de Madrid (diputats i senadors), els diputats al Parlament de Catalunya, i els Alcaldes socialistes de les principals ciutats i fer un repàs a la situació política. Reunió d’Estat Major, vaja!

Obre en Montilla i tanca en Pasqual. Exposicions de la situació econòmica i dels pressupostos de l’any que ve a Espanya i a Catalunya, per en David Vegara i en Martí Carnicer respectivament. Ambdós els segons en responsabilitats executives en la matèria. Del primer, res de nou que no hagi explicat (com que és la meva responsabilitat ja m’ho sé) Del segon a destacar el volum del pressupost de la Generalitat, 29.689 M. d’euros, quasi bé 5 bilions de les antigues pessetes. Per queixar-se de poc autogovern, Déu no do. I també el finançament de les inversions amb un 70,7% de recursos propis (estalvi pressupostari). Bé!

A la segona part, anàlisi de la situació a cada nivell. Frases a destacar:

Celestino Corbacho (Alcalde de l’Hospitalet i Secretari de Política Municipal)

“No sé si Catalunya és una nació, però si sé que el futur de Catalunya està en una escola que té en les seves aules alumnes de quinze, o més, orígens diferents.”

Raimon Obiols (euro-parlamentari):

“Si no tenim un discurs propi d’igualitarisme radical quedarem enganxats en la batalla identitaria i no tindrem res a fer. Els socialistes no podem tenir sols el discurs identitari. Cal més socialisme.”



Carme Chacón (vice-presidenta 1a. del Congrés dels Diputats), sobre la crispació:

“Per la dreta, o aquì gobierno yo o no gobierna ni Dios”.


Isidre Molas (vice-president 1er. del Senat), també sobre la crispació:

“Ataquen al President Rodríguez Zapatero per rojo, masón y separatista. Vaja! com abans!”.



Miquel Iceta (portaveu del socialistes al Parlament de Catalunya):

“Hi ha el risc que la política i la gestió es separi de la percepció de la gent, i que sembli que no estem preocupats pels problemes que preocupen als ciutadasn/nes”




Cabrils, 27 de novembre.






27 de novembre, 2005

Es parla de rodalies*

*(article per Capgros.com)


Nova interpel·lació sobre el funcionament del Servei ferroviari de rodalies de l’àrea de Barcelona. Jordi Jané (CiU) planteja el tema en el Ple del Congrés a la Ministre de Foment (172/000122, B.O.C.G. nº283, de 28/10/05). Aquesta li respon explicant l’esforç que s’està fet en la portada del AVE a Barcelona; el temps necessari perquè arribi el mou material mòbil ja encarregat .i que ja s’està fabricant; mentre tant, arranjaments d’estacions, de passos a nivell, d’instal·lacions de senyalització i comunicacions.

No satisfà gaire la resposta, ja que el que pateixen els usuaris és considerable i no es veuen propostes d’actuació immediata. A mi tampoc m’agrada i immediatament escrit, i envio, una carta a la Ministra dient-li la meva percepció, i oferint-me per explicar-li la necessitat de solució ja que com a usuari habitual, i coneixedor pel anterior càrrec d’alcalde de Mataró, alguna cosa en sé del tema.

De d’interpel·lació urgent se’n deriva la corresponent moció (173/000097, B.O.C.G. nº283, de 28/10/05). CiU proposa quinze punts d’actuació: Material mòbil, accessibilitat, inversions, atenció a l’usuari, transferència de competències, pressupostos pel 2006. (El debat es pot veure al Diari de Sessions del Congrés dels Diputats, any 2005, nº130, pàg. 6629 a 6634) Aquesta moció és objecte d’esmenes per part de IV(IU-ICV) que surt a explicar en Joan Herrera que, com és conegut, ja fa temps que malda en el mateix sentit, però que retirarà ens ares al consens. També, Josep Andreu d’ERC puja a la tribuna per afegir-hi més temes a la moció sobre el traspàs de competències que sean acceptades. La darrera proposta d’esmenes ve de la mà del grup socialista, expressades per la Teresa Cunillera. És una esmena de substitució que respecte l’esperit i l’objectiu de la moció i hi aporta més solucions, i que sembla parlada amb el grup proponent ja que es dedueix que acabarem votant una transaccional acceptada per tothom. Els grups que no presenten esmenes, fixen posició. El PNV, per boca de Pedro Azpiazu, celebrant que entre l’oposició que demana molt, i el grup que recolza al Govern que ho rebaixa a les responsabilitats pressupostaries s’hagi trobar un punt en comú. Per acabar, Dolors Nadal del PP, fa una intervenció marcant les diferències amb els grups que han arribat a un acord. Lògic, essent l’alternativa. Diu que no hi ha credibilitat per la contraproposta i la seva acceptació. Després, però, els del PP hi donaran el seu acord.

Al final, en Jordi Jané, intervindrà per acceptar l’esmena del Grup Socialista, i es vota:

Presents: 301 diputats.
A favor de la moció, amb l’esmena transaccional: 301.
En contra: cap.
Abstencions: cap.


Madrid, 22 de novembre.

Nota: La proposta que es va aprovat definitivament encara no ha estat publicada. Tant bon punt ho estigui faré un comentari a l’article indicant on es pot veure.

25 de novembre, 2005

Madrid. Joves i política


L’Antonio Luis Hernández em va explicar que hi havia un grup de gent jove del Partit a Madrid (de la vella F.S.M., ara són P.S.M.) lligats principalment al món municipal, regidors/ores, tècnics, que feien de tant en tant un sopar en el que convidaven a algun personatge que els expliqués coses. Volien parlar de municipalisme i va creure convenient proposar-los el meu nom. Jo que no ho dubto, i cap a Pozuelo de Alarcón.

Van ocupar en exclusiva un petit bar-restaurant.¨Érem una vintena, més noies que nois, i a mi em va col·locar estratègicament sota una camiseta dedicada d’en Raül. (en Josep, el meu fill, culé empedreït, no m’ho perdonarà mai). Eren, nois i noies molt joves, de l’edat dels meus fills. Vaja! disposat , com “el abuelo cebolleta” a explicar batalletes.

Vàrem parlar de temes d’Ajuntaments, però com que de fons el que hi havia era, com no!, l’Estatut, vaig haver de començar explicant la formació del P.S.C., i els seus especials lligams amb el P.S.O.E., amb una petita excursió semblant per la F.M.C. i la F.E.M.P. Els vaig dir que la situació del món local l’any 79 (del segle passat) va obligar a fer una feina que diferencia els electes d’abans dels d’ara. Llavors ens vam haver d’arremangar, partir de sota zero i construir-ho tot de bell nou. Que ara les qüestions bàsiques ja estan resoltes i que la tasca és d’una altra mena, molt mes de gestió. Els vaig explicar moltes anècdotes viscudes, que crec que és un bon exercici pedagògic.

Però com he dit abans el tema que estaven més interessats era l’Estatut. Que, com era que s’havia iniciat el procés? Per què havia sortit el text que hi havia sobre la taula? Com era que el P.S.C. l’havia avalat? Què creia que passaria al Congrés? Com veia la posició dels socialistes espanyols amb el tema?
Ja és conegut que no sóc massa partidari de tot això, però vaig creure convenient intentar fer comprendre a aquells joves madrilenys qué havia passat. Des de l’ambient nacionalista que es viu a Catalunya, tot recordant els vint-i-tres anys de Govern d’en Pujol, passant per la correlació de forces al Parlament; la sensació de lluitar contínuament contra les resistències centralistes; les dificultats d’haver d’assumir inevitablement el “café para todos”; les diferències culturals, bàsicament lingüístiques; la integració de la vella i de la nova immigració; el sentiment d’injustícia fiscal (autopistes, per ex.) i la voluntat de modernització de l’administració pública. De la visió que es té d’Espanya des de la perifèria. I, evidentment, la situació marginal a que estan condemnats els Ajuntaments.

Vaig intentar, sense èxit cal dir-ho, exposar la meva visió de quin hauria de ser el paper de l’Administració dels Estats en el món d’avui, que no té res a veure amb la seva presència en el territori com pensen els que jo crec que són antics, però que tampoc acceptarien els nacionalistes ja que els consagraria com polítics i administradors de segona. Més Bruxel·les, i menys Barcelona, Sevilla o La Coruña. Vaig, agosaradament, tranquil·litzar-los sobre el final del procés del Estatut, ja que ells, lògicament no estan tant preocupats, que també, per la reforma concreta sinó com quedarà el socialisme espanyol desprès d’aquesta aventura. I vaig constatar, un cop més, com s’ha anat en orris la imatge que Maragall tenia a les Espanyes. No entenen com a pogut fer el que ha fet, no s’ho esperaven. Ara el veuen més nacionalista que socialista, més antic que modern, i això els dol molt, especialment als joves.

Ah! Quanta necessitat de pedagogia i de paciència cal per que tots comprenguin millor els processos que han conduït a les situacions actuals i als desitjos i aspiracions d’uns i d’altres! De com democràticament es poden resoldre visions diferents i/o antagòniques, i no sols en el camp de l’imaginari social col·lectiu, sinó també en tots els camps de la vida.

Bé, com que a mi m’agrada fer de “mestre tites”, i estar a disposició de la gent, en vaig sortir content de la trobada, oferint-me per tornar-hi si ells ho volen. No puc pas parlar del que ens van donar de menjar ja que no vaig poder estar pendent del plat, encara que recordo gratament un ou aferrat amb bolets i un musclo “relleno” que estaven molt bons.

Mataró, 25 de novembre.

22 de novembre, 2005

Poligàmia



Els diaris han portat que alguns polítics francesos creuen que una de les possibles causes dels aldarulls de les “banlieues” de Paris i d’altres ciutats del país veí és l’existència de poligàmia. Crec que és evident que l'esclat de violència espontània, gratuïta i incontrolada de jovent d'aquests barris marginats ve provocat per la desvertebració familiar, la manca de perspectives socials i econòmiques dels seus protagonistes, el sentiment de ser rebutjats (la famosa escòria que els va titllar el Ministre de l’Ordre), el no saber d’on venen, on són i cap on poden anar.


Per tant, entre moltes causes i segurament sense ser la més important, la poligàmia existent en aquest entorn és un element a considerar. Però, perquè hi ha poligàmia a l’avançada pàtria dels drets humans? La poligàmia és una institució social (i econòmica) de determinades estructures col·lectives arcaiques, bàsicament agràries. Com és que es pot considerar la seva existència en entorns urbans i post industrials? Sembla que algun cervell benpensant (“buenista”) va autoritzar el reagrupament familiar en base a les condicions que es donaven al lloc d’origen dels immigrants a reagrupar, i que malgrat estar la poligàmia prohibida legalment era coneguda la seva existència.

Quin error! No es pot acceptar, en les nostres societats que han arribat a ser com són per un llarg procés històric, que s’estableixi gent que vulgui continuar vivint amb unes pautes de comportament col·lectiu que nosaltres ja hem superat. Aquí els drets són per tothom, però els deures també. “Vull atenció sanitària, però per les meves quatre dones”(!?). I no podem abdicar que hi hagin alguns, encara que siguin pocs, que visquin al marge de les convencions que ens hem donat col·lectivament. Això és delinqüència. A nivell privat, a casa seva, en les seves creences més personals i intimes, tothom és lliure. A nivell col·lectiu ningú pot regir-se per unes regles diferents a les establertes. Si això no és acceptat no hi ha lloc a casa nostre pels que no ho acceptin. Cal tenir-ho ben clar, ells i nosaltres. Aquí es va a escola, tots, nois i noies. Aquí es compleixen les normes sanitàries i de convivència. Aquí es fa festa el diumenge i es menja porc. Aquí no hi ha lloc per la poligàmia. Els codis legals ho son per tots.

Cabrils, 20 de novembre.